Les rondalles del Vil·la Romana (I): ‘El paper dels somnis’

El text que segueix forma part d’un cicle de contes i rondalles que comencem a publicar avui a La Garriga Digital.cat. L’alumnat de primer d’ESO de l’Institut Vil·la Romana, a proposta de la seva professora de llengua catalana, ens fa arribar les seves creacions per a compartir-les amb tots vosaltres. Esperem que les gaudiu.

Hi havia una vegada un grup de noies excursionistes que van anar a pujar el Mont Blanc. Quan ja els faltaven uns metres elles ja estaven molt cansades, sobre tot l’Alba:

La qüestió laboral a l’Ajuntament de la Garriga, 6 mesos després

Fa uns 6 mesos que alguns treballadors i treballadores de l'Ajuntament de la Garriga vàrem denunciar l'existència de mal clima laboral, d’una mala organització de la feina i d'importants diferències retributives entre el personal de la corporació sense que, al nostre parer, existissin criteris objectius que la justifiquessin. Per això vàrem decidir iniciar una negociació i un seguit de reunions amb la corporació de cara parlar dels temes que estàvem posant sobre la taula i per intentar limitar o reduir els efectes d'aquesta discriminació salarial.

La vergonya de la justícia espanyola

Cada dia arriben notícies que posen en dubte la ja precària qualitat de la justícia existent a l’estat espanyol. M’atreviria a assegurar que, més que posar en dubte, les últimes notícies venen a confirmar el que fa temps sospitaven: el descrèdit de la judicatura espanyola és immens i no es veuen signes que intueixin un canvi per millorar.

Fa uns dies vaig publicar un article titulat “La Justícia espanyola sap què és la vergonya?“. Aquest dimarts dos nous capítols s’han afegit als que en aquell article vaig esmentar. El primer, el Tribunal de Drets Humans europeu, amb seu a Luxemburg, ha reconegut que Arnaldo Otegi no va tenir un judici just. El segon, que el Tribunal Suprem s’ha abaixat els pantalons davant la totpoderosa banca.

El personal municipal de l’Ajuntament de la Garriga seguim dient prou

El mes de juny passat, un col·lectiu format per personal tècnic de l’Ajuntament de les categories A2 i C1 vam decidir assenyalar situacions relacionades amb el clima laboral i l’organització i valoració del nostre treball, que s’estaven donant al consistori des de feia temps. I, alhora, vam fer una sèrie de reivindicacions que tenien a veure amb l’eliminació de les diferències de retribució entre personal de la mateixa categoria i amb el reconeixement de la disponibilitat fora de la jornada que té el personal.

Un col·lectiu de treballadores i treballadors de l’Ajuntament de la Garriga hem dit prou

L’any 2007 l’Ajuntament de la Garriga va aprovar una Relació de Llocs de Treball (RLT). Amb aquest instrument es pretenia regularitzar, estandarditzar i objectivar els diversos llocs de treball que hi havia a l’Ajuntament i, en conseqüència, també els sous que cobrava el personal que hi treballava. Malgrat l’intervencionisme polític que hi va haver en aquell moment i les moltes mancances d’aquella RLT, va significar un primer pas, positiu i necessari, cap a la rectificació de totes aquelles decisions arbitràries i discrecionals que havien caracteritzat les polítiques de Recursos Humans i les seves traduccions en sous fins a aquell moment.

Sí, a la Garriga hi ha CDR i son els teus veïns

En allau desenfrenada, els mitjans de comunicació estatals han sortit a toc de corneta a criminalitzar els Comitès de Defensa de la República. No és cap secret: el que Arrimadas o Albiol vociferen davant les càmeres un dia, l’endemà és damunt la taula d’una fiscalia que els fa la feina bruta. Simple acció-reacció.

En el seu moment li va tocar el torn a un molest (des del punt de vista del règim del 78) Carod-Rovira, després a l’insurrecte Artur Mas, una mica més enllà a la CUP, al president legítim Carles Puigdemont, a Carme Forcadell, a ANC i Òmnium... en general, a tot el que fes una mica massa d’olor a separatista unchained. Es tracta, òbviament, de perseguir i deshumanitzar un moviment independentista que se’ls ha descontrolat per la seva inoperància i prepotència; es tracta de justificar una història de violència, la única història que coneix Espanya sempre que ha hagut d’afrontar un conflicte, però que requereix de mans i mànigues perquè qualli en l’opinió pública, doncs la mentida és enorme i, fins i tot, ridícula.

Sense resposta

És una pràctica habitual a l’Ajuntament de la Garriga allargar eternament algunes demandes que s’hi fan. Podríem anomenar-ho burocràcia, però creiem que va més enllà d’això, creiem que es tracta d’una estratègia per causar l’esgotament dels demandants, fer-los perdre el temps i que acabin desistint...

N’és un exemple el cas de la casa Narcisa Freixas, ubicada al final del Passeig (Plaça Narcisa Freixas 4-6) i dissenyada pel reconegut arquitecte Manuel Raspall. La casa està en un estat deplorable malgrat el seu alt valor patrimonial i és tasca de l’Ajuntament assegurar que el propietari la conservi. Després de llarga insistència, havent entregat més de 400 signatures i sense haver estat rebuts com requereix tal entrega, s’ha aconseguit que enviïn un requeriment al mencionat propietari, però ja han passat vuit mesos i no hi ha hagut cap restauració a la vista ni cap més insistència per part de l’Ajuntament...

Pressupostos participatius?

Ja en tenim prou de paraules buides, un altre cop ens trobem davant la manipulació del mot PARTICIPACIÓ: com ja passa fa anys amb les reunions de Festa Major, aquest cop ha estat amb els pressupostos injustament anomenats participatius. Fer veure que ens creiem el conte, fer cas de les convocatòries i sortir-ne decebudes perquè ens adonem que altre cop ens han pres el pèl... no en tenim ganes!

La Unió Europea no té vergonya!

La resposta, un cop més, al contenciós Catalunya/Espanya, és que es tracta d'un afer intern d'Espanya i que Europa no pot fer de mitjancer si no li ho demanen les dues parts. Aquesta ha estat la resposta del president de la Comissió; sabedor que Rajoy no ho demanarà, s'han tret les puces de sobre i eludeixen qualsevol tipus de responsabilitat.

Em reafirmo novament en el sentit de que es tracta d'un club d'Estats que l'única raó d'existir és l'econòmica; els drets humans de les persones i la llibertat d'expressió o de pensament no importen gens ni mica a Brussel·les.

Resposta a Àlex Valiente: “Si haguéssiu fet les coses bé…”

(En resposta a aquest article). Heu defensat el Dret a Decidir... Fins que s’ha materialitzat. Llavors li heu retirat el vostre recolzament. L’heu defensat mentre eren paraules i promeses buides en campanya per no perdre votants i no quedar-vos enrere en el canvi social que es vivia a Catalunya. Per desgràcia per vosaltres “No anàvem de farol”: hem practicat el dret a decidir i el tornarem a practicar. Tots hem vist com simplement us havíeu posat l’etiqueta i ens heu deixat “sols” a l’hora de la veritat.

AUTORS

56 ARTICLES0 COMENTARIS
33 ARTICLES0 COMENTARIS
12 ARTICLES0 COMENTARIS
4 ARTICLES0 COMENTARIS
4 ARTICLES0 COMENTARIS
2 ARTICLES0 COMENTARIS
2 ARTICLES0 COMENTARIS
1 ARTICLES0 COMENTARIS
1 ARTICLES0 COMENTARIS
1 ARTICLES0 COMENTARIS