Crítica de cinema

Al festival de Canes d’aquest 2011 s'escrivia i es parlava de The Artist com una pel·lícula bonica però capritxosa, bona amant d'una nit, oblidada a trenc d'alba. Per la seva lleugeresa, per la seva fi, que no és més que amenitat en escala de grisos, semblava que seria carn de festival i sobres de taquilla. Res més lluny de la realitat, el treball de Hazanavicius ha entrat en una espiral triomfal que sembla difícil de detenir, ressonant arreu els ecos d'aquesta obra muda i incolora que encisa a gairebé tothom amb el seu innegable encant, tan afable que és difícil resistir-se’n.

Cada any per aquestes dates aflora a les cartelleres d'arreu el bo i millor de la temporada, una col·lecta cinematogràfica del més destacat i atractiu, d'ínfules triomfals i anhel indissimulat de fer-se amb alguna de les estatuetes daurades i antropomòrfiques que l'acadèmia per excel·lència atorga cada febrer. Les productores i distribuïdores difonen a corre cuita el que ha donat de sí la seva verema particular amb l'esperança de poder comparèixer a la nit dels Oscars com a imputats directes de l'acte cinèfilosnob més seguit del món. Pel·lícules com The Descendants (Alexander Payne), The Artist (Michel Hazanavicius) o The Tree of Life (Terrence Malick) escalfen motors amb el seu característic estil per a enlluernar en la que presumeix ser una gran nit, mentre que, poc a poc, altres aspirants abaixen el cap perquè a la fi no han estat convidats. És el cas de Pa negre, que s'ha quedat a les portes del certamen i dóna per finalitzat el seu ascens al cel situant-se, tanmateix, en una privilegiada tribuna reservada a les obres amb majúscules; la business class del cinema. Altres obres altament estimables com Le Havre o The Turin Horse també diuen adéu de forma prematura a la cursa cap a l’estatueta, i algunes més resten sigil·losament a l’espera de l’anunci de candidatures, a l’aguait per si el seu nom apareix a les llistes d’aspirants que s’anunciarà aquest proper vint-i-quatre de gener.

Sembla ser que els crits, els zombis i la sang fresca han aportat l’ingredient adient a la carrera de Jaume Balagueró, sempre correcte en la realització de films però mancat, potser, d’un traç amb més nervi, identificable. Així com a Los sin nombre (1999), Darkness (2002), o Frágiles (2005), la proposta formal del director lleidatà és més aviat clàssica i resultona i no deixa més pòsit que el suspens d’hora i mitja, a REC (2007) el frenesí pren relleu, permetent a Balagueró desentendre’s de qualsevol formalitat de més i participar de la disbauxa general. La famosa càmera en mà, alliberada i bellugadissa, il·lustra perfectament el giravolt que suposa la pel·lícula en la carrera del director, que s’erigí amb aquesta com un dels principals referents cinema de gènere del país.

L’emmirallament en l’original és incondicional en la formulació de la paròdia, la seva raó de ser, pel què si l’original es difumina, aquesta paròdia ho fa també, morint a l’acte o esdevenint, de vegades, quelcom nou i independent, allunyat de la fi per la qual va ésser concebut, però capaç de valer-se per si sol. Un clar exemple el tenim al programa Polònia, a on caràcters com Tomàs Molina han passat de la caricatura a un personatge nou, tan passat de voltes com divertit en el seu excés. Un fenomen similar es dóna amb la última pel·lícula de Roman Polanski (a la cartellera d’aquesta setmana del Cinema Alhambra), que està basada en una obra teatral de la francesa Yasmina Reza i que pretén ser una sàtira de l’actual societat occidental: hipocresia i diplomàcia de pacotilla, aparences i cinisme dissimulat.

El diumenge de la setmana passada es presentava al cinema Alhambra la pel·lícula i òpera prima de Meritxell Soler i Julián Vázquez Cinema a la Fi, en un entranyable acte de metacinema que va comptar amb la presència del productor executiu, el realitzador Ventura Pons, un públic prou multitudinari, i la mateixa directora, Meritxell Soler. El film, una road movie documental, personal i poc ortodox, consisteix bàsicament en un viatge, la recerca d’antigues sales de cinema des de La Garriga fins a Argentina, i la reivindicació de la funció d’aquestes com a indrets de divulgació i encontre social. De fet, el que Soler i Vázquez ens proposen és una oda al cinema com a mitjà de comunicació en tant que forma artística i estímul a la reunió. En la significança de cada antiga sala, en la seva implícita aportació, és a on rau el centre del metratge, que ens transporta per algunes sales remotes, fins a la fi.

