Una ullada al meu voltant

Catalunya necessita avui aprofundir en el civisme i en les potencialitats de la convivència democràtica, pluralista, segura i lliure. En els nostres carrers i places, en l’ús dels equipaments públics o a les xarxes socials, es plantegen problemes de convivència que caldria situar en el marc d'una concepció de "ciutadania republicana".

La Declaració Universal dels Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, tots aprovats dins el marc de les Nacions Unides, van generar arran de la Segona Guerra Mundial la convicció de que la pau en el món s’havia de construir a partir del reconeixement de drets a les persones i que, per tant, calia redactar-los i proclamar-los de manera universal. La pau i la justícia van del bracet.

Escric aquestes línies durant l’estiu, època de descans per alguns, no per a tots aquells que podrien i voldrien. La calma relativa em permet aportar algunes consideracions sobre la vida actual, marcada per la crisi en la que estem instal·lats. Hi ha qui diu que aquesta crisi és el començament d’una etapa nova de la nostra manera de viure com a societat. També he sentit algú que m’ha indicat que “benvinguda sigui aquesta crisi” perquè ens ha permès de tornar a la normalitat després de la bogeria de la bombolla dels darrers anys. Si mai hem estat a la “champions” vol dir que el nostre lloc és la “segona divisió”. I amb molta honra!  

Fa uns dies vaig consultar un reportatge sobre el Museu de la Creu Roja a Ginebra. El vaig retallar fa un temps i l’he tornat a llegir amb atenció. M’ha interessat perquè s’exposen una llarga sèrie de barbaritats que m’han fet pensar en la condició humana, si més no en una part important d’aquesta naturalesa de l’home en la que domina la barbàrie a la civilització.

Un altre pensament que he tingut és que la història sembla que s’ha fet a base de guerres, violència, odis i crueltats diverses. Els llibres d’història ens divideixen el pas del temps entorn de fenòmens violents, especialment guerres de tota mena. Aleshores se m’ha acudit que podríem intentar organitzar-nos el cervell en base a dades no violentes. La cultura de la guerra per damunt de la cultura de la pau, se’ns inculca en ocasions inconscientment en els mateixos llibres d’història que vàrem estudiar o que estudien els nostres fills.

Catalunya està en plena ebullició motivada pel debat sobiranista. El "full de ruta" assenyala la realització d'una consulta a la ciutadania de Catalunya el 2014. El repte és, de moment, poder realitzar una consulta i així exercir el que s’ha anomenant dret de decidir. És això possible?

La Constitució espanyola de 1978 consagra la nació espanyola, compatible amb el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions (art. 2), considera que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol (art. 1.2), i dificulta el procediment de reforma per la via agreujada -extremadament dificil- de l'art. 168 CE. El referèndum és una competència estatal, que necessita el consentiment del Congrés dels Diputats per convocar, encara que el desenvolupament legislatiu de l'art. 92 permet que el Govern central delegui aquesta competència en l'autonòmic, o que ell mateix ho convoqui. És clar que perquè es doni aquesta circumstància es requereix la conformitat del mateix Govern central, el qual ha mostrat el seu rebuig a qualsevol flexibilització de plantejaments. I no només això, sinó que ja ha dit que remetrà la iniciativa sobiranista al Tribunal Constitucional. El Govern central, en general, està adoptant una postura molt reactiva i intransigent en relació a tot el procés sobiranista obert a Catalunya.

Amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre d’enguany i del procés d’afirmació de la sobirania del poble català endegat, voldria aportar algunes reflexions sobre la necessitat de construir Catalunya des de valors i principis, a tall d’un consens bàsic de país, més enllà de la conjuntura política, marcada per la crisi econòmica, els problemes del finançament de la Generalitat de Catalunya, la desvinculació ciutadana de la política i la incertesa com a divisa dels temps actuals.

D’altra banda, entenc que hem de reivindicar una concepció de la política en la qual les paraules tinguin molta importància, paraules producte del debat racional, i no d’amenaces, desqualificacions o insults. El governant ha d’emetre missatges, paraules, és a dir, construir  un discurs, una proposta viable, una acció política en definitiva. En efecte, penso que la política democràtica es caracteritza pel debat racional sobre propostes, que s’expressen mitjançant la paraula. Una paraula amb alguna relació amb la veritat.

He llegit a la premsa que segons uns estudis que s’han realitzat per a tot Espanya, uns 850.000 nens i nenes en edat escolar veuen la televisió cada dia fins a les 11 de la nit. Uns 500.000 no dormen un mínim de vuit hores abans d’anar al col·legi. Entre les 8 de la tarda i les 12 de la nit és quan hi ha un consum més gran de televisió per part d’infants de 4 a 12 anys.

Una de les conclusions de l’estudi és que els escolars van cansats a classe, amb una capacitat d’atenció reduïda i, per tant, amb una repercussió negativa en el seu rendiment a les aules.

He llegit a la premsa que, segons uns estudis que s’han realitzat per a tot l’Estat Espanyol, uns 850.000 nens i nenes en edat escolar veuen la televisió cada dia fins a les 11 de la nit i uns 500.000 no dormen un mínim de vuit hores abans d’anar al col·legi. Entre les 8 de la tarda i les 12 de la nit és quan hi ha un consum més gran de televisió per part d’infants de 4 a 12 anys.

Una de les conclusions de l’estudi és que els escolars van cansats a classe, amb una capacitat d’atenció reduïda i, per tant, amb una repercussió negativa en el seu rendiment a les aules.

Com sabeu tots aquells que agafeu el cotxe, en determinats punts estratègics hi ha unes noies que, de vegades en grup, en altres ocasions soles, se suposa que ofereixen els seus serveis sexuals. Realment em fa pena veure que es considera com un element més del paisatge la presència d’aquelles noies. Com si fos la cosa més natural del món que les persones es passessin el dia esperant que pari un cotxe!

Si aquestes dones pretenen fer amb el seu cos el que sembla que fan doncs que ho facin. Però no d’aquesta manera. Es recorda sovint que hi ha organitzacions mafioses que obliguen les dones a prostituir-se. En altres casos, potser les dones tinguin una certa autonomia i ho facin per les motivacions més diverses.

L’ONU ha declarat el 2012 l’Any Internacional de les Cooperatives. Una declaració adient i necessària per tal de treballar en la superació dels valors imperants del consumisme i la competència ferotge, sense respecte a res ni a ningú. Efectivament, avui ens cal superar  una societat que es rendeix massa sovint davant l’esforç per tal de cercar vincles estables i que no sempre sap com fer-ho per afavorir la intel·ligència necessària per a produir vincles sòlids, profundament humans. També cal dir que hem d’aprofitar la crisi econòmica per a trobar nous lligams i plantejar noves actituds, tot lluitant per a poder passar d’una economia de mercat deshumanitzada a una economia més humana, més a la mida de les persones, i menys guiada pel guany immediat i especulatiu.