Art i altres manyes

Els misteris i els secrets s’atresoren durant anys, i romanen inadvertits, amagats o amatents fins que maduren, fins que es desclouen, fins que es desvetllen o es donen a conèixer. No era cap misteri que ell feia fotografies i que et podia fer feliç un dia entregant-te un sobre amb retrats quotidians, records de tants moments que uns i altres vam viure i que sabia plasmar capturant somriures. Sortien tot d’una d’un sobre per recordar-te’ls, i seguir-los provocant al guaitar aquelles instantànies. No era cap misteri que el què feia l’apassionava i que gaudia darrera d’un visor, a l’ombra d’un negatiu per escanejar o bellugant l’objectiu endarrere i endavant.

El metro, les gairebé nou del matí; vaig tard però amb calma, sense perdre els nervis ni el costum... Avui he anat per Palmovka perquè se m'ha escapat el 14. L'olor a croissant acabat de coure, baixant les escales de la parada cap a l’andana del metro, fa estralls fins i tot entre els que van amb la panxa plena. Desenfundo els meus auriculars old-style, un d’aquells de coixinet circular, tous i protectors del corrent d'aire de la línia B, la groga, la més profunda, la vella, la d’escales vertiginoses, la que va quedar completament negada d’aigua i impracticable durant les inundacions del 2002. Arribo tard perquè tan sí com no en Jan ha volgut que m'endugués posat en Jens, suec i deliciós, per començar el dia al metro i protegir-me del tedi a la línia groga i de les inclemències matinals.

Si algun dia us conviden a una copa en plena nit, procureu que no es tracti de la Martha i en George. Procureu esbrinar si, tot i dir-se Marta i Jordi, treballen a la universitat o tenen res a veure amb el rector. Procureu confirmar que tinguin una història familiar sana, i que els seus hàbits de consum nocturn no incloguin ni el tabac ni l’alcohol. I sobretot, mireu de no jugar a cap dels seus jocs; de no entrar en un cercle que pot semblar inicialment infantil i naïf, per acabar pitjor que “el penjat”.

Si haguessin tingut tot això en compte, en Nick i la Honey no haurien acceptat la invitació de Pere Arquillué i Emma Vilarasau. Una invitació a ésser partícips d’una dissecció visceral i cruel, d’un maltractament emocional tant tòrrid que ens pertorba i ens al·lucina. En Nick i la Honey, com a espectadors d’un teatre infame que representen dins del teatre on estic enganxada a la butaca, pateixen i participen, atrapats, del joc humiliant posat en escena.

Ja a finals del mes de setembre, quasi a les acaballes del període expositiu, vaig visitar la Pedrera per fer unes llargues i interminables llambregades a les fotografies de Català-Roca. Imatges en blanc i negre, de fotografia documental dels anys cinquanta i seixanta, i fotografia d’arquitectura.

Des de llavors que guardo el record dels instants plasmats i personatges, així com d’allò que en diria el behind the scenes: les històries amanides amb la ment i la imaginació. El més meravellós era que aquell món d’halur de plata no s’acabava en la perfecta imatge, en aquell retall de l’instant plasmat miraculosament fresc i espontani. Aquell món fotografiat seguia i es sublimava en tot allò que jo imaginava relacionant-se amb les imatges, i allò que podria haver sorgit a partir d’aquell instant precís.

Les pujades i baixades de la muntanya de la font màgica amaguen diversos racons museístics que podrien passar desapercebuts, o menystinguts, a l’ombra del MNAC presidint el turó. És sens dubte la crème del paratge, però un tros més avall els curiosos d’esperit es poden entrebancar fàcilment amb el Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC pels amics), o per ser més exacte: una de les seves seus. Els MACs estan establerts a Girona, Ullastret, Empúries, Olèrdola i diversos jaciments, i conjuntament han superat ja els 75 anys d’existència.

M’estreno com a columnista digital per pur amor a l’art.  El meu és un exercici d’amant, amb ganes de fer a tots partícips de tant fervorosa estimació, sense altra pretensió que la de xalar i compartir. El meu exercici serà també molt bàsic, molt instintiu, molt de trinxera i des del meu juganer criteri, sense ser visionària entesa però sempre procurant fer ús de gran enteniment. Serà, el meu, un exercici de curiosa intrèpida i aficionada de vocació. Una aficionada amb ganes d’acostar-vos com la colpeja l’aventura d’empapar-se d’art, i d’altres manyes.