La mirada brusca

0. Els mites de l’artista modern i la imatge de l’empresari actual. Un dels canvis de paradigma en la concepció de l’artista ha anat en paral·lel amb la concepció d’una nova forma d’empresari. Mica en mica, la manera de fer del broker o la de l’empresari s’ha anat acostant a la idea que es té de l’artista modern, que té l’arrel a Baudelaire: l’artista és una persona blanca, de sexe masculí, desvinculada del món, competitiva i aliena a les comunitats a les quals podria pertànyer (família, poble, classe social). Moltes de les característiques amb què es podria definir Picasso, també ens servirien per fer-ho amb qualsevol jove emprenedor. Mentre que en el pensament general encara perdura l’antiga idea d’artista (amb la confusió que comporta a qui un dia visita, desinformat i amb prejudicis, el MACBA), l’artista contemporani es va dissolent en el propi treball: el nou paradigma  va molt agafat de la mà de paraules com col·lectiu, transformació, pràctica en el medi.

La història de la filosofia és el d'un tipus de coneixement, del qual n'és hereva la ciència, que és anomenat epistemològic, és a dir, aquell que s'ocupa justament de la teoria del coneixement. La pretensió d'aquesta filosofia és sobretot classificatòria, hi ha una voluntat de controlar el món -o d'apropiar-se'n- a partir de l'ordenació. Aquesta ordenació té molt a veure amb la utilització del llenguatge i del propi llenguatge com a estructurador d'aquestes teories. L'ordenació és reductora, simplifica el que és complex. Com diu Juan Arnau a Rendir el Sentido, l'ésser humà, el cos, és pura comunicació i intercanvi, és mutabilitat permanent, exhalació, límit difuminat. Així doncs, la llengua i la mirada al món corren el risc d’acabar sent quelcom tancat, uniforme, invariable. Tal com diu Maillard, allò que existeix no són els conceptes, sinó els individus i les coses, que més que ser, estan essent.

Em passa a buscar una amiga, anem xino xano cap can Raspall, amb el sol als ulls. Al carrer Figueral s'hi sent olor de llessamí, d'algun jardí privat. Com dirà en Max Besora una estona després "Sí, diria que ja ve la primavera!", això sembla, sí, el sol, la coca-cola, can Raspall sota els llorers que deixen caure la flor per l'aire... Ambient perfecte. Agafeu les cadires, gent que arriba, seiem al pati de can Raspall i admirem-nos d'aquest temps que ens ha regalat la pluja d'ahir i comentem el puestu, que sembla mentida que no es recuperés abans.

L'Albert Benzekry presenta el recital. Albert Forns, de Granollers i Max Besora. La generació dels 80, consolidada, polièdrica, intel·lectual i gamberra. "O dit d'una altra manera, un dels dos hi sobra en aquesta ciutat, perquè no m'arribes ni a la sola de la sabata, no tens estil ni xispa, el meu revòlver està a punt per disparar". El seu ritme d'estampida de bestiar que s'aproxima jugant a la xarranca ens deixa garratibats a la cadira només començar, no té temps per perdre, els seus ulls es claven al públic, que no acabem de saber quin és el nostre paper ni si en Besora ens acaba de respectar del tot. Amic burleta, amic, al capdavall.

Si llegeixo poesia és perquè el  seu contingut em produeix, a vegades, una ebrietat singular, concreta i irreemplaçable. I aquesta sensació normalment no va lligada al fet d'entendre el poema: qui pot saber què volia dir la poeta en el moment d'escriure? Qui ho pot saber si, aquell mateix que ho escriu, poques vegades ho pot explicar? En podem fer nostres moments parcials, i hi ha processos mentals que ens identificaran més o menys amb allò que diu el poema. Les  teories psicoanalítiques que he estudiat diuen que allò que ens atrau, el que ens desperta la necessitat,  ho fa només perquè és objecte del nostre desig[1]. Jo ho comparteixo de forma parcial: bona part del que s'escriu i del que ens agrada quan ho llegim sí que potser està vinculat amb el  desig, però allò que conforma el poema és també de bon tros desconegut i singular, propi d'ell mateix i que viu només en ell mateix, més enllà de l'entendre. A més, tal com ja vaig dir l'altre dia, si hom és prou honest, el que fa és traslladar el conflicte de l'ésser al paper, que no es pressuposa com un desplegament discursiu, sinó que es pot donar per la forma, el ritme, l’estructura del poema, o per tot allò que no es diu....

Em van dir si volia escriure algun tipus d'article a La Garriga Digital.cat. Jo vaig dir que sí, oblidant que les meves facultats per redactar un text articulat no han sigut mai del tot afortunades. Havent-me decidit, calia trobar algun tipus d'eix vertebrador que m'acompanyi tan a mi com a tot aquella gent que em vulgui llegir: d'entrada vaig descartar escriure opinió sobre fets locals, qui vulgui fer safareig que el faci, ja s'ho faran (És ben curiós: si en un poble mai es pot saber ben bé què passa, com algú pot pretendre parlar d'economia, política o esdeveniments a nivell nacional, o a nivell global? Doncs benvolgut, això és l'ordre del dia...).