Crítica de cinema

El Cuarteto. Dustin Hoffman es posa per primera vegada darrera les càmeres per a rodar un film sobre música, vellesa i amistats que combina la comèdia lleugera amb certa càrrega dramàtica, en un equilibrat i agradable còctel que s’empassa d’un glop. Hoffman dirigeix amb estil clàssic el guió de Donald Harwood, i el resultat és una obra tan dolça com amena, d’un to desenfadat que complementa perfectament amb la gravetat i l’hiperrealisme de l’Amor de Haneke. El cuarteto ens explica la història d’una residència per a cantats d’òpera retirats que, arribat el moment i per tal de poder mantenir-la, hauran de tornar a pujar a un escenari a cantar. Tanmateix, l’arribada d’un nou membre farà trontollar la convivència a la casa... Protagonitzen el film de Hoffman, entre altres, Tom Courtenay i Maggie Smith, dos veterans del cel·luloide que segueixen en plena forma, en especial aquesta última, a la que vèiem aquest mateix any a El exótico hotel Marigold. Per a totes les sessions del cap de setmana, el Cinema Alhambra ofereix a més la possibilitat de gaudir d’un concert posterior al passi a càrrec de les corals garriguenques.

Amor. Arriba a l’Alhambra una de les pel·lícules més importants de l’any, escrita i dirigida pel realitzador austríac Michael Haneke. Amor descriu la vida ja minvant d’una parella d’ancians parisencs, de com afronten l’última etapa de les seves vides. Haneke compta per això amb Jean-Luis Trintignant i Emmanuelle Riva, una parella d’actors formidable i premiada arreu que fan dels seus protagonistes personatges reals, extraordinàriament compenetrats i creïbles. Candidata a les màximes categories dels Oscar i guanyadora indiscutible als premis de cinema europeu, Amor és sens dubte un film capital, una de les més vívides aproximacions al crepuscle de la vida. Tractada amb delicadesa però de manera incisiva i realista, Haneke no deixa res a l’atzar, ni evita l’antiestètica d’aquest tràngol inevitable.

Los miserables. El retorn de Tom Hooper darrera les càmeres després de fer-se amb quatre Oscars amb El discurs del rei no podia ser d’una altra manera. Los miserables és un film grandiloqüent, un d’aquells grans candidats a les estatuetes que compta amb un repartiment estel·lar que s’hi deixa la pell. Tècnicament impecable i artísticament indiscutible, aquesta nova superproducció britànica adapta l’obra de Victor Hugo amb tota la potència cinematogràfica que li correspon. Dues hores i mitja de metratge i la gravació musical en directe fan d’aquesta pel·lícula tot un espectacle.

¡Rompe Ralph! L’últim film d’animació de Walt Disney arriba a l’Alhambra parlant sobre una temàtica inèdita fins ara: els videojocs. Ho fa, no obstant, amb una fórmula ja coneguda com és la d’atorgar el protagonisme del film a qui se suposa antagonista. Si fa un temps ho vèiem amb Monstruos S.A. o Gru, mi villano favorito, ara Rompe Ralph fa el corresponent, destapant-se com una de les pel·lícules d’animació de l’any, nominada als Oscar a la seva categoria. Dirigeix Rich Moore, que s’estrena a la gran pantalla amb aquesta comèdia per a tots els públics que explica la historia de Ralph, un suposat dolent de videojoc que, cansat del seu rol, decideix esdevenir un heroi. Uns gràfics plens d’enginy, una trama trepidant i una llarga llista d’homenatges a videojocs clàssics, des de Mario fins a PacMan, des de Sonic fins a Street Fighter, fan de Rompe Ralph un Toy Story de nova generació.

Aquesta setmana ens trobem a l’Alhambra una altra gran programació francòfona en la que repeteix per tercera setmana un dels films més exitosos de l’any, l’esplèndida Intocable –ja comentada la setmana passada- i una altra gran pel·lícula: Las nieves del Kilimanjaro. Dirigida per Robert Guédiguian, el film parla d’una parella, pare i mare de família de classe treballadora, que passen per un inesperat mal tràngol que desembocarà en una trama entre el drama costumista i el thriller de barri que recorda, en alguns moments, al bon cinema de Ken Loach. El protagonitzen Ariane Ascaride i Jean-Pierre Darroussin, actors veterans que vèiem recentment a El arte de amar i El Havre, respectivament, proporcionant tota la qualitat que el film requereix.

