Víctor Rodríguez

Amb el cor alegre... així continua la cançó que va escriure fa anys en Martí Sunyol, que tots sabem i que escau perfectament per definir la pujada a Puiggraciós des de la Garriga. I és que a finals d’abril, pels volts de Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, des de temps ancestrals (potser prop de 300) els garriguencs pugem a Puiggraciós col·lectivament.

A ponent, el mot Marraco designa una cucafera o un ésser fantàstic que espanta les criatures i per això als lleidatans els és un nom prou comú mentre que a la resta del Principat ens és majoritàriament desconegut excepte a la Garriga, que ens recorda a un carrer. Un vial que porta el nom de Josep Sancho Marraco des de l’any 1921, quan l’ajuntament decidí que l’antic carrer del Forn passaria a dur el nom d’un dels seus fills més il·lustres, un garriguenc de només 42 anys i que encara trigaria gairebé 40 anys més a morir. Prolífic compositor de més de 500 obres, va rebre més d’un centenar de premis i fou homenatjat sovint per institucions i entitats, alhora que reclamat per ser membre de jurats i comitès musicals.

Reconec que tinc fal·lera per Puiggraciós i sempre que puc, m’hi escapo. Me’n sento atret i orgullós, què hi farem. No debades, crec que aquest sentiment és compartit per molts garriguencs, cosa que no és difícil car és un recurs natural, social i religiós a l’abast del nostre poble.

Quin és, però, l’encant de Puiggraciós si no és més que un petit puig arrasat per les flames, que no és ni cinglera ni Montseny?