No tot el que llueix és or, i el Tintin d’Steven Spielberg i Peter Jackson n’és una clara mostra. El fet que públic i crítica siguin unànimes quant a una pel·lícula és, com a mínim, significatiu; no es dóna sovint, i quan passa se sol tractar de pel·lícules que són quelcom més que un entreteniment ociós i planer. Un gran exemple el tenim amb Toy Story 3 (Lee Unkrich, 2010): va agradar a la gran majoria perquè, a banda de ser una comèdia perfectament animada –en tots els sentits de la paraula-, tenia un guió exacte que feia que persones de qualsevol edat hi sentissin empatia i deixava un pòsit nostàlgic que dotava al film d’una sensibilitat sense floritures. Aquest Tintin, de la mateixa manera, ha despertat un entusiasme parell en els dos àmbits, sent un espectacle visual i un gran hit capaç d’entretenir a qualsevol. Potser el problema és meu, i no és perquè no m’entretingués. També m’ho vaig passar bé veient la última i descabellada d’Indiana Jones, però això no treu que em semblés una producció més aviat fluixa i directament al·lucinada. Aquesta última obra d’Spielberg és quasi igual d’al·lucinada però té una base més sòlida, les històries d’Hergé, que tanmateix adapta al seu parer en un exercici més que aprovable per la seva intenció –Spielberg modela sense perdre personalitat- però fallit en la seva factura.

Desmarcar-se dels cànons establerts en el cinema sol ser una maniobra poc rendible, en el sentit econòmic i també en el qualitatiu. L’atreviment és risc, i la conseqüència del risc es correspon proporcionalment a la dimensió d’aquest, per bé o per mal. Dit en d’altres paraules: si qui no arrisca no pisca, qui arrisca pisca o molt o gens ni mica. I és que si la tendència general és l’auto contenció, refugiar-se en la ferma estructura dels gèneres cinematogràfics i seguir els meandres predissenyats de la narrativa més convencional, hi ha també corrents alternatives que es desvien naturalment cap a noves interpretacions sovint imbevibles i excepcionalment interessants.

És ben sabut que en la promoció d’un producte rau gran part del seu èxit, i que conèixer l’objectiu i guanyar-se’l és igual a triomf, més enllà de la posterior satisfacció (o insatisfacció) del consumidor. Tan obvi és que saber-se vendre quelcom bàsic com ho és que en la majoria dels casos el que el consumidor compra no té res a veure amb el que en primera instància li havien venut. Bon exemple d’això ho són les hamburgueses del McDonald’s, i ho és també el cas que s’ha donat als Estats Units, a on una espectadora decebuda ha demandat als productors de Drive (Nicolas Winding Refn), per presumpta publicitat enganyosa; ella havia comprat una entrada per un blockbuster a l’ús, per a un succedani de The Fast and the Furious (Rob Cohen, 2001) i companyia, i es troba amb una pel·lícula sòbria, amb les dosis justes d’acció, que res té a veure amb el que esperava.

És impossible no referir-se a “la crisi” quan es parla d’un context com l’actual, a priori desfavorable en gairebé tots els aspectes de la quotidianitat i encara més en tot el que no sigui imprescindible pel dia a dia. Això és, entre altres, la cultura de consum, que tanmateix es beneficia d’una selecció natural que incentiva tant el seu paper més comercial i explotable com la creativitat, l’enginy i la perícia per a solucionar de manera efectiva totes les traves del seu procés de realització. El cinema, en aquest sentit, parteix amb l’inconvenient de ser un art aparatós, que viu lligat de mans i peus per una cadena d’elements llarga i consistent. Direcció, producció, distribució, etc., i tot el factor humà que això implica, dificulta notablement la independència econòmica de qualsevol projecte cinematogràfic. No obstant, parteix també amb l’avantatge d’un precedent d’incalculable valor com ho són el cinema de baix pressupost, el cinema B, o el més independent que, a l’ombra del cinema de masses, han sabut fer del factor econòmic quelcom menys determinant en la concepció de noves obres.

Fa un parell de setmanes feia una crítica de la pel·lícula que va triomfar en l’últim festival de cinema de Canes, L’arbre de la vida, en la que destacava l’excés d’un metratge massa emparat en la poètica de les imatges, i amb això poc subjecte a la història en sí, fet que en definitiva debilitava el seu conjunt i l’interès de l’espectador en aquest. Que el llenguatge més abstracte eclipsi l’intel·ligible en una obra de dues hores és tan agosarat com condemnatori a la incomprensió generalitzada: a mesura que ens allunyem dels llenguatges estàndard ho fem també d’una comunicació més efectiva, i per molt que ens puguem remetre a l’evocació dels seus fotogrames, el seu enter gaudi estarà supeditat, per bé o per mal, a la comprensió del missatge.