Crítica de cinema

Extraordinària programació d’aquesta Setmana Santa al cinema Alhambra, que darrerament ve carregada d’Oscars i, en aquest cas, també de nens. I és que les tres pel·lícules que trobem a la cartellera aquests dies es centren en l’infantil des de tres punts de vista molt diferents. La primera és La invención de Hugo, la darrera pel·lícula de Martin Scorsese, que tot fent un celebrat homenatge al cinema i als Méliès explica la història d’un nen inventor i les seves peripècies a París. Ben acollida per públic i crítica, La invención de Hugo es va emportar cinc estatuetes de l’Acadèmia nord-americana per mèrits tècnics.

Cada any per aquestes dates aflora a les cartelleres d'arreu el bo i millor de la temporada, una col·lecta cinematogràfica del més destacat i atractiu, d'ínfules triomfals i anhel indissimulat de fer-se amb alguna de les estatuetes daurades i antropomòrfiques que l'acadèmia per excel·lència atorga cada febrer. Les productores i distribuïdores difonen a corre cuita el que ha donat de sí la seva verema particular amb l'esperança de poder comparèixer a la nit dels Oscars com a imputats directes de l'acte cinèfilosnob més seguit del món. Pel·lícules com The Descendants (Alexander Payne), The Artist (Michel Hazanavicius) o The Tree of Life (Terrence Malick) escalfen motors amb el seu característic estil per a enlluernar en la que presumeix ser una gran nit, mentre que, poc a poc, altres aspirants abaixen el cap perquè a la fi no han estat convidats. És el cas de Pa negre, que s'ha quedat a les portes del certamen i dóna per finalitzat el seu ascens al cel situant-se, tanmateix, en una privilegiada tribuna reservada a les obres amb majúscules; la business class del cinema. Altres obres altament estimables com Le Havre o The Turin Horse també diuen adéu de forma prematura a la cursa cap a l’estatueta, i algunes més resten sigil·losament a l’espera de l’anunci de candidatures, a l’aguait per si el seu nom apareix a les llistes d’aspirants que s’anunciarà aquest proper vint-i-quatre de gener.

Quan hom descriu vivències des de primera persona, ho fa, òbviament, des del punt de vista més subjectiu possible. De fet, segurament no hi ha fórmula narrativa basada en la realitat amb més dret a la subjectivitat que la autobiografia; cadascú capta el sentit de llur vida amb total llibertat, sense més acotacions que la pròpia interpretació dels fets que s’han viscut.

Desmarcar-se dels cànons establerts en el cinema sol ser una maniobra poc rendible, en el sentit econòmic i també en el qualitatiu. L’atreviment és risc, i la conseqüència del risc es correspon proporcionalment a la dimensió d’aquest, per bé o per mal. Dit en d’altres paraules: si qui no arrisca no pisca, qui arrisca pisca o molt o gens ni mica. I és que si la tendència general és l’auto contenció, refugiar-se en la ferma estructura dels gèneres cinematogràfics i seguir els meandres predissenyats de la narrativa més convencional, hi ha també corrents alternatives que es desvien naturalment cap a noves interpretacions sovint imbevibles i excepcionalment interessants.

Tan aviat com deixen de ressonar en els nostres timpans les cançons estiuenques i els cants de sirena de mil i una agencies de viatges, comença el Retorn amb un bombardeig tan indiscriminat com depriment que insta al nostre sentit més oví a resseguir la traçada, suada, línia ascendent de setembre. Retorna i afronta la realitat, petit mortal, que tot el que has gastat aquest estiu, per molt que sigui poc segueix sent molt, i ho has de compensar. Retorn, retorn i retorn, és el que resa a tots el mitjans, seguidors acèrrims de les tendències i monotemàtics fins a dir prou. Retorn a la feina, retorn a casa, retorn, arxiconegut, al col·legi, i retorn a la rutina en definitiva; aquesta despietada reiteració que ens mengem amb patates és el que fa odiós quelcom que pot ser grat; torna el dolent i també torna el bo.

