Crítica de cinema

Ahir, a Sitges, vaig tenir una cita amb algú que no coneixia. Aquesta cita, malgrat no ser la millor de la meva vida, em va ser de gran ajut per expulsar algunes idees, alguns prejudicis, alguns costums que està bé trencar de tant en tant. Ella es deia Eva, i encara que li queda un llarg camí per recórrer, tenia quelcom en el seu haver que denotava importància, un interès especial.

És difícil per a un artista, en la seva òpera prima, dissimular segons quins gestos, segons quines costums, segons quines pretensions, que si bé no sempre són negatives, sí que solen delatar les primeres obres com a tals. En el cinema resulta especialment vistós tot el que fa olor a novell, a acabat de sortir del forn. Pel·lícules tan diverses com mítiques, com La nit del caçador, de Charles Laughton, Easy Rider, de Dennis Hopper, o Delicatessen, de Jean-Pierre Jeunet, són ara obres capitals que tanmateix no han pogut desenganxar-se aquesta etiqueta invisible –més o menys evident- que totes les operes primes arrosseguen. Sobredosis d’excentricitat artística, usos de la càmera, el so, etc. tan pretesament innovadors com poc efectius, o falta de cohesió en la concepció de l’obra com un tot, són alguns tics freqüents en primeres obres, que en treballs posteriors solen polir-se i equilibrar-se.

La poesia, com a gènere tradicionalment literari, té en la retòrica i en totes les cares d’aquesta les seves úniques eines de treball. Per una banda el significat, manejable, ambigu i metafòric amb el que pot comptar cada mot. Per l’altra, el so, el ritme, el lirisme, d’un conjunt que vol comprendre totes les possibilitats de la comunicació verbal –més implícita o menys- per a expressar amb la màxima precisió quelcom exacte o abstracte, indiferentment. No obstant, l’essencial,  l’important, com sempre en l’acte de la comunicació, és que el receptor rebi el missatge que l’emissor ha enviat amb la màxima claredat. Això és, la comunicació verbal i totes les seves possibilitats al servei d’un resultat que, com un engranatge, si no encaixa prou perd part del seu sentit.

Que els prejudicis són dolents no és cap descobriment, i que tanmateix són inevitables, tampoc. Tan inevitables com evitable podria ser el procés d’insuflació publicitària al que sovint, com a consumidors, ens veiem sotmesos. Aquestes noves patates fregides tenen autèntic sabor a ceba caramel·litzada, aquesta nova obra d’Almodóvar és terrorífica. Les nostres expectatives cap a un producte s’alimenten d’una promoció que juga amb els desitjos el més globalitzats possible, indiferentment de si aquest producte és acord amb una descripció quasi sempre adulterada. I és que la nostra percepció és, fins que ens topem cara a cara amb l’article en qüestió, superficial, simple, tan sols emparada per la propaganda; un discurs que indueix a l’adquisició, al tast, a l’experiència.

Avui dia la paraula oci està lligada, gairebé intrínsecament, al cinema. Dintre d’aquest, i de cada diferenciació i acotació que se li pugui assignar, hi ha una varietat poc menys que incalculable, ja no per la infinita quantitat de títols que s’acumulen any rere any, sinó per la difusa línia que delimita unes fronteres etèries i traspassables que són els cànons d’un art, el setè, que comença a gaudir de certa veterania, i amb tot d’una llibertat creativa in crescendo. És cert, però, que aquestes fronteres no són tan fàcils de creuar, perquè a banda de que en l’art, com tot, els canvis són feixucs i beuen d’un geni que no sempre hi és, no podem oblidar que el cinema és, al cap i a fi, i a la par que expressió artística, un mitjà lucratiu destinat al consum massiu.

