El gust és meu

Potser tu, una tarda llarguíssima de dissabte, havies berenat assegut a les butaques encara vermelles i molsudes de platea al Cinema Alhambra. T’havies gastat l’últim duro amb unes quantes bosses de gusanitos, amb por de passar gana de cara a la segona sessió de tarda. Aquella ingesta era una experiència gastronòmica ingent, desmesuradament moderna i avançada; vivíem en la fosca una veritablegustperiència que els de “El Bulli” ben segur van inventar després d’una sessió a l’Alhambra: pura emulsificació d’estar per casa. Aquellsgusanitos es desintegraven a la boca, com un rotlle de 35 mm quan es crema, que es fon sense deixar rastre.

Per a tu, estimat pare, per tots els deliciosos àpats, inversemblants degustacions gastronòmiques, pizzes customitzades, sobre-taules entranyables i totes les innombrables gustperiències que encara ens queden per viure, en boca meva.

Sèiem dotze al voltant d’una taula enorme, rectangular, parada (per atzar sorneguer) de dol i de verd, acompanyant-nos així en la tristor i l’esperança servides al mateix plat, i convidant-nos a gaudir de l’àpat de la vida a mossegades tant tendres com doloroses. Dotze de dol, compartint taula, recordant tants àpats i gustperiències, tants moments parant i desparant, i gaudint d’aquest meravellós acte social de la menja en companyia.

No he estat a Vietnam, però diuen que fer un mos a la paradeta (perquè no se’l pot categoritzar de restaurant amb tots els ets i uts) de menjar del mercat de Holešovice a Praga (holešovická tržnice) és com ser-hi. Diuen que el gust d’aquell menjar et transporta a Hanoi.

El mercat era un antic escorxador; va funcionar del 1895 fins al 1983, quan es va reconvertir en mercat municipal, utilitzant els antics edificis industrials que el formaven. El bistro vietnamita és purament un reguitzell de llaunes de color blau, unides per enormes cadenats, que no toquen a terra. Per sota aquestes làmines s’endevinen els peus d’ampolles de butà, de color taronja com les nostres, blaves i gris fosc. El sostre és una uralita coberta amb plàstics i aguantada per una bastida de ferro; el bambú no sembla ser un element constructiu dels vietnamites de Praga.  Em recorden, quan fa mal temps i plovisqueja, a aquells quioscs a l’aire lliure on Harrison Ford feia els seus àpats a Blade Runner, entre replicant i replicant.

Molt sovint la casualitat i la sort del turista accidental acompanyen les troballes més inesperades i gratificants. Després del passeig de l’últim dia pel barri de Taksim i de guaitar, embadalits, la torre Gàlata fent un glop en un terrat davant mateix d’aquesta, baixem cap al riu vers el pont de Gàlata, que hem de creuar per tornar a l’hotel. Abans, però, ens desviem cap a la dreta per on s’endevina una petita llotja, amb barques de pescadors allà mateix. Els peixets encara salten a les galledes i són venuts tant frescos que et fugirien de les mans. Els pescadors de seguida t’ofereixen els fruits d’aquella mar tan propera de forma animada. Quin prodigi, de vida i d’immediatesa gastronòmica: el ritme trepidant de la mar a la graella.

Deltebre. Altes hores del migdia. El carrer roman desert perquè més gent ja dorm que menja. Un kebab cantoner ens convida a fer passar aquesta gana que apressa i no ens deixa pensar més, ni més enllà, per falta de glucosa. Uns vianants esporàdics apareixen al cap del carrer i esperem afamats que ens recomanin un lloc autòcton on tastar alguna cosa local. S’ha obert el cel i han caigut aquests divins vianants, que ens indiquen el camí al Delta Hotel. Preguntar-los ens ha salvat, probablement, del desastre gastronòmic.

