Xavier Artacho

El coixí sent la seva tristesa en veure les seves llàgrimes caure. Són temps difícils, que diria aquell, encara que no hi ha temps més difícil que una ment insegura, que un cos envaït per la por. 

Avançar un pas i retrocedir-ne dos, això és el que ell sent en aquests dies grisos. No té la força per aixecar el cap i mirar si hi ha llum al final del túnel, doncs ja s'ha acostumat a la foscor. Pot ser que no siguin les forces; simplement està malgastant el seu temps pensant i maleint, preocupant-se i plorant, en comptes d'actuar i, simplement, viure. Però que difícil li resulta invertir aquesta energia negativa en positiva. El cos s'acostuma a allò bo, però també a allò dolent. Sense voler-ho ni veure-ho, havia entrat en aquest cercle en el qual veus la vida pintada de grisos i foscos. Era a punt de tocar fons, si no ho havia fet ja. Estava enfonsat en la seva ment, ofegat en els seus pensaments. 

Espècie humana... La més intel·lectual i egoista de totes. Hem estat capaços de construir grans infraestructures i crear grans somnis, com també de destruir allò que la mateixa vida ens ha donat: ella mateixa. Hem inventat la medecina per combatre els virus que també nosaltres hem creat.

Mentre passejo pels carrers, m'adono que les obres van finalitzant mentre sento que el món està més en ruïnes que mai. De vegades ploro de felicitat i ric de tristesa. En aquest cas, no sé què fer.

El títol ho diu tot. No es tracta d'una persona que passa per la teva vida cinc minuts, es pren un cafè amb tu i, sense pena, se’n va per on ha vingut. No. Tot el contrari. Aquests cinc minuts de quan la veus per primera vegada et canvien la vida. És ella.

Ja sabeu que hi ha vegades que no es poden explicar amb paraules certes coses que et passen, però tu saps perfectament que succeeixen perquè les sents en el més profund del teu "jo". "Vull estar amb ella", vas dir-te.

Moltes són les conductes que tenim preestablertes en el nostre ser que ens diuen d’alguna manera el que està bé (o socialment acceptat) i el que no. De vegades pateixo la lluita interior entre el que vull fer i el que hauria de fer, el que podria dir o el que la gent espera que faci.

El benestar personal, la confiança en un mateix i una bona actitud –mentalment parlant– davant de tot allò que pugui sorgir que necessiti de la nostra intervenció, ho és tot. Tant se val el que pensin els demés, ja que no vivim per ells sinó per nosaltres. A més a més, com més gran és la població, més difícil és que tots tinguin una mateixa idea d’alguna cosa. És a dir, no podem agradar a tothom i hem de tenir clar que, fem el que fem, agradarà a uns més que a d’altres.

Benvolguts i estimats lectors. Primer de tot, gràcies pel suport vers el meu primer article. Fa poc he tornat de fer una travessa pel Camino de Santiago. L’experiència ha sigut boníssima en general i m’ha servit per treure’n conclusions. El Camino, com alguns sabreu, és de caràcter religiós i, amb el recent nomenament del nou Papa, he tingut temps per pensar en varies coses sobre l’Església.

No sóc un fidel seguidor de la religió en general. Malgrat això, podria dir que l’església ha aportat durant molts anys uns valors com poden ser: la germanor, la fe, l’amor i el respecte entre les persones, la bona conducta, els bons pensaments... entre molts d’altres. Aquests, sembla que s’han anat malgastant durant el temps a la societat i penso que no s’haurien de perdre mai.

I aquí estic. Diuen que sempre hi ha una primera vegada per a tot. Aquesta és la meva. M'estreno escrivint per a vosaltres i per a mi. Em dic Xavier Artacho i us donaré la meva humil opinió sobre les coses que veig, penso o em passen.

Ja fa mesos que vaig dir que el Whatsapp podria ser una nova epidèmia. Penso que la utilitat és bona, és a dir, comunicar-te instantàniament mitjançant missatges escrits a 0,89€ és fantàstic. El que em preocupa, però, és que hi ha molta gent que en fa, segons la meva opinió, un ús excessiu.