Crítica de cinema

El Cuarteto. Dustin Hoffman es posa per primera vegada darrera les càmeres per a rodar un film sobre música, vellesa i amistats que combina la comèdia lleugera amb certa càrrega dramàtica, en un equilibrat i agradable còctel que s’empassa d’un glop. Hoffman dirigeix amb estil clàssic el guió de Donald Harwood, i el resultat és una obra tan dolça com amena, d’un to desenfadat que complementa perfectament amb la gravetat i l’hiperrealisme de l’Amor de Haneke. El cuarteto ens explica la història d’una residència per a cantats d’òpera retirats que, arribat el moment i per tal de poder mantenir-la, hauran de tornar a pujar a un escenari a cantar. Tanmateix, l’arribada d’un nou membre farà trontollar la convivència a la casa... Protagonitzen el film de Hoffman, entre altres, Tom Courtenay i Maggie Smith, dos veterans del cel·luloide que segueixen en plena forma, en especial aquesta última, a la que vèiem aquest mateix any a El exótico hotel Marigold. Per a totes les sessions del cap de setmana, el Cinema Alhambra ofereix a més la possibilitat de gaudir d’un concert posterior al passi a càrrec de les corals garriguenques.

La cartellera de l’Alhambra d’aquesta setmana prossegueix amb la seva particular corrent de positivisme amb dues notables propostes europees i una revisió del conte dels germans Grimm tan blanca com el seu títol. Aquesta és Blancaneus, dirigida pel virtuós de la imatge Tarsem Singh, que el coneixíem per La celda, The Fall: el sueño de Alexandria i la recentment estrenada Immortals. Singh, mestre de l’estètica d’origen indi, revisita a la que fóra princesa Disney de la mà de Lily Collins i Julia Roberts en el paper antagonista. Tot plegat és una proposta original i vistosa, interpretació mai vista d’una història per a tots coneguda.

Aquesta setmana ens trobem a l’Alhambra una altra gran programació francòfona en la que repeteix per tercera setmana un dels films més exitosos de l’any, l’esplèndida Intocable –ja comentada la setmana passada- i una altra gran pel·lícula: Las nieves del Kilimanjaro. Dirigida per Robert Guédiguian, el film parla d’una parella, pare i mare de família de classe treballadora, que passen per un inesperat mal tràngol que desembocarà en una trama entre el drama costumista i el thriller de barri que recorda, en alguns moments, al bon cinema de Ken Loach. El protagonitzen Ariane Ascaride i Jean-Pierre Darroussin, actors veterans que vèiem recentment a El arte de amar i El Havre, respectivament, proporcionant tota la qualitat que el film requereix.

A la primera crítica que vaig escriure a La Garriga Digital parlava d’una pel·lícula danesa que era, en certa manera, representativa d’una tendència que s’estava donant en reiterades ocasions en el cinema danès. Parlava de la incomunicació com a fil conductor de les seves històries, i de l’àmbit familiar com a context d’aquestes. Doncs bé, seguint amb aquest anàlisi de corrents cinematogràfiques, ens trobem de cara amb el cas del cinema francès més actual; el que ens va arribar al llarg de l’any 2010. Si fem una ullada a les propostes francòfones de les que vam poder gaudir en aquest període ens trobarem, òbviament, amb el cinema més comercial, al que en aquest cas no prestarem atenció, i també amb el cinema més genuí, innegablement francès.

Los miserables. El retorn de Tom Hooper darrera les càmeres després de fer-se amb quatre Oscars amb El discurs del rei no podia ser d’una altra manera. Los miserables és un film grandiloqüent, un d’aquells grans candidats a les estatuetes que compta amb un repartiment estel·lar que s’hi deixa la pell. Tècnicament impecable i artísticament indiscutible, aquesta nova superproducció britànica adapta l’obra de Victor Hugo amb tota la potència cinematogràfica que li correspon. Dues hores i mitja de metratge i la gravació musical en directe fan d’aquesta pel·lícula tot un espectacle.