Passejar per una zona volcànica activa té alguna cosa entre apassionant i temible. L’experiència més explosiva era sentir l’energia geotèrmica vora les sabates, la Terra xiuxiuejant-te arran dels mitjons: “vés que cremo”. Es podien fregir ous sobre algunes de les superfícies que trepitjava; per això no fou d’estranyar que els bufecs insistents que sortien ara aquí i ara allà de fumaroles i solfatares m’escaldessin la cama. Ara, amb tota aquella energia, el record més impressionant, gustativament parlant, ve marcat per un esmorzar de forquilla en un llogarret islandès perdut, després d’una nit de terratrèmol. Fumat, fumadíssim, però gens de fum: un salmó fumat amb l’energia del sofre, fum en vapor. Aquell peixet havia estat fumat a la islandesa. Una carn melosa, rosa púrpura, amb una aroma i una essència úniques i inimitables, terrenals: de les mateixes entranyes de la Terra, fumades amb la furiosa força de l’energia volcànica. Una explosió de sabor tèrmic d’allò més irrecuperable pels noruecs que tant salmó fumat vénen totes les Festes.

Pels estimats lectors que segueixen la pista de la salivera deixada per les meves papil·les gustatives (en altres paraules: que em llegeixen les cròniques d'experiències gustativa-culinàries), m’agradaria recalcar que no m’han de fer mai cas. Us ho vaig dir en el comentari d'un article i, donada l’alarma d’alguns establiments locals, em veig abocada a repetir-vos fervorosament que fes ús del vostre criteri tècnic i pràctic per contrastar les meves experiències. Per evitar el pànic de la restauració al nostre poble, us aclariré que em dedico exclusivament a narrar experiències viscudes en pròpies papil·les i que, com indica el títol de la secció, són només meves. A partir d’ara, i com he fet en els últims articles, us faré partícips de les meves experiències gustatives, entaulades o no i sense haver de ser exclusivament garriguenques, sense donar puntuacions ni estrelles. És doncs, el meu exercici, un de ben senzill: traspassar al paper, emprant un deliciós llenguatge, les experiències viscudes en boca. Un comensal li diu a l’altre “que vagi de gust”, i l’altre li contesta “el gust és meu”.

De cireres com les que collíem a Ordal pensava que no en menjaria més, des de que van desaparèixer del nostre calendari de collita d’ençà que l’avi no hi era. L’altre dissabte, a primeries de juliol, la mare va venir de mercat tota cofoia amb aquelles petites fruites vermelles que havia adquirit a la plaça. Més que vermelles, eren de vellut, com les d’Ordal.

Garlàvem el pare i jo i esperàvem amb delit l’hora de les postres, quan podríem comprovar la hipòtesi de la mare, llençada amb gran efecte sobre les nostres expectatives: “són tant vermelles que semblen les d’Ordal”. Endreçar la compra, fer un xic de dissabte, parar taula... ja tot ens venia feixuc i la nostra esma esdevenia lànguida si no arribava l’hora de les cireres: la cirereta del dia.

Feia temps que em venia de gust un àpat autòcton, al poble, no només per certes inquietuds populars manifestades després de la meva última aparició digital, sinó perquè el COS em demanava promoure el quilòmetre zero. Ara, zero del meu, amb llicència dels inscrits en el moviment Slow Food: jo parlo de les passes que he de fer per arribar a entaular-me... El cos em deia que em calia conèixer una mica més a fons el veí que tinc a la mateixa escala, abans de presentar els meus respectes als del bloc del costat.

Quan era jove (més jove del que ho sóc ara), solia pujar pel carrer de la Dagueria amb diferents amics i amigues per ficar-me al súmmum de la felicitat. L’altre dia se’m va acudir enfilar-m’hi amb la Laura després de deu anys d’absència, tota encuriosida, per corroborar que el Bliss seguia estant al mateix lloc.

No recordo la cara de l’amo ni la cara dels cambrers; potser el lloc ha canviat de mans vint vegades des d’aquell temps ençà, però sembla, almenys des de fora, que tot està com estava. El lloc és petit i la zona més lounge (un graó que baixa, sofàs, tauletes de cama curta, més de tu a tu, zona de debat o de lectura) està plena, així que seiem amb els comensals tot i que no manifestem una intenció clara de sopars de tres plats i llarga sobretaula.