Àlex Muñoz

Lamento profundament la mort del Dr. Xavier Castellsagué, eminent investigador, bon amic de l'Aula de la Universitat a l'Abast. Reprodueixo a continuació part del comentari que d'ell en vaig fer en ser qui va inaugurar el curs acadèmic 2013-2014. Era el dia 2 d'octubre de 2013. És aquest:

Cal ser molt sincer amb un mateix i prendre distància emocional –ho intentaré- per comentar objectivament els resultats de les eleccions de diumenge i més tenint en compte les meves deficiències com analista polític perquè, entre altres coses, no ho sóc.

Primer, abans de posar-me el barret de comentarista-analista, dir que m’hagués agradat molt més que el resultat de les eleccions hagués estat més favorable al vot independentista i amb més contundència a la llista de Junts pel Sí; però, tot i així, crec que hem d’examinar les dades , sobretot els vots, que és el que està més qüestionat. I els resultats són clarament favorables al SÍ a la independència.

En el marc de l'Aula de la Universitat a l'Abast, i coordinat amb l'ANC, en Jordi Cases, de la sectorial d'economistes de l’Assemblea Nacional Catalana, amb rigor acadèmic però amb un llenguatge directe, planer i molt comprensible pels no experts en economia, ha anat desfent la troca dels dubtes que, qui més qui menys, pot tenir pel possible i desitjat després, és a dir, en l'escenari d'una Catalunya independent.

Per manca d'espai de temps i de capacitat no puc reproduir de forma sintètica un resum de les informacions gràfiques que a través de les dades que apareixien a la pantalla anàvem assimilant sense esforç i amb una certa indignació que ens provocava, a molts, entusiasme pel futur.

Mireu, era aquella sensació, aquell pessigolleig persistent però gens molest que em provocava un somriure de complicitat amb els companys.

Era l’emoció que experimentava sovint quan fa molts, molts anys, feia teatre amateur i, el dia d’estrena, instants abans d’enlairar-se el teló, desitjava que tot sortís bé, que tothom ocupés a l’escenari el lloc precís, amb el text adequat, que el missatge arribés clar, diàfan, directe i ... és clar! Que hi hagués públic i que quan el mirés als ulls hi veiés que hi era, que no estava absent, que a través del gest, de la mirada, de la paraula, dels silencis intencionats, uns dalt de l’escenari i els altres asseguts al pati de butaques formàvem una mena de simbiosi perfecta i que ens podíem realimentar per un moment eternament, més enllà de la caiguda del teló.

Sí, ahir, disset de juny, vàrem fer la darrera conferència, la conferència de cloenda organitzada conjuntament amb l’Assemblea Nacional Catalana de la Garriga, que va córrer a càrrec de la Maria Dolors Genovès, llicenciada en Filosofia i Lletres, en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (UB). És directora, també, de documentals a Televisió de Catalunya com Adéu, Espanya? (2010), Això no funciona, o potser sí? (2011) i Hola, Europa! (2013), una trilogia que reflexiona sobre la democràcia i el dret a l’autodeterminació des d’una perspectiva comparativa: Quebec, Grenlàndia, Escòcia, Flandes, Catalunya.

En Marià Castells va ser contundent, res de beure! Res de beure alcohol, clar! Sí, així ho va dir i defensar el conferenciant d’ahir 27 de maig a l’Aula de la Universitat a l’Abast, qui venia avalat per la seva condició d’exprofessor del Departament de Psiquiatria i Psicologia Clínica de l’Hospital Clínic de Barcelona, exercint en l’especialitat de Psicòleg Clínic, a més de ser llicenciat també en Psicologia Industrial i en Dret.

No sóc pessimista, al contrari. No vull amargar la festa a ningú, al contrari. Res d'actituds negatives, cap ni una, cap, però... segueixo opinant que ens hem equivocat, millor dit, s'han equivocat. Els partits pel dret a decidir i que obertament diuen que volen que Catalunya sigui independent, que són només dos partits, Convergència i Esquerra, haguessin hagut d'anar junts a les europees.

Només en baixar del cotxe quan dimarts per la tarda va arribar a El Patronat de la Garriga, apropar-se i mentrestant em donava un parell de petons em deia , “Hola, què noi, com anem?” vaig adonar-me que aquella dona era pura energia, però energia que no genera tensió, no, que va, energia que genera implicació, energia que et convida a arremangar-te les mànigues i dir , "au, vinga va, som-hi, fem-ho!"

Pas ràpid, decidit sense deixar de mirar-me amb un somriure que et fa pensar que fa molt temps que la coneixes i que les dues hores que havíem de passar amb la seva companyia serien recordades com de les més positives en els darrers anys.

Amb aquest títol, l’Àngel Castiñeira va anar desgranant, al més de centenar d’assistents que amb interès eren presents a l’Aula de la Universitat a l’Abast de la FUMH, els passos i les possibles alternatives d’aquesta transició cap a la consecució d’un Estat propi.

Pocs com l’Àngel Castiñeira, membre del Consell Assessor per la Transició Nacional (CATN) i també membre del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC) poden donar-nos amb el màxim detall quin procés directe o alternatiu és possible en aquest projecte endegat de baix a d’alt. Un procés que una part molt important del poble ha iniciat, incentivat, promocionat i il·lusionat per a assolir els objectius.