Tinc un amic que ha escrit una sardana, que l’ha compost. S’ha inspirat i, posant una nota rere l’altra al pentagrama, i amb molt d’esforç, li han acabat sortint curts i llargs. Volia fer un regal a la seva àvia pel seu aniversari i creia que una sardana podia ser el millor present possible. Com un bon tall a la cassola, la sardana ha anat fent xup xup fins a agafar la forma final. Voilà!
Els catalans tenim una singularitat mai prou valorada: podem regalar-nos sardanes. Les encarreguem a un compositor o bé, si ets com en Carles o com qualsevol compositor nostrat, la pots fer tu mateix per iniciativa pròpia. Quin goig i quina enveja. Sovint no som prou conscients del que significa —i de lo bonic que és— poder fer això: regalar una ‘cançó’ que és alhora un ball col·lectiu que ens identifica i ens agermana. Un cop estrenada, aquesta peça passa a ser de tothom i un dia pots arribar a la plaça de qualsevol poble i que una cobla l’estigui interpretant i gent a qui difícilment coneixes, estigui puntejant-la i gaudint-la. En aquell moment, allò ja no és teu, és de la gent i tu només en tens l’autoria. No em direu si no és bonic.
A en Carles, això de fer la sardana, li ha sortit de dins. Jo en vaig ser el primer sorprès. No perquè no el veiés capaç sinó perquè desconeixia aquesta faceta seva de compositor: ‘Loko, saps que li estic escrivint una sardana a la meva àvia pels seus 80 anys?’ Jo no sortia del meu astorament perquè tot just alguna vegada m’havia parlat de la seva admiració per Joaquim Serra, per l’obra de Garreta o pels acords d’en Puigferrer. I poca cosa més.
Com he dit i perquè ens portem més de 10 anys, no coneixia totes les seves facetes ni virtuts —i n’hi ha que no les he de conèixer— sigui dit de pas. Quan em va donar la notícia, crec que gairebé vaig sentir tanta il·lusió com la seva àvia el dia del regal. I és que resulta curiós que ens haguem d’alegrar ‘tant’ d’aquestes coses, però en un país amb un dosi tan alta d’autoodi i d’indiferència per determinades mostres culturals pròpies, que una persona s’endinsi al món de la composició per a cobla, que s’hi atreveixi, és tot un acte de valentia. I dic de valentia perquè en primer lloc, escriure per a cobla —la instrumentació ditxosa— no és cosa fàcil perquè la cobla no deixa de ser una orquestra de 12 instruments variats i complexos. Poca broma. Alhora, i com deia, és una valentia perquè encara cal picar molta pedra per trencar tòpics generats per determinats ambients que els va molt bé que la sardana sigui l’ase dels cops i el hi hi i el ha ha, ja m’enteneu. Però deixeu-me ser positiu i expressar de nou la meva il·lusió perquè la Garriga segueixi donant i regalant compositors de sardanes al país. La història no acaba sinó que sortosament segueix.
Amb en Carles, un dia de sinceritat etílica ens vam fer una confidència mútua: tots dos vam lamentar no haver-nos conegut abans. Coincidíem que, a part de l’amistat, plegats haguéssim començat abans a embrancar-nos per fer coses a la Garriga i per fer que passessin coses. Els que el coneixeu sabeu que és d’aquelles persones que el seu dia té més de 24 hores, que difícilment té un no per resposta i que té la virtut de generar complicitats entre gent molt diferent. D’això últim, els experts xupiguais en diuen sinergies però jo em quedo amb el terme complicitat, perquè és més nostrat i sobretot, molt més sincer. No amagaré tampoc que treballar amb en Carles és un patir continu pels motius suara citats, que sovint se li giren en contra. Però ell és una mica com l’Esperit Sant. No el veus, no pot venir a la reunió i sovint no contesta whatsaps. Però saps que hi pots confiar i que les coses acaben sortint bé.
I ja paro, perquè al final aquestes línies per expressar la meva il·lusió no semblin una ‘tirada de trastos’ personal. Només volia dir que tinc un amic que ha escrit una sardana i que s’estrena aquest dissabte a la plaça —la de l’església— i que la Garriga té sort de tenir gent com ell. Gent que fa coses i que fa que passin coses.
‘Elvireta’ és el títol de la sardana i jo, que l’he pogut escoltar en primícia, us dic que paga la pena.
