Calaix de sastre

L’Ajuntament de la Garriga és, avui, una organització piramidal i vertical, que limita el treball en equip i la coordinació entre àrees, fet que provoca que les decisions que es prenen sovint estiguin allunyades tant de criteris tècnics com de les necessitats de la ciutadania. No hi ha espais on poder treballar millores organitzatives i tot s’estructura d’una manera jeràrquica i inflexible gens coherent amb la realitat i allunyada dels principis més bàsics d’eficàcia i eficiència. En aquest sentit, es dóna molta més importància a la gestió de la burocràcia que no a treballar els projectes.

Fa uns 6 mesos que alguns treballadors i treballadores de l'Ajuntament de la Garriga vàrem denunciar l'existència de mal clima laboral, d’una mala organització de la feina i d'importants diferències retributives entre el personal de la corporació sense que, al nostre parer, existissin criteris objectius que la justifiquessin. Per això vàrem decidir iniciar una negociació i un seguit de reunions amb la corporació de cara parlar dels temes que estàvem posant sobre la taula i per intentar limitar o reduir els efectes d'aquesta discriminació salarial.

Cada dia arriben notícies que posen en dubte la ja precària qualitat de la justícia existent a l’estat espanyol. M’atreviria a assegurar que, més que posar en dubte, les últimes notícies venen a confirmar el que fa temps sospitaven: el descrèdit de la judicatura espanyola és immens i no es veuen signes que intueixin un canvi per millorar.

Fa uns dies vaig publicar un article titulat “La Justícia espanyola sap què és la vergonya?“. Aquest dimarts dos nous capítols s’han afegit als que en aquell article vaig esmentar. El primer, el Tribunal de Drets Humans europeu, amb seu a Luxemburg, ha reconegut que Arnaldo Otegi no va tenir un judici just. El segon, que el Tribunal Suprem s’ha abaixat els pantalons davant la totpoderosa banca.