Des de l’ANC de la Garriga promovíem el vot nul a les passades eleccions municipals com a mostra del nostre descontentament amb els partits independentistes i hi ha hagut 236 vots nuls al poble, mentre que a les eleccions de fa quatre anys n’hi va haver 44. Això són 5’3 vegades més. Cal dir que aquest augment té especial mèrit ja que s’ha produït en un context en què hi ha hagut gairebé 1.200 vots menys que a les eleccions anteriors.
Aquesta és la reflexió que en fem:
El context estava molt calent, això és cert, però aquesta convocatòria ha arribat amb una fredor estranya, empesa per la inèrcia del calendari. De la campanya en podem destacar que els mitjans ens servien cada dia l’espectacle de la pugna per l’Ajuntament de Barcelona, com si hagués de ser el model d’una altra cosa encara per venir. Per sobre del soroll de la campanya s’ha imposat el silenci més eixordador, un estrany consens polític i la nostra perplexitat: la qüestió nacional desapareixia de la superfície, eren unes eleccions en clau local perfectament emmarcades en la “legalitat vigent”. Els partits es confrontaven en el si d’una misteriosa “normalitat” política per aconseguir com més regidors millor. No esmentaven la necessitat d’una independència que ens han manllevat davant de la cara, ni la continuïtat de l’espoli, de la repressió, de la interferència en els nostres afers polítics, econòmics, culturals o socials. Silenci. A darrera hora algun partit, a la desesperada, ha esmentat la independència per buscar un rendiment emocional, però sense cap compromís concret.
Heus aquí que els partits, calladament, plantejaven unes eleccions per referendar precisament aquesta “normalitat”. I és en clau nacional que les ha llegides l’electorat. Molts hem entès que es tractava d’una normalitat claudicant i autonomista i ens ha alarmat bastant. Han sortit diferents iniciatives per fer saber que no seguirem aquests dirigents pel camí de tornar al corral. Hem tastat la llibertat, la vàrem tastar aquell u d’octubre, i aquesta experiència ens ha canviat per sempre.
Que sapiguen aquests dirigents que els hem estimat molt, que hem fet molts esforços i hem patit, amb ells i pel nostre projecte, però som persones adultes, i si ens han fallat, si ens continuen fallant, els hem de rellevar.
L’ANC s’ha afegit a la proposta del vot nul amb la papereta de l’1 d’octubre. Ens ha semblat que era el vot més expressiu, el més fàcil de visibilitzar. Altres propostes anaven cap al vot en blanc, el vot nul amb diferent format i finalment d’altres es giraven d’esquena a les urnes i s’afegien a l’abstenció.
Els resultats tothom els veu, la participació efectiva ha baixat dràsticament, i els vots que s’han perdut son sobretot els independentistes. Al nostre ajuntament la reculada ha estat molt diferencial; segurament la ciutadania ha apreciat una actitud més proactiva d’uns partits que han liderat el retorn a la confrontació en l’eix esquerra/dreta (una pugna ben digerida pel sistema), que d’alguna manera han impulsat la pacificació, han desactivat el conflicte; i un partit que aparentment s’ha vist arrossegat per aquest camí però manté una certa ambigüitat.
Resumint:
- La Garriga continua essent independentista. I decididament.
- L’independentisme ha castigat els seus polítics, sobretot la línia més inclinada a arraconar l’1 d’octubre i deixar pendent el conflicte per a properes generacions.
- Els partits no han estat capaços (per ara) de llegir el missatge que els hem enviat.
Torna a ser molt cridaner el silenci entorn del vot nul i del seu missatge. Els mitjans de comunicació, controlats políticament i econòmica, no en diuen res. Ens silencien altra vegada. Aquí no passa mai res… fins que passi.
No ens ha de sorprendre la diferent actuació del president espanyol, que dissol el Parlamento i convoca eleccions, i la del nostre govern, disposat a continuar amb el mateix joc i fingint una força que no té.
Ara els polítics, per comptes de reflexionar sincerament s’embalen ja per una altra confrontació al ritme que el president espanyol Sánchez els marca. Nosaltres, la gent independentista, tenim una altra feina, i també és urgent. Tenim un debat obert: si el divorci amb la nostra classe política no es pot revertir, l’hem de fer efectiu, i hem de crear i enfortir les estructures que ens permetin prendre impuls i encetar un nou cicle de confrontació.
La gent del Primer d’octubre ha donat un primer avís, hi som i estem desperts. Posem-nos drets i anem avançant.
Pot ser és l’ANC qui no heu entès el missatge, quanta gent us queda? Com és que cap persona menor de 40 anys? Pot ser estem fartes de tanta paraula agrejada i tant poca acció. De recollir paperets i abraçar contenidors. D’esperar al messies d’Amer o seguir al mossèn de l’ull distret. Seguiu amb les vostres perfomances i venda de samarretes, que Europa ens mira i se’n riu.