Tan aviat com deixen de ressonar en els nostres timpans les cançons estiuenques i els cants de sirena de mil i una agencies de viatges, comença el Retorn amb un bombardeig tan indiscriminat com depriment que insta al nostre sentit més oví a resseguir la traçada, suada, línia ascendent de setembre. Retorna i afronta la realitat, petit mortal, que tot el que has gastat aquest estiu, per molt que sigui poc segueix sent molt, i ho has de compensar. Retorn, retorn i retorn, és el que resa a tots el mitjans, seguidors acèrrims de les tendències i monotemàtics fins a dir prou. Retorn a la feina, retorn a casa, retorn, arxiconegut, al col·legi, i retorn a la rutina en definitiva; aquesta despietada reiteració que ens mengem amb patates és el que fa odiós quelcom que pot ser grat; torna el dolent i també torna el bo.

Quan una novel·la, o pel·lícula, o història en definitiva, pretén arribar amb bon peu a un públic gran i heterogeni, ha de ser capaç d’interessar, de despertar curiositat, d’atraure. Hi ha moltes maneres d’aconseguir-ho i molts elements amb els quals jugar, però hi ha quelcom que, en major o menor mesura, s’encarrega de mitjançar entre l’espectador i la trama; un ambaixador, un intermediari que és qui caldeja o bé refreda la història, i és en bona part responsable de fins a quin punt aquesta ens sedueix. Aquest fil conductor són els personatges, els protagonistes, i tots els seus mecanismes interns. Això és, la seva personalitat, caràcter, i com responen i es desenvolupen en totes les facetes per les quals el relat es mou. I és que és aleshores, quan comença la narració, quan els personatges han de demostrar que tenen ganxo, que tenen la capacitat, per empatia, per simpatia, o per simple atracció, de ser prou sòlids com per arrossegar-nos fins al final sense que el viatge ens fatigui massa. Per tot això, és quan no existeix un gram d’empatia i els personatges cauen, un per un, sense que cap sigui capaç d’aportar-nos res més que animadversió, quan la història, per molt precisa que sigui, s’ensorra amb ells.

Arribar a dedicar-se a la feina que cadascú desitja és quelcom difícil, molt difícil. Una quimera a l’abast de ben pocs, que la majoria de la gent no ha ni acariciat. El cinema, com molts altres elements del dia a dia, s’encarrega sovint de recordar-nos-ho, amb superproduccions, festivals, i noms propis que primer sonen i després et trobes fins a la sopa. Des dels seus inicis ha estat una font d’ídols i superestrelles infalible, que fins avui no ha deixat de rajar. Ser actor, o actriu, o sortir a la tele, són les aspiracions de milions de nenes i nens que segurament veuen en les joves estrelles el reflex dels seus somnis i aspiracions. Algú que tot això ho sap molt bé és el director de cinema nord-americà Steven Soderbergh, que arrossega a les seves espatlles multitud de films, vàries superproduccions i uns repartiments d’infart a cada una d’elles.

Pocs temes estan actualment en un estat tan candent com l'econòmic. L'arxiconeguda crisi, que es va expandint com una pandèmia, dóna la sensació de no tenir fi. La culpa la té, sembla, la inestabilitat dels mercats i les borses, l'augment descontrolat del deute estatal de molts països, quasi tots, i l'esclat de bombolles com aquí la immobiliària. Tots aquest conceptes, que per molta noció que en tinguem, segueixen sent pretextos abstractes i aliens en el dia a dia de la majoria de nosaltres, són els que es presumeixen com a responsables de les penúries que sí, que de mica en mica van envaint el carrer que tots trepitgem.

Un dels objectius més bàsics i primordials que persegueix hom que pretengui dedicar-se a l’art, en la seva més amplia accepció, és el de trobar un llenguatge que li resulti personal, identificable, a la par que efectiu com a transmissor i producte destinat al consum –lucratiu o no– per part de terceres persones. L’assoliment d’un llenguatge propi en el qual l’artista en qüestió es trobi còmode, doncs, és la clau per al desenvolupament artístic, ja que suposa un motlle a mesura sobre el qual recrear-se, la base d’una pizza a on posteriorment es pot jugar amb els ingredients, aplicant-los al grat. Tots els grans noms propis de l’art, des de la literatura fins a la dansa, des de la il·lustració fins al cant, han sobresortit pel fet d’haver trobat un llenguatge tan notori com identificable; individual i subjectiu, i per tant únic.