SI

I us preguntareu, qui són aquests de Solidaritat Catalana per la Independència de la Garriga? D'on surten? Què pretenen? Fins on volen arribar? Deixeu-me que us en faci cinc cèntims.

Ens hem de remuntar a la primavera de l'any passat, ara fa un any. A Catalunya, la Plataforma pel Dret a Decidir floria per tots els racons i a la Garriga, com era d'esperar, la gent es reunia, en parlava, s'hi implicava i amb esforç i treball es tirava endavant el projecte. Algunes persones, potser sense saber-ho, es plantejaven des del municipalisme altres maneres de fer, amb idees fresques, imaginant un poble amb cares noves i projectes engrescadors. Paral·lelament, molts d'altres garriguencs, a títol personal, cansats de falses promeses i decebuts pels abanderats en aquells dies de la independència, s'interessaven per noves formacions que obrien les portes a un bri d'esperança pel futur.

Els resultats del passat dia 22 de maig van col·locar a Solidaritat Catalana per la Independència de la Garriga en una situació nova per a tots els integrants del nostre grup. Els 896 vots obtinguts, amb dos regidors i estant molt propers al tercer regidor, són uns resultats fantàstics per a la nostra formació. Amb l’alegria natural pels resultats obtinguts, la mateixa nit electoral ens vam posar a fer feina i, primer de tot, vam voler deixar la Garriga neta de tota la nostra propaganda electoral. Feina, doncs, ja des del primer minut.

Estem a punt de tancar un any 2013 que, pel que fa a la situació econòmica a nivell general de Catalunya, ha estat pitjor que el precedent, i tot fa pensar que serà millor que el 2014 vinent. La taxa d’atur tan sols deixa entreveure una tímida frenada del seu augment, però no dóna pas símptomes de recuperació. Els serveis bàsics, com ara el subministrament de la llum, tornaran a castigar sense compassió les ja paupèrrimes butxaques dels ciutadans, gràcies al control que les infames companyies d’un mercat oligopolístic exerceixen sobre el govern espanyol, absolutament entregat a les pràctiques mafioses d’aquestes (subhastes manipulades, l’invent del “dèficit tarifari”). Les dades del consum interior tampoc criden a l’optimisme, i l’única solució per a la viabilitat de les nostres empreses és sortir a buscar la demanda estrangera. Per acabar-ho d’adobar, els nivells d’endeutament, tant públic com privat, continuen en un creixement desbocat, provocant encara més asfixia en els pressupostos de les diverses administracions públiques.

Aquesta setmana el Tribunal Constitucional ha suspès, també, el procés participatiu organitzat pel Govern pel proper 9 de novembre. Estem davant un nou cop d'un tribunal d'excepció polititzat per PP i PSOE contra la voluntat del poble català, com ja succeí amb l'escapçada de l'Estatut el 2010, i vam viure recentment amb la llei de consultes i el decret de convocatòria del 9N.

El procés que Catalunya està recorrent per recuperar la llibertat nacional que li permeti assolir l’anhelada condició de nou Estat independent en l’ordre mundial, és un procés que comença a adquirir la maduresa i els elements de legitimació objectiva i inqüestionable que ha de permetre obtenir l’aprovació externa, potser no estrictament imprescindible, però sí molt necessària i absolutament útil a nivell estratègic. Aquella aprovació que desitgem de la comunitat internacional i que ha de constituir la penúltima estació per arribar al destí final. I això és així perquè el procés català té la característica inalienable, podríem dir fins i tot genètica, de ser un procés que va de baix cap a dalt, que l’ha iniciat el poble, que és conduit pels ciutadans, de manera que és el poble qui va empenyent els polítics, el govern, els seus representants democràtics, cap a la llibertat nacional.

Fortíssim, així és com ho descrivim. I és que sembla que a la Garriga, això que les teulades caiguin o puguin caure, ja és costum.

Així que ens fem les següents preguntes:

Com és que Urbanisme, encapçalada per Neus Marrodan, no ha estat capaç de veure per si sola l'estat de Can Luna ni, en el seu moment, el del cinema Alhambra?

La Garriga ja té reglament de participació ciutadana, aprovat el dimecres dia 21 de desembre pel Ple de l’Ajuntament per unanimitat. S’ha fet esperar, però tan tota la feina realitzada per aconseguir-ho com el consens existent entre els diferents grups polítics demostren les ganes que envolten tot aquest projecte i la voluntat que hi ha de tirar-lo endavant.

Dins el grup municipal de SI la Garriga estem doblement contents, ja que suposa el començament d’un camí que ens portarà cap a una millor gestió municipal, i perquè l’objectiu de tenir una participació real a la Garriga era, i és, un dels punts clau del nostre programa electoral. Ara bé, això és només el principi, el tret de sortida. Ara començarà la feina de veritat per tal de consolidar entre tots aquest projecte.

Cada dia estem més preocupats per l’estat general del poble, especialment pel que fa a la conservació i la neteja. Ens passegem pels carrers, places i altres espais públics i constatem mancances que en alguns casos són “de jutjat de guàrdia”. I no tan sols som nosaltres, sinó que hi ha molts veïns que ens expliquen les problemàtiques que els afecten directament.

A pocs dies de les eleccions i observant gestos i fets subtils que s’estan donant des del debat a TV3 i que hem pogut veure escrits en diferents mitjans de comunicació no adherits als grans grups mediàtics, la política tradicional catalana està preparant la sortida pactada amb l’Estat espanyol, això sí, fent-nos creure que serà el millor per Catalunya.

Algunes veus confirmen que el pacte fiscal està fet. Totalment fet i en línia del concert econòmic. Per poder-lo vendre a Espanya, Rajoy necessita que CiU tingui una majoria clara, així podrà dir a Madrid que Catalunya se nos va. Però com molts sospitem, i tan de bo ens equivoquem, la intenció de marxar no hi és. Per acabar de maquillar la situació, CIU no pactarà amb el PP (tal i com ha deixat ben clar aquest matí la Sra. Sánchez–Camacho a RAC1), sinó amb ERC.

Hi ha persones que són animals polítics. Persones que per davant de tot anteposen el seu partit a les idees. Persones que per davant fins i tot del seu bon fer habitual, no saben aguantar que un altre partit faci propostes, coses, tant li fa que aquestes siguin objectivament beneficioses per l’interès públic.

Com a grup local, molts dels nostres membres som nous en política i no ens crèiem que això existís. De fet quan algú més veterà ens deia “vigileu amb la mala llet que es gasta al món polític”, no pensàvem que n’hi hauria per tant.