Aquesta setmana ens trobem a l’Alhambra una altra gran programació francòfona en la que repeteix per tercera setmana un dels films més exitosos de l’any, l’esplèndida Intocable –ja comentada la setmana passada- i una altra gran pel·lícula: Las nieves del Kilimanjaro. Dirigida per Robert Guédiguian, el film parla d’una parella, pare i mare de família de classe treballadora, que passen per un inesperat mal tràngol que desembocarà en una trama entre el drama costumista i el thriller de barri que recorda, en alguns moments, al bon cinema de Ken Loach. El protagonitzen Ariane Ascaride i Jean-Pierre Darroussin, actors veterans que vèiem recentment a El arte de amar i El Havre, respectivament, proporcionant tota la qualitat que el film requereix.

Sembla ser que els crits, els zombis i la sang fresca han aportat l’ingredient adient a la carrera de Jaume Balagueró, sempre correcte en la realització de films però mancat, potser, d’un traç amb més nervi, identificable. Així com a Los sin nombre (1999), Darkness (2002), o Frágiles (2005), la proposta formal del director lleidatà és més aviat clàssica i resultona i no deixa més pòsit que el suspens d’hora i mitja, a REC (2007) el frenesí pren relleu, permetent a Balagueró desentendre’s de qualsevol formalitat de més i participar de la disbauxa general. La famosa càmera en mà, alliberada i bellugadissa, il·lustra perfectament el giravolt que suposa la pel·lícula en la carrera del director, que s’erigí amb aquesta com un dels principals referents cinema de gènere del país.

Seguim aquesta setmana amb la referència del cinema directament al·lusiu a les problemàtiques socials que he desenvolupat en anteriors escrits; ara és el torn d’un film francès que, com passava amb la coreana I Saw the Devil, no arribarà a les sales espanyoles. La journée de la jupe (El dia de la faldilla) és una pel·lícula que parla de l’educació, d’immigració, i ho fa des d’una òptica pròxima. L’ensenyament en centres públics amb alts índex d’una immigració plural en indrets sovint marginals és quelcom que comença a aflorar com a temàtica més enllà de l’àmbit purament teòric, esdevenint aquí un marc idoni per enfrontar posicions i punts de vista.

Quan parlem dels germans Coen, parlem indubtablement de bon cinema. Joel i Ethan Coen són uns dels realitzadors més rotundament potents de l’actualitat en tots els sentits, doncs la regularitat pel que fa a qualitat de les seves obres no deixa en cap cas lloc a discussions. Endemés, com molts altres grans directors –com Stanley Kubrick, Steven Spielberg, etc.–, toquen amb fortuna molts dels grans gèneres del setè art: el drama i la comèdia com a pilars però també el cinema negre, el cinema romàntic, el thriller i ara el western. Segurament fruit de la seva meticulositat en tots els camps en els quals treballen, les seves pel·lícules sempre deixen quelcom inexplicable en l’espectador (més o menys interessat en el contingut de les mateixes); un regust a gran cinema, la impressió d’haver presenciat una obra d’art.

Aquest, com cada any, no podrem trobar a les cartelleres de cinema múltiples propostes interessants que com és normal, que no positiu, no han trobat una distribuïdora que les aculli i les porti a les sales. Avui parlarem d’una d’elles, un thriller provinent de Corea del Sud que es va presentar al festival de cinema de San Sebastián i posteriorment a Sitges, en ambdós casos amb una més que notable acollida per part del públic. La pel·lícula en qüestió és I Saw the Devil, una al·legoria de la venjança que per la seva narració salvatge, violenta, ens evoca a un Kill Bill passat de voltes, que ja és dir, i pel seu tractament del suspens –com reconeix el mateix director, Kim Ji-woon– als cèlebres films de Fincher, Seven i Zodiac. Tanmateix, si aquestes dues últimes pel·lícules es centraven en les malifetes d’un antagonista fred i calculador perseguit sempre pels investigadors, que suaven de valent per a seguir-li la pista, en el cas de I Saw the Devil qui sua sense parar és l’assassí, que es veu assetjat per un agent secret a qui els seus crims han tocat de ben a prop, convertint-lo en un venjador implacable.