La ciutat de les mirades desconfiades

La manera com passejar-se pels carrers de Brussel·les aquesta darrera setmana ha canviat per complet. Sembla que ens hagin robat part de la ingenuïtat que caracteritza les societats occidentals quan duem a terme la més bàsica de les nostres activitats diàries: desplaçar-nos d'un cantó a l'altre de la ciutat sense por.

Després d'anys vivint a la capital comunitària, sóc conscient que sempre hi ha una manera belga de fer les coses. Els belgues, que han estat sovint objecte de mofa (sobretot per part dels seus veïns francesos), sembla que aquest cop s'han volgut curar en salut. Un cop més, però, ho han fet a la seva manera. Dissabte ens despertàvem amb l'avís de quedar-nos a casa sempre que fos possible i evitar grans aglomeracions. L'anunci, sumat a la primera nevada de l'hivern, creava un clima d'excepcionalitat sense precedents propers. El que semblava ser una situació puntual, esperant que alguna cosa "grossa" passés -sigui en forma d'atemptat frustrat o de detencions policials generalitzades- s'està perpetuant.

Una Unió Europea amb problemes del tercer món

Una Unió d'Estat submergida en l'autocomplaença fa pocs anys ara es mira el mirall, atònita, lligada de mans i peus mentre lluita per fer front a problemes que fins ara eren propis del tercer món.

 Més enllà de la prou coneguda dada que explica que un de cada quatre europeus viu en risc d'exclusió social i pobresa1, el continent comença a registrar una sèrie de problemàtiques que fins ara eren reservades a països menys industrialitzats. La xifra, que l'Idescat situava l'any 2014 al 20,9% a Catalunya i que l'oficina d'estadística Europea quantifica al voltant de 123 milions de persones, ha augmentat sense treva en els darrers anys i comporta, com és evident, una sèrie de conseqüències difícils d'acceptar per a la majoria d'europeus.

El gol de l’extrem dret

Ahir va tenir lloc a Brussel·les un debat sobiranista que s'esperava diferent. L'ANC havia convocat només aquells partits decidits a apostar pel dret a decidir per, així, intentar "passar pàgina" i parlar, entre d'altres coses, de com hauríem d'encarar "el procés" post 27-S jugant amb la hipòtesi d'un mandat democràtic clar a les urnes. Hi va haver una abstenció remarcable i una presència igualment destacable. La primera va ser la de l'eurodiputat d'Unió i la segona, la participació d'un representant de les CUP, una veu que no estem acostumats a escoltar –encara- a la capital europea. La convidada d'honor va ser la Carme Forcadell, que va seure al bell mig d'una taula flanquejada per homes a banda i banda.

Nous interrogants

Com cada quatre anys, les eleccions municipals ens han fet estar pendents de l’escrutini fins tard. Pot ser que a alguns el sopar no se´ls acabés de posar bé mentre, que per a d'altres, va ser una nit històrica, de canvi i d'esperança. Sense parlar de la resta de l’Estat, on només calia mirar les cares dels diferents corresponsals de mitjans catalans per adonar-se de la satisfacció que els produïa la fi de l´hegemonia popular, el mapa acolorit del Principat denota una vegada més la riquesa socio-política de la nostra gent.

El dia després

Divendres 19 de setembre de 2014, deu del matí. La nit electoral ha estat llarga i els carrers d'Edimburg es lleven com de costum, sota una densa boira que ho humiteja tot. Els qui no han dormit gaire ja saben que el "No" s'ha imposat en el referèndum que ha portat tota una nació com l'escocesa a plantejar-se seriosament la seva emancipació de la resta del Regne Unit.

El canvi de rasant europeu

Les eleccions al Parlament Europeu (PE) del 25 de maig d’enguany s’acosten. Les maquinàries dels partits amb opcions de tenir representació a l’Eurocambra ja fa mesos que pivoten el seu debat intern entorn a coalicions, caps de llista i programa electoral.

