SI

Ja han passat quatre setmanes de la manifestació de l’11 de setembre i encara guardem en la retina el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa” sota el qual, gràcies a la fermesa i la valentia de la nostra Assemblea Nacional Catalana (ANC) ens vam aixoplugar dos milions de catalans. Tot i que els esdeveniments s’han anat succeint a velocitat de vertigen, encara se’ns humitegen els ulls en ser conscients que la Diada de 2012 quedarà en la història de Catalunya com el punt de partida de la darrera etapa d’un camí que els nostres avantpassats van iniciar el 12 de setembre de 1714. Les paraules d’Artur Mas l’endemà mateix dirigides al poble de Catalunya, i especialment les que va pronunciar a Madrid l’endemà-de-l’endemà davant d’un estol d’empresaris i representants institucionals d’arreu d’Espanya, amb la mirada atenta de la flor i nata de la premsa internacional, tot plegat ens ha fet viure uns moments històrics que ens inflen el pit i ens posen la pell de gallina.

L’alcaldessa Meritxell Budó (CIU) en un acte desesperat per no tornar a quedar malament davant del poble de la Garriga, ha tingut la brillant idea d’eliminar del ple la moció on reclamàvem la sobirania fiscal. Amb Jordi Perales (ERC) al costat, ambdós governants han comès un acte que, tot i ser legal, demostra fins a quin punt són capaços de carregar-se la democràcia i la discussió política si allò del que cal parlar els molesta.

I és que en fer-se la foto al costat de l’estelada són experts, però a l’hora de fer política independentista de veritat i de lluitar pel que és nostre (en aquest cas els calés), els manca valor.

Ser un partit petit et permet estar sempre deslligat, jugar net i, sobretot, dur a terme projectes, iniciatives i idees sense amagar qui ets i com ets.

Cada membre del grup de SI n’aporta de diferents. Hi ha a qui li agrada tractar el tema de la independència, a l’altre el de la biomassa, hi ha qui sempre té en boca la participació; una està per joventut i aquell altre per cultura, i així fem un grup complet en tots els àmbits. A mi, però, sempre m’agrada parlar de la importància de la transparència.

Ser transparent et dóna credibilitat i et permet ser molt crític amb els altres, però alhora aporta també obligacions. De fet, una: fer-ho bé, fer-ho francament bé. Perquè, és clar, tothom ho sap. A més, és una nova manera, d’aquelles que tant ens omplíem la boca durant la campanya.

En el passat Ple del mes de maig, el grup local de Solidaritat Catalana per la Independència la Garriga, vam presentar la moció de la Sobirania Fiscal, és a dir, que l’Ajuntament pagui els impostos a l’Agència Tributària Catalana i no a l’espanyola. Amb la voluntat ferma d'aconseguir la seva aprovació, el nostre grup va acceptar que l’Ajuntament no ho dugués a terme fins que la Generalitat tingués l’Administració de la Hisenda Pròpia regulada per llei, ja que semblava –com sempre meres paraules– que el Govern de la Generalitat s’havia compromès aprovar-ho abans de les vacances d’estiu.

Segons la European Caravan Federation (EDF) el parc mòbil d’autocaravanes de l’Estat espanyol és de 35.000 i el nombre de turistes que cada any visiten el conjunt de la península amb aquest tipus de vehicle és de 200.000. Per les carreteres del nostre continent actualment es mouen un milió i mig de persones amb autocaravana cada any.

La gran majoria de les persones que es decanta per aquest estil de transport i turisme són famílies i parelles d'edat avançada tot i que, cada cop més, està augmentant el nombre de gent jove que s'interessa per aquest sistema. Busquen llibertat d’horaris, natura, turisme cultural i no passar pels circuits del turisme de masses.

Els que formem el Grup de Solidaritat Catalana per la Independència de la Garriga, tristos pels resultats electorals del nostre grup a les eleccions autonòmiques, volem adreçar-nos al poble de la Garriga per manifestar el següent:

· Agrair de forma enèrgica als que heu dipositat la butlleta de SI a l’urna. Tots i cadascun de nosaltres ha treballat per fer-vos partícips del projecte demanant-vos la confiança i ara més que mai en els dos últims anys us volem donar les gràcies.

El grup de persones que formem part de SI la Garriga ens vam agrupar en el seu dia amb la voluntat de treballar plegats pel poble. Teníem en aquell moment, i tenim avui en dia, dos punts en comú: un nou municipalisme i l’independentisme. Treballar per la millora del nostre poble des de la regeneració política i fer-ho allunyats de la política municipal tradicional. A nivell nacional, treballar per la llibertat del nostre país des del nostre entorn més proper.

Un conegut passatge de la Bíblia ha servit típicament de metàfora per a qualsevol forma d’enfrontament entre petits i grans, febles i forts, súbdits o subjectes i prepotents… David, pastor adolescent, enfrontat al guerrer armat. La lectura de la intenció bíblica és clara: només el poder diví podrà garantir l’èxit del feble. Però tornem al camp metafòric, aquí, a casa nostra, ara, enmig del ‘sidral’ sobiranista que ens toca de viure dia sí, dia també. Qui és David i qui Goliath?

En una primera aproximació, podríem dir que el fort és el clam del passat 11 de setembre, i el feble, els nostàlgics de la pertinença a Espanya; o, des d’una altra perspectiva, el fort és l’Estat amb tot el seu aparell, font inexhaurible d’amenaces i malvestats, i el feble, aquest aire sobiranista que respirem. És només una primera aproximació en què no convé que ens aturem. Cal dur l’anàlisi més enllà i explotar totes les virtualitats de la metàfora inicial.

Aquests dies molts dels nostres compatriotes a l’estranger no han pogut votar. Espanya, feixista com mai, els ho vetat amb mil excuses. I la Generalitat, tan catalana que diu ser últimament, callada.

Solidaritat som dels perjudicats en aquest sentit, i hem d’alçar la veu, certament. Però sorprèn que siguem gairebé els únics. Tanta por feia el vot de fora? Tant independentistes són els catalans de l’estranger? Doncs sí. I és que haver de marxar és una merda.

Aquest diumenge a les 6 de la tarda, al Patronat de la Garriga, ens visita l’Il·lustríssim diputat al Parlament de Catalunya i secretari General de Solidaritat Catalana per la Independència, el Sr. Alfons López Tena. Llicenciat en dret per la Universitat de València (1979), exercí de notari des del 1985 fins al 1999. Entre el 2001 i el 2008 fou vocal del Consell General del Poder Judicial. Ex militant de Convergència Democràtica de Catalunya fins el 2010, co funda Solidaritat Catalana per la Independència, partit amb el qual ara és diputat al Parlament i també del Cercle d’Estudis Sobiranistes. El passat mes de setembre, Alfons López-Tena fou elegit Cap de Llista a la Presidència de la Generalitat de Catalunya de cara a les eleccions del 25 de novembre d’enguany, pels adherits de Solidaritat Catalana per la Independència.