Crítica de cinema

Hollywood és el McDonalds del cinema. Hollywood, i en general les grans companyies nord-americanes que fan cinema són, simplement, una indústria que viu de la taquilla. De la taquilla, del DVD, del merchandising i de tot el que envolta el producte fílmic i les seves estrelles. I això inclou una cerimònia que es repeteix anualment cap al mes de febrer on s’entreguen unes estatuetes  daurades anomenades Oscar. Com a curiositat us diré que la llegenda explica que el guardó no tenia nom fins que una de les secretàries de l’Acadèmia d’actors  va mirar-se el trofeu i va exclamar: “Ui, si s’assembla al meu oncle Oscar!”.

Com cada any ha arribat el mes de febrer i s’ha repetit l’esdeveniment. I la pel·lícula guanyadora del certamen ha estat Slumdog Millionaire. Vol dir això

En aquestes coses de Hollywood mai no se sap, però sembla que s’hagin posat d’acord les diverses productores cinematogràfiques per oferir-nos un seguit de pel·lícules que no se centren tant en plasmar la imaginació del guionista ni en passar a imatges un text literari, sinó en recrear un passatge de la història. Coincideixen en  la gran pantalla títols com El desafío: Frost contra Nixon, que explica l’ocasió en què a un xouman de la televisió anglosaxona va ficar-se-li al cap la idea de fer confessar al dimissionari president Nixon que efectivament estava implicat conscientment en la trama del Watergate; Mi nombre es Harvey Milk, un biopic o biografia en imatges que repassa la vida del primer polític declaradament homosexual que va aconseguir ser escollit per a un càrrec públic als Estats Units i que va ser assassinat als onze mesos de dedicar-se a la política;

No puc (ni vull) amagar la fascinació que sobre mi exerceixen les pel·lícules ambientades a la primera meitat del segle XX. La vida de vegades t’ofereix sorpreses, i la meva per a aquestes dates ha estat la coincidència a les pantalles de dos films tan diferents i alhora tan interessants com els que ocuparan aquest article.

Amb el cor de western ens arriba una història que ens transporta a les antípodes de la nostra terra: Australia. Situada just abans de la Segona Guerra Mundial, aquesta pel·lícula èpica presenta l’adaptació que pateix una dona benestant de l’alta societat anglesa, Lady Sarah Ashley, quan es trasllada a la terra més remota fins aleshores explorada per tal de retrobar-se amb el seu marit després

Aquest cap de setmana m’he arribat al Palau Robert, de Barcelona, per veure l’exposició “L’art de l’engany”, en la qual es fa un breu repàs de l’evolució dels efectes especials no digitals del món del cinema. És interessant adonar-se que, en una època en què sembla que les coses més noves i sorprenents només es poden fer amb ordinador, perdura encara una sèrie d’artesans que a base de resines, silicones, gelatines, alginats, làtex i espumes són capaços de crear criatures inimaginables.

Si hi aneu –teniu temps fins el 30 d’agost i és relativament ràpida de veure- sereu testimonis de la quantitat de pròtesis i maquillatges especials que s’utilitzen en pel·lícules tan quotidianes com “Mar adentro”, “El orfanato” o

Un dels aspectes a tenir en compte quan analitzem qualsevol producte audiovisual és que, sota la coberta de modernitat que pot vestir una sèrie  televisiva o un film, hi ha els valors que se'ns transmeten. I aquests valors no són necessàriament els més vanguardistes, ni els més actuals, i ni tan sols els més políticament correctes perquè, al cap i a la fi, el producte ha estat ideat per una persona, segons les creences pròpies, que al seu torn li han arribat del seu entorn i la seva família, i per les necessitats i interessos d'una indústria que té un mercat potencial al qual arribar.

Les dues pel·lícules que us proposo són dues comèdies romàntiques de costums. Una mamá en apuros i Qué les pasa a los hombres aborden el món de