Una granja a la Garriga

A finals de març va venir a la granja en Quim Masferrer, un joglar procedent del Teatre de Guerrilla que ens portava l’espectacle “El xarlatan”. Segons resa la propaganda, un “xarlatan” és un “personatge excèntric que, de poble en poble, oferia remeis, beuratges i solucions definitives i miraculoses a tot tipus de problemes”... I que generalment no funcionaven.

Permeteu-me que per un cop parli de mi, a qui en el primer escrit vaig referir-me com a “el gos”. I no és per una qüestió d’egocentrisme, sinó per tal que tothom pugui mesurar els meus pensaments i escrits.

Ara fa un parell d’anys, un petit grup de persones vàrem començar a treballar en un projecte anomenat “La Bòbila”, on es pretenia crear una espècie de “consell del poble” amb tota aquella gent que tingués voluntat de treballar des del poble pel poble, en les àrees en les que pogués ser competent. Es pretenia que mestres, AMPA’s i gent de l’entorn educatiu parlessin d’educació; comerciants, autònoms i empresaris parlessin d’economia; clubs, esportistes i entitats diverses parlessin d’esport i equipaments esportius, etc. Allò era una idea sorgida des de la societat, des d’un grup de gent que parlàvem molts cops de política i vèiem que l’Ajuntament anava pel pedregar. En aquell grup hi havia un noi politòleg i que en aquell moment no era candidat de res anomenat Jordi Perales, que ara encapçala la llista d’Acord, com tothom sap.

Als plens de l’Ajuntament trobem moltes vegades punts com “Moció de suport al poble X pel terrible succés que sacseja a …”, fet que no és exclusiu dels ajuntaments, sinó que també els trobem al Parlament de Catalunya o al Parlamento Español. Jo no és que estigui en contra de solidaritzar-se amb altra gent o amb altres pobles que viuen una situació dramàtica, però dubto de la seva importància i la seva eficiència.

Des de ja fa força temps la gent de La Granja vol passar comptes amb la gent que els governa, fet que és molt visible darrerament tant als plens municipals, a les audiències de la Ràdio com directament aquí, a La Garriga Digital. La gent ja no es conforma amb un “voto i que facin el que vulguin”, sinó que ara és més conscient que mai que gestionen els seus diners, que prenen decisions que els afecten i volen que tant en les despeses com en les decisions clau es tingui en compte la seva opinió.

Doncs sembla que el galliner que van instal·lar a la plaça de l’Església comença a estar una mica revoltat. Fins ara el tenim tal com el vàrem explicar mínimament al primer article d’opinió de La Granja, però si allò ja era un guirigall, el que treu el cap ara que estem en precampanya sembla encara més divertit.

De tots els que tenim ara sembla que no en desapareixerà gairebé cap, però també sembla que hi haurà encara més gallines, amb el que el sarau fa pinta de ser històric. Comencem a veure qui tenim (per ordre de representació, que no se’m titlli de partidista):

Si una cosa tenim a La Granja és que som escatològics, i sent d’una nació amant del caganer, el patufet i de fer cagar el tió podem dir que som molt catalans. Nosaltres, però, anem molt més enllà: ens caguem en tot i tirem merda al primer que passa.

Que la Garriga és un poble on es viu la política al carrer és públic i notori. Si ens remetem a les participacions electorals es veu estadísticament; si baixem a peu de carrer (ja sigui real o virtual) encara es veu més clar. El que passa és que el que abans semblava més aviat una conversa raonable ara s’ha convertit en un guirigall més digne d’aparèixer a Tele5 que als mitjans de comunicació local. A la que algú diu alguna cosa ja en té tres que se li tiren a sobre, a la que un diu que li agraden les obres del centre té el risc de morir lapidat (ara que han tret algunes llambordes s’ha d’anar al tanto), els que estan a favor de la biomassa disparen a matar contra els que no i viceversa… Gent! Una mica de calma!

Aquest cop no parlaré exclusivament de La Granja, però sent el tren un mitjà de transport tant utilitzat a la Garriga no puc obviar el tema. Aquesta vaga classificable d’injusta, salvatge, insolidària, estúpida i/o mil coses més no deixa indiferent ningú, fins i tot els que no agafem el tren cada matí. Jo el començaré a agafar el dimarts, així que espero que aleshores ja s’hagi solucionat tot.

D’aquesta vaga no discutiré sobre les peticions, ja que tothom té dret a demanar cobrar més, treballar menys i tenir més vacances (altra cosa és que s’ho mereixin, però això ja és un tema entre empresa i treballadors en el que jo no hi entro). Tampoc vull entrar en el joc de “n’hi ha d’altres que estan pitjor” perquè quan ho fem nosaltres no pensem en altres pobles molt més pobres que nosaltres i que de ben segur voldrien ser “explotats” com ens “exploten” aquí.

A La Granja, des de fa uns mesos, estan remodelant el pati i sembla que ja l'estan enllestint. A banda d'haver-nos tret el sauló (de moment em guardaré l'opinió sobre aquest tema per por d'atacs directes a la meva jugular) crec que ens han tret una cosa que ha marcat més el nostre passat. M'explicaré.

Per una d'aquelles casualitats va caure en les meves mans una foto aèria de la Garriga que deu datar de finals dels anys 70. En aquesta s'hi veuen coses força curioses: la plaça del Silenci travessada per un carrer (la continuació del carrer Castell, suposo), una escola Puiggraciós que queda al límit del poble, l'Hospital Asil sense "l'antic CAP" ni cuina, una plaça de Can Dachs sense l'edifici del darrere de l'Ajuntament (allà on està la sala d'exposicions)... però hi ha sobretot una cosa que m'ha cridat l'atenció: la plaça de l'Església. A banda d'haver-hi cotxes aparcats enmig, és a dir, sense la plaça pròpiament dita, sí que hi ha una cosa que ara no hi és. És una cosa que ha desaparegut sense fer soroll: la cabina de telèfon!

{jcomments on}La granja és creuada per un rec que, gràcies a Déu, rega poc els horts i els camps de casa nostra. Això pensava jo veient el calendari que aquest any han distribuït des de l'Ajuntament amb fotos del riu (?) Congost al seu pas per la Garriga. I és que les fotos fan posar els pèls de punta.

I no! No és que l'OAMC o la Mercè Mayol hagin fet unes fotos dolentes, tot el contrari, com a fotògrafs han tret el millor de cada racó... el que passa és que els racons de riu al seu pas per casa nostra fan pena... però molta! No hi ha per on agafar-ho! Ep! I jo sóc dels que ha fet tot el tram del riu des del Figaró fins a Llerona, però com a entorn natural és per posar-se a plorar.

{jcomments on}Bé! Ha arribat el Nadal i amb ell totes aquelles coses que fem per aquestes dates: felicitar-nos per la Marató de TV3, mirar enrere i trobar a faltar els que han marxat, mirar endavant i fer-nos bons propòsits, participar en diversos sopars de Nadal... i tot durant uns dies en els que tot sembla màgic. I no parlo de la màgia dels reis o del tió, sinó de la capacitat que tenim d'anar tots a una.