Calaix de sastre

El passat 25 de febrer el Grup Independent La Garriga (GIG), amb el suport i treball conjunt de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), va presentar al·legacions a la primera fase aprovada del projecte de rehabilitació del centre. Aquesta primera fase que es vol portar a terme és la que bàsicament comprendrà les dues places (de l’església i de can Dachs) i el tram del carrer Centre.

El 1910 una desena de garriguencs crea la Junta de Caritat de la Garriga, que va ésser la precursora de l’actual Fundació, amb l’objectiu d’acollir els pobres i poder satisfer les seves necessitats bàsiques i també donar cobertura als malalts domiciliaris. Enguany se celebra el seu centenari i, durant tots els anys, ha complert amb els seu objectiu, ja sigui com a hospital o com asil.

Avançar comença per imaginar. Aquesta és una màxima que no sempre es compleix en política, i menys ara que s'ha imposat la resposta curterminista i immediata, el pragmatisme radical. A la Garriga especialment. Aquesta setmana mateix hem estat analitzant les dades de liquidació del pressupost 2009 i la primera sensació és aquesta: parar el cop, curt termini. Els número estan distribuits en partides de crèdits i més crèdits que no ofereixen cap valor afegit al poble, més aviat obligacions futures. Ja fan bé ja, els actuals gestors de parar els cops, però aquí falta alguna cosa. 

La majoria de persones i famílies que han arribat a la Garriga en els darrers anys, provenen de Barcelona i àrea metropolitana. Per a un habitant d’una gran ciutat, decidir de deixar-la respon a la voluntat de millorar la seva vida buscant tranquil·litat, caràcter de poble i proximitat. Això ho té la Garriga, sabem el que és, n’hem gaudit fins ara, i no ens podem arriscar a perdre-ho.

Si més no lingüísticament i temporal, perquè això és el que va ocórrer el dilluns 15 de març a can Raspall. La nova edició –la dotzena des del 2004– del programa Voluntariat per la Llengua, convocada per l’Oficina de Català de la Garriga, amb el suport i col·laboració d’Òmnium Cultural, va reunir 26 parelles –aprenents i voluntaris– en aquest darrer tram que l’alumnat enfila com a colofó del curs de català, això és, llançar-se a parlar la llengua més enllà de les parets de l’aula.

Temps de pròrroga. Doncs sí, pel que sembla la decisió de com i a on cal ubicar l’estació de tren de la Garriga té una nova pròrroga. El que no sabem és si aquesta nova pròrroga neix fruit d’un empat entre les necessitats del poble i els desitjos del Ministeri de Foment o bé és fruit del cúmul d’indecisions i indefinicions de l’equip de govern.

El passat dia 8 va ser el Dia Internacional de la Dona Treballadora i , com cada any, l’Associació DONES D’ARA,  en col·laboració amb l’ Àrea de Polítiques d’Igualtat de Ajuntament, ha organitzat un acte dedicat a un dels diferents aspectes que fan referència  als costums i situació actual de les dones. Aquest any tenim el plaer de comptar amb la participació d’Elvira Altés, llicenciada en Antropologia, professora de l’AUB i Directora de la revista DONES.

Sóc invisible, sóc un autònom! Aquesta frase la vaig escriure fa temps i no puc estar malalt, sóc un autònom!.

El mes de febrer s'ha saldat a Catalunya amb una destrucció neta de 2.523 treballadors autònoms, el que representa 125 autònoms menys al dia. La destrucció d’aquest col·lectiu a Catalunya representa el 20% del total de baixes netes a l'Estat espanyol (12.396).

No hi ha qui estiri del carro. Ho escoltava divendres passat al programa "Anem bé per anar a Sants" de Ràdio Silenci, on entrevistaven una dona notable, de les que per sort n'hi ha, i bones, a la Garriga, la Mercè Partegàs. Sens dubte una visió estesa, això de que falten líders i si ho diu algú que atina tant com la Mercè, caldrà fer-hi cas. Costa que la gent es mogui, i tant, i a més la paradoxa és que no tenim instruments per a que es mogui. L'instrument clàssic, el partit polític, està engripat. La gent se n'aparta amb por de contagi del virus sectari i no hi ha vacuna a la vista, ja ho disfracin de "no som un partit , som una altra cosa" o de "nosaltres no som com aquells, de-cap-manera!". La gent, nosaltres, en general no som tontos. Personalment no crec que el líder carismàtic sigui la solució, i molt menys el líder providencial-messiànic, però sens dubte ens calen models de referència. 

Cal donar la benvinguda a la possibilitat de reflexionar públicament i en temps real sobre un tema tan cabdal com l'encaix de la línia de tren que connecta la nostra població amb Barcelona i Vic. M'agradaria, de forma molt sintètica, aportar el meu granet de sorra. Debatre és apassionant si es fa amb poc prejudicis i amb ganes d'escoltar tothom per resoldre problemes, fins allà on és possible.