Víctor Rodríguez

33 ARTICLES 0 COMENTARIS
Sóc politòleg i gestor cultural. Agrupació Sardanista de la Garriga. Fundació Maurí.

El CD de la història i la història del CD

Divendres vinent a la Garriga, i gràcies a l’empenta de l’Agrupació Sardanista i al recolzament de l’Ajuntament, es presentarà amb un concert de la cobla Sant Jordi el primer CD de sardanes dedicades al nostre poble.

Són molts però en conjunt no són gaires els pobles que tenen les seves sardanes recollides en un disc compacte i això ha de ser motiu d’alegria i d’orgull pel nostre. Nogensmenys, la gràcia recau en què aquest patrimoni musical no estigui mai del tot recollit, perquè vol dir que, com a tradició i manifestació cultural viva en constant evolució, sempre se’n fa de nova. Mantenint-se es renova i manifestant-se s’adapta als nous temps, refermant-se com a tradició perquè els més joves la reconeixen herència dels d’abans si la fan seva. Cal que la cadena de transmissió no es trenqui i és aquí on volia arribar.

Aquest lloc des d’on escric

Aviat farà dos anys que escric regularment en aquest espai, antigament anomenat l’Espai Digital i des de sempre, talaia de llibertat. Però si mai sóc famós i m’independitzo dels meus editors Cucurella per tenir un bloc propi a l’estil de La  Torre de les hores de l’admirat Bernat Dédeu, vull que aquest escrit serveixi ara com a registre i patent del que batejaré com  El Comunidor.

Esgarrapar la història

Com a barceloní de dilluns a divendres, m’agrada descobrir sempre que puc racons desconeguts de la ciutat. Sovint surto una estona abans de casa –o bé hi arribo més tard– perquè opto per passar per aquell carrer estret amb cases baixes o per aquell xamfrà on sé que hi ha una botiga d’aquestes que potser demà haurà abaixat la persiana. La satisfacció d’aquestes coses tan senzilles és similar a la que sento quan tinc l’oportunitat de conèixer i enraonar amb algú que ha estat actor de la història i que hi ha fet una contribució significativa, com aquestes darreres setmanes, que he pogut tenir l’oportunitat de conversar pausadament amb l’escriptor Ramon Folch i Camarasa –fill de Josep Maria Folch i Torres–, el constructor de Gralles Bonamusa d’Argentona o l’escriptora i exalcaldessa de la Garriga Núria Albó.

Apomellem-nos

Fa prop de 100 anys, aquell prohom que com en Fabra hauria de tenir una universitat amb el seu nom per haver ensenyat a llegir -en català- i a normalitzar la llengua –catalana- als nostres avis, creà els Pomells de joventut. Gràcies a ell, una fornada de catalans va conèixer tot allò que els seria prohibit anys després: llegir i expressar-se en la seva llengua. Parlo de Josep Maria Folch i Torres, creador d’En Patufet.

El revelat de diumenge

En un poble del Vallès es respirava fa una setmana, la incògnita i la il·lusió d’una nit de reis en ple mes de novembre. Tenyit de groc una i una altra vegada per tossuts voluntaris, dissabte la gent voltava preguntant on es votaria, qui podia votar i si hi haurien paperetes i sobres. Al caure la nit, els voluntaris s’organitzaven per estar ben d’hora ben d’hora a sengles punts de votació mentre que a l‘interior de la parròquia –oferta com a local de votació en cas de necessitat-, els fidels escoltaven la lectura i l’homilia del mossèn que conscient del seu paper de pastor, els convidava a interioritzar i reflexionar sobre la Visita Espiritual del bisbe Torras i Bages.

Ella

Sovint, pels carrers de la Garriga em trobo amb persones amb les quals s’inicia una conversa improvisada que sovint encapçala una de les dues frases següents i que crec, estan esdevenint tòpiques darrerament: ‘Votarem Víctor?’ i la segona ‘Que maco l’acte d’ahir, eh? Ho vas veure? Hi eres?’. I jo observo, de vegades gratament sorprès, com la il·lusió i l’esperança traspua cada dia de més gent diferent que fins fa poc en restava al marge i estan –estem– disposats a molt.

El gran canyó del Colorado

És en aquests moments previs a la convocatòria de la consulta que ja fa temps que els serveis d’intel·ligència espanyols, juntament amb totes les institucions de l’Estat al servei del govern, tenen tot un arsenal de notícies bomba per empastifar a tort i a dret tot aquell que signifiqui quelcom o gosi entrar a l’arena política independentista. ‘Difama que algo queda’. Sense pretendre-ho, a cop de titular, filtració o declaració, ens ajuden a fer net, mentre la seva porqueria els queda sota l’estora i es va fent gran i gran... Diu molt poc d’ells, que, sabent-ho d’ençà d’anys, han callat pel seu propi interès, com un as a la màniga alhora que com un comodí de xantatge. L’interès general no era una qüestió d’Estat.

Relleu

Pujo amb el tren cap a casa i davant meu hi ha asseguda una monja que de ben segur va cap a Vic. Em ve al cap la paraula relleu pensant que la majoria de congregacions religioses no disposen de noves vocacions que garanteixin el seu futur. Mentrestant, per la finestra s’esbatana el pla de Llerona amb Puiggraciós al fons. Quin relleu envolta la Garriga!

A partir d’aquí, penso en la importància del concepte relleu. En primer lloc perquè Catalunya és un país on el relleu geogràfic -en especial les muntanyes- té una consideració gairebé espiritual. En segon lloc, perquè a través del relleu, ara entès com a corresponsabilitat i compromís en substituir algú en alguna tasca, esdevé l’explicació històrica de nosaltres mateixos com a nació.

El cor de la ciutat

Fa uns anys, l’anterior telenovel·la de capçalera del país, portava per títol ‘El cor de la ciutat’. Ambientada al barri de Sant Andreu de Palomar, primer, i en una segon etapa, a Sants, va durar unes quantes temporades en pantalla amb molt bona acceptació.

Un servidor llavors no coneixia Sant Andreu i considerava que els actors protagonistes de la sèrie emfatitzaven fins a l’extrem el caràcter de barri d’aquest districte de la cosmopolita i urbana Barcelona. Ara, que per qüestions de feina sovintejo el casc històric de Sant Andreu, hom se n’adona –salvant totes les distàncies– que la imatge de barri que es donava per TVC no estava tant distorsionada.

El capital de la dansa

Dissabte Barcelona serà proclamada solemnement i festiva com a “capital de la Sardana 2014”. Fins a principis de 2015, un programa curull d’actes de tot tipus al voltant de la sardana se sumarà a la programació habitual de la cosmopolita i moderna Barcino. La Barcelona del Mobile World Congress, de bracet amb la celebració del Tricentenari, esdevé ciutat sardanista per excel·lència.

AUTORS

57 ARTICLES0 COMENTARIS
33 ARTICLES0 COMENTARIS
12 ARTICLES0 COMENTARIS
4 ARTICLES0 COMENTARIS
4 ARTICLES0 COMENTARIS
3 ARTICLES0 COMENTARIS
2 ARTICLES0 COMENTARIS
2 ARTICLES0 COMENTARIS
1 ARTICLES0 COMENTARIS
1 ARTICLES0 COMENTARIS