El Racó de l'Etrúria

Davant les conegudes dificultats d’avui en dia d’aconseguir cap ajut financer de les entitats bancàries, i per uns mesos a priori complicats en quant a unes previsions de consum en general negatives que donen unes perspectives de creixement econòmic pessimistes, hem hagut de prendre la decisió de tancar l’activitat de la nostra empresa.

Tenim l’absoluta convicció d’haver fet realitat el que desitjàvem quan vam començar a posar fil a l’agulla, ara fa dos anys, per tirar endavant el projecte d’arribar a tenir un bon restaurant. En l’any que hem gestionat el Restaurant Etrúria creiem que hem aconseguit traslladar la idea d’excel·lència que volíem transmetre, i així ens ho han reconegut i ens ho han fet saber els nostres clients que han sabut apreciar tots els detalls que hem posat al seu servei, així com l’honestedat en el tracte al producte i en l’elaboració d’una cuina molt personal i, sobretot, una cuina molt sincera. Això per nosaltres és una satisfacció no sols professional sinó també personal, que paga l’esforç, dedicació i il·lusió que hi hem posat des del primer fins a l’últim dia en oferir un espai gastronòmic de màxima qualitat.

Ara fa un any escrivia l’últim article parlant dels “cogombres made in spain” aleshores presumptes portadors del terrible bacteri E. coli que va causar terribles estralls a la salut de tantes persones amb el focus d’Alemanya. Us en recordeu? Una font des d’Alemanya (en teoria creïble) va llançar la terrible acusació que va acabar essent una fal·làcia i que en aquell moment va fer molt mal a la nostra imatge i al mercat. Després van venir les disculpes, i com tot el què és notícia, amb el temps allò es va oblidar. Però un any després com estem? Estem en un mercat que és com una muntanya russa d’incertesa: ara anem malament, ara anirà pitjor, avui sembla que cal ser optimista, d’aquí una hora posa’t a plorar... El gran mercat de les fal·làcies està servit.

Que ara ens vinguin amb que els cogombres made in spain no són els portadors del terrible bacteri E. Coli que està causant terribles estralls a la salut de tantes persones amb el focus d’Alemanya no ens hauria d’estranyar. Tampoc no ens hauria d’estranyar que sigui tant fàcil desequilibrar el fràgil sistema de l’economia de mercat i consum basat amb la llei de l’oferta i demanda, només perquè des d’una font, en teoria creïble, es llancin pilotes fora per desviar l’atenció dels seus problemes interns, com la incompetència. I és que sembla que davant un fet que ens supera s’ha de respondre ràpid encara que sigui malament. Però senyors, aquesta no és la gent que el gat pentina, és gent amb responsabilitat política que pot fer molt mal amb les seves declaracions.

Des de sempre hem sabut que la nostra llengua pot percebre quatre gustos essencials: dolç, salat, àcid i amarg. Tota la resta de sensacions gustatives que percebem deriven de la barreja i la interrelació d’aquests, com la quasi il·limitada paleta de colors ve de la mescla dels tres colors elementals, groc, blau i vermell.

Ja fa temps que en termes culinaris s’aplica el nom d’un cinquè gust, l’umami. Aquest nom s’aplica a la explicació d’un gust independent del gust que es podria derivar dels altres gustos essencials, i ve a significar la percepció que notem amb el tast d’alguns menjars, que ens fan sentir un “sabor deliciós”, difícil de definir i no descriptible amb cap dels quatre gustos referents.

Hi ha una manera d’enamorar-se que tothom n’ha sentit a parlar o coneix de manera popular: enamorar-se a través de l’estómac. Tots hem sentit alguna vegada la frase “a l’home se’l conquereix per l’estómac”, val però per l’home i per la dona (trairem-li les connotacions masclistes i quedem-nos amb “home” com paraula genèrica que defineix a l’ésser humà, no sigui dit).

El ritme tan frenètic que vivim ens crea la imperiosa necessitat de fer unes pauses obligades en el nostre fer quotidià, si no les féssim no trigaríem gaire a col·lapsar-nos, tant mentalment com físicament.  Aquestes pauses són de vegades reduïdes a la mínima expressió per les múltiples obligacions que ens imposem, i per això molts cops no compleixen amb el benefici terapèutic que indubtablement tenen.

La primavera ha arribat, voluptuosa i acolorida, i ens proporciona l’esclat de molts productes, com els llegums frescos, hortalisses i tantes fruites només possibles si anem seguint els cicles de la natura, que és lo seu.

Podem aprofitar i consumir, per exemple, faves i pèsols frescos. Cal que deixem a banda la mandra de desgranar-los. Si teniu canalla, podeu convertir aquesta feina en un joc i que us ajudin. Oi que és agradable el soroll crocant en trencar les beines? i fer córrer els pèsols amb el dit damunt el plat i sentir la fressa alegre caient els grans uns damunt els altres? I que bons són crus!...

Hi ha moltíssims tipus d’arròs, no hem d’oblidar que és el cereal més conreat i consumit al món, però tot aquest el podem classificar, segons la mida del gra, en tres: gra llarg, gra mitjà i gra curt. Segons el tipus de plat que volem cuinar, hem de tenir en compte com a mínim aquestes tres classes per triar bé, ja que això pot ser determinant per l’èxit i el resultat del plat.

Fa gairebé 700 anys, l’any 1324, un cuiner anònim va escriure el que es considera el primer llibre de cuina amb llengua catalana. Aquest llibre uneix dos mons amb un fil invisible que ens condueix a través del temps, des de l’Edat Mitjana fins avui. Què hi ha a les receptes del Sent Soví perquè hagin arribat als nostres dies? Segurament l’afany de l’autor en voler transmetre els seus coneixements culinaris i l’afany de fer perdurar els plats perquè poguessin formar part de la cultura i es convertissin en plats populars i  tradicionals:

No sé a vosaltres, però a mi m’encanten els castells. Aquesta part de la tradició tan nostra, fa tot just tres mesos declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO, mostra de manera plàstica l’esperit i el tarannà del poble català; el resultat de l’esforç del treball en equip, la identitat que prenem quan assolim un objectiu comú, el seny i la capacitat de superació i tantes altres atribucions que ens defineixen com a poble amant i gelós de les seves tradicions. Per això ens agrada fer castells. Quan som petits els fem de sorra; també els dibuixem, sigui amb princeses o cavallers; ens agrada fer castells de naips o amb les fitxes de dòmino i qui no ha apilat els gots fins a fer un gratacel? i és que Catalunya vol dir “terra de castells”, i ho portem a la sang. Però senyors, els castells no es mengen!