Cal fer-ho i és de justícia

No vegin en aquest article un interès polític ni una justificació partidista. No s’entestin tampoc a llegir entre línies un suport a una llista o a unes persones en concret. El que ara diré ho diria també si visqués al poble del costat o en un de més lluny, però gràcies a Déu sóc garriguenc. 

Qui em coneix sap prou bé com em dol que hi hagi independentistes que no volen fer la independència, socialistes que no són ni republicans ni defensen els obrers però tenen molt clara la E d’Espanya. I també suposats comunistes de casa bona que quan toqui cobrar herència seran els primers en abaixar el puny esquerre davant el senyor notari, no fos cas. Dit això, que sona una mica gros, que quedi clar que no pretenc menystenir –encara més– la nostra classe política que amb certes proeses ja s’ho fa sola. Perquè sempre he pensat que si seguim així, al final ningú amb dos dits de front s’hi voldrà dedicar i anirem pel pedregar. Perquè –i malgrat cada cop em costi més– sempre intento veure que les persones actuen per uns principis i es mouen per uns ideals, encara que estiguin a les antípodes meves.

Feta aquesta circumval·lació justificativa que en un país normal no caldria fer, la intenció d’aquestes línies ara que tenim eleccions a tocar és la d’expressar la meva consideració per les persones que han exercit una tasca política municipal aquests darrers 4 anys. No ha estat fàcil, de ben segur, liderar i sustentar el pes municipal en moments tan crítics i adversos com els que hem viscut. El món ha patit un gran trasbals amb la Covid i és trist saber que mai tornarem a ser els mateixos i més trist és reconèixer que no n’hem sortit millors persones. Però alhora, en un poble que ha patit tant els estralls d’aquesta pandèmia com el nostre (vegis la Garriga) em semblaria injust no reconèixer la tasca dels que han exercit la res pública amb enteresa, solitud i sacrifici, quan alguns estàvem senzillament, tancats teletreballant. I aquí no parlo de l’obra de govern ni d’inversions ni d’asfaltat de carrers ni de porta a porta. Em vinc a referir a la solitud del polític.

Perquè és en moments de por, de trasbals i de superació personal quan es manifesten més les nostres limitacions humanes i és quan em sembla més lícit, justificable i acceptable que una persona dimiteixi al no poder suportar la càrrega emocional i moral d’estar a la cúspide de la piràmide governamental. Algú s’imagina però que les dimissions fossin en cadena, arreu i alhora i ningú volgués assumir cap responsabilitat en moments així? Per sort no va ser així: estaríem perduts com a societat, com a poble i com a país.

És per això que de ben segur que a les nits –quan jo sóc més negatiu des del llit estant– i davant de determinades notícies i d’haver de prendre determinades i dures decisions, qualsevol dels nostres regidors i alcaldes tinguessin aquella sensació que en Maragall –el poeta– va definir tan bé com ‘aquella hora de temença’. La por davant del precipici de copsar la magnitud del que passava, de desconèixer què podria acabar passant, de no saber tot el que s’havia de fer ni si s’estava fent bé. 

La gent, per bé i per mal, tenim poca memòria, cosa que ens permet superar traumes i oblidar fets negatius però tanmateix és el que ens fa ensopegar de nou amb les mateixes pedres. I és que la legislatura que ara cloem no ha estat marcada per la pandèmia, ha estat, a qualsevol poble i ciutat, la legislatura de la pandèmia i un viacrucis de mesos de durada.

Ara, que ja fa dies que veiem el Sol i que el que ens preocupa és la manca d’aigua, penso que toca fer el que diuen en castellà, que es de bien nacido ser agradecido i per això considero que donar les gràcies i reconèixer el desgast emocional que ha comportat aquesta pandèmia a qualsevol càrrec públic és necessari. Com responem a missa ‘cal fer-ho i és de justícia’. Gràcies de tot cor.