Calaix de sastre

Sóc invisible, sóc un autònom! Aquesta frase la vaig escriure fa temps i no puc estar malalt, sóc un autònom!.

El mes de febrer s'ha saldat a Catalunya amb una destrucció neta de 2.523 treballadors autònoms, el que representa 125 autònoms menys al dia. La destrucció d’aquest col·lectiu a Catalunya representa el 20% del total de baixes netes a l'Estat espanyol (12.396).

No hi ha qui estiri del carro. Ho escoltava divendres passat al programa "Anem bé per anar a Sants" de Ràdio Silenci, on entrevistaven una dona notable, de les que per sort n'hi ha, i bones, a la Garriga, la Mercè Partegàs. Sens dubte una visió estesa, això de que falten líders i si ho diu algú que atina tant com la Mercè, caldrà fer-hi cas. Costa que la gent es mogui, i tant, i a més la paradoxa és que no tenim instruments per a que es mogui. L'instrument clàssic, el partit polític, està engripat. La gent se n'aparta amb por de contagi del virus sectari i no hi ha vacuna a la vista, ja ho disfracin de "no som un partit , som una altra cosa" o de "nosaltres no som com aquells, de-cap-manera!". La gent, nosaltres, en general no som tontos. Personalment no crec que el líder carismàtic sigui la solució, i molt menys el líder providencial-messiànic, però sens dubte ens calen models de referència. 

Cal donar la benvinguda a la possibilitat de reflexionar públicament i en temps real sobre un tema tan cabdal com l'encaix de la línia de tren que connecta la nostra població amb Barcelona i Vic. M'agradaria, de forma molt sintètica, aportar el meu granet de sorra. Debatre és apassionant si es fa amb poc prejudicis i amb ganes d'escoltar tothom per resoldre problemes, fins allà on és possible.

Interessant i recomanable és la lectura dels escrits que aquest mes, algunes forces politiques del consistori, publiquen en el butlletí municipal El Garric, fent diverses consideracions al voltant del trasllat de l’estació. Lectura que recomano complementar amb les entrevistes, que sobre el mateix tema, trobareu a L'Espai Digital.cat

Doncs va de fer política d'una altra manera. Cada dia s'escriuen al món centenars d'articles, reflexions, blocades, tesis, contra tesis i fins i tot antítesis sobre perquè la gent -aquí, allà i a la Xina popular- sent la política com una cosa llunyana, feta per quatre dirigents de l’elit que del poble se’n recorden estrictament quan es vota (i això en els casos en els que es pot votar, és clar). A nivell del poble, del nostre, la Garriga, hauria de ser fàcil evitar-ho, perquè en teoria aquí som més propers, anem als mateixos comerços, ens trobem als mateixos carrers i parlem de les mateixes coses, però tot i així no hi ha manera. Les decisions polítiques, que ens afecten vulguem o no vulguem, ni es consulten, ni es valoren i, el més preocupant de tot, sovint ni es coneixen.