El cinema francès ocupa aquesta setmana la cartellera de l’Alhambra, amb un bon programa doble encapçalat per l’extraordinària comèdia Intocable, que segueix amb la seva marxa triomfal d’èxits: grans recaptacions, bones crítiques i excel·lent acollida del públic. La d’Olivier Nakache i Eric Toledano és una pel·lícula extraordinàriament digerible en el millor dels sentits; parla de dos personatges desfavorits però ho fa lluny del paternalisme o la compassió, comèdia madura i exempta de complexes que provoca rialles i inhibeix males consciències. Els seus actors, esplèndids Omar Sy i François Cluzet, acompanyen en tot moment la trama, agafats de la mà de la comicitat i despresos de la gravetat que a priori podria contraure una història d’aquestes característiques.

La cartellera de l’Alhambra d’aquesta setmana prossegueix amb la seva particular corrent de positivisme amb dues notables propostes europees i una revisió del conte dels germans Grimm tan blanca com el seu títol. Aquesta és Blancaneus, dirigida pel virtuós de la imatge Tarsem Singh, que el coneixíem per La celda, The Fall: el sueño de Alexandria i la recentment estrenada Immortals. Singh, mestre de l’estètica d’origen indi, revisita a la que fóra princesa Disney de la mà de Lily Collins i Julia Roberts en el paper antagonista. Tot plegat és una proposta original i vistosa, interpretació mai vista d’una història per a tots coneguda.

El cinema Alhambra presenta aquesta setmana una cartellera heterogènia i per a tots els gustos i edats en la que regna quelcom essencial pels dies que corren: el positivisme. Les tres propostes tenen la virtut d’extreure missatges optimistes de situacions a priori desfavorables i ens faran sortir del cinema amb un somriure agraït.

El programa comença amb Lorax, un film d’animació familiar entretingut i amè de missatge ecologista que si bé ha estat rebut per la crítica de manera irregular, no deixa de comptar amb una polida tècnica visual i un argument distret ideal per una tarda de cap de setmana. Del director de Gru, mi villano favorito (2010), Lorax segueix l’estela dels personatges fantàstics i les faules amables sense més pretensions que aquestes, lleugera i agradable.

Extraordinària programació d’aquesta Setmana Santa al cinema Alhambra, que darrerament ve carregada d’Oscars i, en aquest cas, també de nens. I és que les tres pel·lícules que trobem a la cartellera aquests dies es centren en l’infantil des de tres punts de vista molt diferents. La primera és La invención de Hugo, la darrera pel·lícula de Martin Scorsese, que tot fent un celebrat homenatge al cinema i als Méliès explica la història d’un nen inventor i les seves peripècies a París. Ben acollida per públic i crítica, La invención de Hugo es va emportar cinc estatuetes de l’Acadèmia nord-americana per mèrits tècnics.

Comença la pel·lícula… tensió, ¡Ensurt! Presentació i llarga calma, tensió, ¡Ensurt! Calma, tensió, i un parell d’ensurts traïdors. Tensió, ¡Ensurts! Traca final de tensió i ensurts amb breus intervals entre uns i altres. Sembla que acaba, ¡Sorpresa! I final. El cinema de l‘esglai comença a ser digne d’estudi en la seva estructura, acotada i programada pel sobresalt de l’espectador que, mai millor dir, no guanya per espants.

Es fusiona sense recances aquesta moderna cultura dels ensurts amb el terror menys genèric, sense atendre les seves continues demandes per a convertir-se en un subgènere més, com ja ho és el sobreexplotat terror de càmera en mà i els seus infinits títols, fills il·legítims d’una bruixa oriünda de Blair. Sagues d’activitats paranormals, que esperen ja el quart germà, o de nenes portugueses posseïdes, que van ja pel tercer, s’han guanyat per mèrits propis comptar amb una etiqueta que les identifiqui dintre de l’ampli ventall del cinema dels horrors. Mentrestant, el sector de sobresalts es perd entre tràmits burocràtics sense arribar a trobar recer entre la multitud, i tot i comptar amb altres sagues de prestigi –llegeixi’s Scream, Sé lo que hicisteis, o The Ring-, sembla que la seva situació va pel camí d’eternitzar-se. I és que, probablement, el principal escull amb el que es topen aquestes demandes és que avui el cinema de terror és el regne dels espants; no hi ha refugi per a ells més que el seu propi castell, campament base del gènere.