Víctor Rodríguez i Iñigo

Amb el cor alegre... així continua la cançó que va escriure fa anys en Martí Sunyol, que tots sabem i que escau perfectament per definir la pujada a Puiggraciós des de la Garriga. I és que a finals d’abril, pels volts de Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, des de temps ancestrals (potser prop de 300) els garriguencs pugem a Puiggraciós col·lectivament.

A ponent, el mot Marraco designa una cucafera o un ésser fantàstic que espanta les criatures i per això als lleidatans els és un nom prou comú mentre que a la resta del Principat ens és majoritàriament desconegut excepte a la Garriga, que ens recorda a un carrer. Un vial que porta el nom de Josep Sancho Marraco des de l’any 1921, quan l’ajuntament decidí que l’antic carrer del Forn passaria a dur el nom d’un dels seus fills més il·lustres, un garriguenc de només 42 anys i que encara trigaria gairebé 40 anys més a morir. Prolífic compositor de més de 500 obres, va rebre més d’un centenar de premis i fou homenatjat sovint per institucions i entitats, alhora que reclamat per ser membre de jurats i comitès musicals.

Reconec que tinc fal·lera per Puiggraciós i sempre que puc, m’hi escapo. Me’n sento atret i orgullós, què hi farem. No debades, crec que aquest sentiment és compartit per molts garriguencs, cosa que no és difícil car és un recurs natural, social i religiós a l’abast del nostre poble.

Quin és, però, l’encant de Puiggraciós si no és més que un petit puig arrasat per les flames, que no és ni cinglera ni Montseny?

Crec fermament que històricament la nostra vila ha gaudit d’un dinamisme cultural envejable. I no es tracta de genètica, sinó d’acumulació de capital humà i de creativitat. Parlo de personatges, d’institucions i de moviments que amb la seva tasca durant anys han fet que la Garriga esdevingués un pol d’atracció cultural, on gairebé tothom hi ha fet parada per un motiu o per un altre i que sovint aporta en creació i oferta cultural més del que pot digerir.

Diumenge votarem tot assistint a les eleccions més neutres, grises i desnatades que he conegut mai, car som molts els que no sabem què carai hi anem a fer i a qui votar. Sóc dels que penso - i m’agradaria tenir més arguments per justificar-ho- que tant de bo diumenge fos a casa nostra un dia qualsevol perquè així ens ho haguéssim plantejat. Bé que els comerços obriran i això ajudaria a seguir fent vida normal. Eleccions? Avui? No gràcies. Això sí que seria una primera desconnexió.

Mentre els nostres avis es pregunten perquè no s’ha repetit l’invent aquest del ‘Junts pel sí’ -amb tanta il·lusió que els va suscitar- ens hem quedat alhora sense la societat civil que impulsava l’energia del país i que ara està al Parlament, neutralitzada i sense fer campanya per uns ni altres. Recordem que seguim sense president investit.

Per viure tranquil·lament esgrimint només l’argument de la legalitat vigent davant qualsevol proposta. Voldria declarar-me amant de la cultura i de les llengües mentre empro només la meva i desprecio les que ignoro.

Voldria dir que la meva cultura abasta fins als confins de la terra però dividir-ne una altra només perquè hi passa un riu pel mig. Voldria dir que la meva nació és la més antiga del planeta i quedar-me tan ample. Voldria ser-ho per dir que es persegueix una llengua que impera arreu obviant que la meva cultura ha perseguit la veïna durant segles.

Ja ha passat un any d’ençà de la darrera Diada i novament estem convocats a formar files. Ens hem acostumat a manifestacions Made in ANC i ara el dubte és què farem els futurs 11-S, car ja estarà tot inventat. Tant de bo sigui així i per primer cop el país celebri una victòria. Llavors podrem aprofitar per anar a la platja o fer alguna ruta patriòtica començant pel Born i que passi per  Moià – bressol de Rafael de Casanova-, Castellterçol – la llar de Prat de la Riba-, Sant Vicenç dels Horts i acabant a Vilassar, el poble d’estiueig d’en Mas. Bromes a part, aquestes ratlles pretenen conscienciar-nos del valor i del gest de tots els que participen d’aquesta llista política amb regust civil.

Hem passat Corpus de nou. El calendari litúrgic marca la Pasqua i amb ella torna Corpus seixanta dies després. I, any rere any, anem fent tradició: a la Garriga la celebració –no pas el Corpus, que en té molts més- s’acosta als 200 anys.

Convé dir que servidor no és una persona rutinària però sí ritualista i Corpus, pels garriguencs, esdevé un ritual cíclic que ens enorgulleix com a poble. Ens veiem reflectits en una celebració –no només una festa- que creiem única i sentim nostra, on ens agradem i, conseqüentment orgullosos, mostrem als amics i família de fora.

Haureu notat que al mercat dels dissabtes d’ençà un temps que hi ha parades que, sense gènere, intenten convèncer-nos amb cara riallera que cadascuna té el millor producte.

S’atansen les municipals, ai las! Això, que passa a tots els pobles del país, a la Garriga té una significació especial perquè comptem amb més llistes que la mitjana de Catalunya. Especial, també, perquè durant els darrers anys el municipi ha patit algunes legislatures convulses que han deixat petjada fonda, amb enemistats i coalicions impossibles i amb ombres allargassades. Especial perquè hi ha hagut alternança política i pactes entre diferents partits davant l’homogeneïtat històrica de molts municipis de l’entorn. Especial perquè fins fa poc hem tingut de veí un agitador de ribera que tan bon punt s’ha desenamorat, ha fotut el camp deixant-hi de virrei un admirador que ni tan sols s’ha despullat (tampoc cal). Especial, simplement, perquè és el nostre poble i esdevé, per aquest mateix motiu, la nostra radiografia política més propera i tot un avanç del que pot passar al setembre.