Després d’aquesta llarga i dolorosa legislatura (al Parlament Europeu és de cinc anys) sembla que si d’alguna cosa ens n’hem adonat tots plegats és de la importància que tenen les decisions comunitàries en el nostre dia a dia. En tenen tanta que un canvi de majories al PE pot tenir un efecte sobre la nostra vida quotidiana quasi comparable al de l’assoliment de la independència. La importància del PE s’ha posat especialment de manifest a partir de l’entrada en funcionament del Tractat de Lisboa, on s’augmenta la seva importància política tant en termes relatius com absoluts, ja que la cambra decideix en codecisió gairebé totes les lleis comunitàries.

És l’hora de les matemàtiques

No es fa gens fàcil digerir amb lleugeresa tot el que va passar ahir al Palau de la Generalitat. Els partits polítics catalans aglutinats a favor de donar la veu al poble i convocar una consulta van donar un exemple d’unitat, força i coherència. De ben segur que la negociació, tot i ser breu, no ha estat senzilla. Els diferents partits amb idees matisadament oposades sobre la idoneïtat de la pregunta sabien que havien de fer concessions i així ha quedat demostrat amb un pacte salomònic digne d'enginyers equilibristes.

Dues maneres de remenar les cireres

En l'imaginari col·lectiu hi ha dues ciutats que comparteixen el lideratge polític del món occidental i que alhora marquen estil propi: Brussel·les i Washington. Les semblances i diferències d'aquestes dues bombolles burocràtiques són nombroses. Juntament amb una bona amiga que viu a tocar de la Casa Blanca, hem pogut elaborar aquest article a quatre mans per esbossar-ne unes quantes.

Les principals divergències semblen clares: mentre els EEUU són un Estat-nació amb una estructura federal, la UE només és una unió d'Estats independents que discuteixen constantment al voltant de cedir més o menys sobirania a les seves institucions comunitàries. Si el conglomerat institucional de Washington és estable des de fa anys i interacciona amb un idioma comú, la UE representa un flux constant de poders i contrapoders que canvien d'una llengua a l'altra amb una facilitat que al·lucina.

Massa diferents per ser comparats

Després d'un llarg agost de vacances forçades (període entre el final d'un contracte i l'inici del següent) he pogut endinsar-me en una zona del sud d'Europa que malgrat ser encara poc coneguda, obre a poc a poc les seves portes al món mostrant ferides encara obertes i tapant les vergonyes d'una tragèdia recent. Parlo dels Balcans. Terra de contrasts, on eminents muntanyes topen amb el Mediterrani en un contrast inquietant on s'hi barregen esglésies ortodoxes, catòliques i musulmanes. Un mosaic demogràfic on podem visitar des de la sofisticada Croàcia, amb un aire fortament occidentalitzat (convertint les seves principals destinacions en autèntiques riuades de turistes ) fins a territoris com Kosovo, on tot resta encara per fer.

Els bons marxen, els millors tornen

La setmana passada coneixíem unes dades que malgrat no ens sorprenguin no deixen de ser dramàtiques. L'Estat espanyol  és el país de la UE-28 on els graduats universitaris tenen més risc de caure en el fatídic embat de la pobresa. La gran quantitat de llicenciats i diplomats que han sortit de les nostres aules en els darrers anys i l'escassa capacitat d'absorció del mercat laboral han portat a aquest drama que ha trobat en la sortida a l'estranger la principal –i quasi única– via per contrarestar-lo. 

AUTORS

58 ARTICLES0 COMENTARIS
33 ARTICLES0 COMENTARIS
12 ARTICLES0 COMENTARIS
6 ARTICLES0 COMENTARIS
6 ARTICLES0 COMENTARIS
4 ARTICLES0 COMENTARIS
4 ARTICLES0 COMENTARIS
4 ARTICLES0 COMENTARIS
4 ARTICLES0 COMENTARIS
3 ARTICLES0 COMENTARIS
3 ARTICLES0 COMENTARIS
2 ARTICLES0 COMENTARIS
1 ARTICLES0 COMENTARIS
1 ARTICLES0 COMENTARIS
1 ARTICLES0 COMENTARIS