Opinió

Moltes són les conductes que tenim preestablertes en el nostre ser que ens diuen d’alguna manera el que està bé (o socialment acceptat) i el que no. De vegades pateixo la lluita interior entre el que vull fer i el que hauria de fer, el que podria dir o el que la gent espera que faci.

El benestar personal, la confiança en un mateix i una bona actitud –mentalment parlant– davant de tot allò que pugui sorgir que necessiti de la nostra intervenció, ho és tot. Tant se val el que pensin els demés, ja que no vivim per ells sinó per nosaltres. A més a més, com més gran és la població, més difícil és que tots tinguin una mateixa idea d’alguna cosa. És a dir, no podem agradar a tothom i hem de tenir clar que, fem el que fem, agradarà a uns més que a d’altres.

Abans no arribi el 22 de maig, data assenyalada en la que se celebraran les eleccions municipals, hem cregut oportú dibuixar quin va ser l’escenari polític en els darrers comicis, ara fa quatre anys, perquè la gent es pugui fer una idea de la seva evolució durant aquest temps.

L’any 2007 sis varen ser les candidatures que es varen presentar: CiU, amb Meritxell Budó al capdavant; PSC-PM, amb Neus Bulbena; EiLG amb Miquel Pujol; ICV-EUiA-EPM amb Joaquim Fornés; ERC-AM amb Oriol Ramon; GIG amb Jaume Aspa; i PP amb Josep Broch.

En allau desenfrenada, els mitjans de comunicació estatals han sortit a toc de corneta a criminalitzar els Comitès de Defensa de la República. No és cap secret: el que Arrimadas o Albiol vociferen davant les càmeres un dia, l’endemà és damunt la taula d’una fiscalia que els fa la feina bruta. Simple acció-reacció.

En el seu moment li va tocar el torn a un molest (des del punt de vista del règim del 78) Carod-Rovira, després a l’insurrecte Artur Mas, una mica més enllà a la CUP, al president legítim Carles Puigdemont, a Carme Forcadell, a ANC i Òmnium... en general, a tot el que fes una mica massa d’olor a separatista unchained. Es tracta, òbviament, de perseguir i deshumanitzar un moviment independentista que se’ls ha descontrolat per la seva inoperància i prepotència; es tracta de justificar una història de violència, la única història que coneix Espanya sempre que ha hagut d’afrontar un conflicte, però que requereix de mans i mànigues perquè qualli en l’opinió pública, doncs la mentida és enorme i, fins i tot, ridícula.

{jcomments on}He llegit darrerament dues notícies que expressen el caràcter “polièdric” de la vida, amb arestes  punxagudes. El cost d’un soldat espanyol a l’Afganistan i la misèria als nostres carrers, malgrat les grans declaracions i paraules.

L’any 2010 ha estat declarat per la Unió Europea l’Any Europeu de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió social. Davant d’aquest fet la Fundació Arrels ha endegat una campanya de sensibilització amb el títol “Posa sostre a Barcelona”.

Després de les eleccions del passat diumenge 28 de novembre, des de la Garriga Digital.cat hem demanat a garriguencs de diferents àmbis una breu reflexió o anàlisi dels resultats electorals. A falta d'alguna opinió, que publicarem properament, podeu llegir les reflexions d'en Joan Rodríguez, l'Stefano Puddu, en Frederic Moreno i en Xavier Moya. Aquestes les trobareu en aquest mateix article, o bé a l'apartat "Miscelània" de la secció "Opinió".