Extraordinària programació d’aquesta Setmana Santa al cinema Alhambra, que darrerament ve carregada d’Oscars i, en aquest cas, també de nens. I és que les tres pel·lícules que trobem a la cartellera aquests dies es centren en l’infantil des de tres punts de vista molt diferents. La primera és La invención de Hugo, la darrera pel·lícula de Martin Scorsese, que tot fent un celebrat homenatge al cinema i als Méliès explica la història d’un nen inventor i les seves peripècies a París. Ben acollida per públic i crítica, La invención de Hugo es va emportar cinc estatuetes de l’Acadèmia nord-americana per mèrits tècnics.

Amor. Arriba a l’Alhambra una de les pel·lícules més importants de l’any, escrita i dirigida pel realitzador austríac Michael Haneke. Amor descriu la vida ja minvant d’una parella d’ancians parisencs, de com afronten l’última etapa de les seves vides. Haneke compta per això amb Jean-Luis Trintignant i Emmanuelle Riva, una parella d’actors formidable i premiada arreu que fan dels seus protagonistes personatges reals, extraordinàriament compenetrats i creïbles. Candidata a les màximes categories dels Oscar i guanyadora indiscutible als premis de cinema europeu, Amor és sens dubte un film capital, una de les més vívides aproximacions al crepuscle de la vida. Tractada amb delicadesa però de manera incisiva i realista, Haneke no deixa res a l’atzar, ni evita l’antiestètica d’aquest tràngol inevitable.

¡Rompe Ralph! L’últim film d’animació de Walt Disney arriba a l’Alhambra parlant sobre una temàtica inèdita fins ara: els videojocs. Ho fa, no obstant, amb una fórmula ja coneguda com és la d’atorgar el protagonisme del film a qui se suposa antagonista. Si fa un temps ho vèiem amb Monstruos S.A. o Gru, mi villano favorito, ara Rompe Ralph fa el corresponent, destapant-se com una de les pel·lícules d’animació de l’any, nominada als Oscar a la seva categoria. Dirigeix Rich Moore, que s’estrena a la gran pantalla amb aquesta comèdia per a tots els públics que explica la historia de Ralph, un suposat dolent de videojoc que, cansat del seu rol, decideix esdevenir un heroi. Uns gràfics plens d’enginy, una trama trepidant i una llarga llista d’homenatges a videojocs clàssics, des de Mario fins a PacMan, des de Sonic fins a Street Fighter, fan de Rompe Ralph un Toy Story de nova generació.

El diumenge de la setmana passada es presentava al cinema Alhambra la pel·lícula i òpera prima de Meritxell Soler i Julián Vázquez Cinema a la Fi, en un entranyable acte de metacinema que va comptar amb la presència del productor executiu, el realitzador Ventura Pons, un públic prou multitudinari, i la mateixa directora, Meritxell Soler. El film, una road movie documental, personal i poc ortodox, consisteix bàsicament en un viatge, la recerca d’antigues sales de cinema des de La Garriga fins a Argentina, i la reivindicació de la funció d’aquestes com a indrets de divulgació i encontre social. De fet, el que Soler i Vázquez ens proposen és una oda al cinema com a mitjà de comunicació en tant que forma artística i estímul a la reunió. En la significança de cada antiga sala, en la seva implícita aportació, és a on rau el centre del metratge, que ens transporta per algunes sales remotes, fins a la fi.

L’emmirallament en l’original és incondicional en la formulació de la paròdia, la seva raó de ser, pel què si l’original es difumina, aquesta paròdia ho fa també, morint a l’acte o esdevenint, de vegades, quelcom nou i independent, allunyat de la fi per la qual va ésser concebut, però capaç de valer-se per si sol. Un clar exemple el tenim al programa Polònia, a on caràcters com Tomàs Molina han passat de la caricatura a un personatge nou, tan passat de voltes com divertit en el seu excés. Un fenomen similar es dóna amb la última pel·lícula de Roman Polanski (a la cartellera d’aquesta setmana del Cinema Alhambra), que està basada en una obra teatral de la francesa Yasmina Reza i que pretén ser una sàtira de l’actual societat occidental: hipocresia i diplomàcia de pacotilla, aparences i cinisme dissimulat.