Sovint, quan sentim l’expressió ‘aquest jovent que puja’ o la seva expressió germana encara més comuna, ‘la joventut d’avui dia’, la frase continua amb una connotació gairebé sempre negativa traduïble directament per ‘els joves d’avui dia no són com els d’abans’. Evidentment, qui ho diu, ho acostuma a fer des de la talaia que li dona l’edat i el pas dels anys.
M’hi feia pensar l’altre dia, durant la nit de la castanyada o altrament dita la vigília —que no revetlla— de la celebració de Tots Sants la festa que va tenir lloc a Can Luna. Organitzada pel grup de Gitanes, la festa va omplir l’espai de propostes musicals sorgides gairebé totes de gent del poble i gairebé també, de dins mateix del seu col·lectiu. Voilà!
Servidor és dels que considera que la història i l’evolució de la societat s’expliquen per la Llei del pèndol: en qüestió d’anys passem d’un extrem a l’altre i així ens va, sobretot a casa nostra. La certesa d’aquesta teoria es basa en saber en quin punt es troba el pèndol i fins on arribarà. Anem cap a la dreta? Cap a l’esquerra? Estem arribant a l’extrem o ja tornarem enrere? Si no ho sabem, de poc serveix.
Ja em perdonareu que m’hagi embolicat amb el pèndol i la seva llei, no volia anar cap aquí però potser era necessari. El fet és que vull recalcar la importància que a la Garriga finalment hagi sorgit un grup de joves que estimin la cultura popular i tradicional —alguns en diuen l’arrel— i, partint d’aquesta base, vulguin celebrar i omplir —encara més— l’agenda d’un poble que té en la cultura i el patrimoni el seu màxim exponent i atractiu. No podem vendre tanta tranquil·litat com voldríem, ni les cases més espaioses ni els barris més equilibrats ni els parcs més bonics. No podem vendre el poble més net ni tampoc el més ben comunicat. Però si que repartim, fem i som, essencialment cultura.
Sovint no calen grans grups, però sí grups que amb una base social sòlida i les coses clares, sàpiguen teixir complicitats i, alhora, oferir una proposta de lleure singular, fresc, arrelat, propi i sobretot, desacomplexat
Això no és pas poc en una societat canviant a ritme frenètic, cada cop més desarrelada, influenciable i influenciada per totes les cultures de fora que provoquen un procés de dilució de la pròpia a marxes forçades.
Aquests joves, els de Gitanes, dilluns passat van demostrar que es podia fer festa, que aquesta podia ser amb pocs mitjans i alhora, que podia fer-se bé. I sobretot, aquí ve el més important, van posar sobre la taula que es feia una festa, la castanyada, però que no era el dia de disfressar-se ni que tot s’hi valia.
La festa, tal com una exposició, tenia un discurs al darrere. La gent hi va respondre i va ser un èxit. I així va ser com el risc que es corre de ‘fotre’s una castanya’ en l’organització de qualsevol festa, va passar a ser un castanyot en el millor sentit de la paraula.
Sovint no calen grans grups, però sí grups que amb una base social sòlida i les coses clares, sàpiguen teixir complicitats i, alhora, oferir una proposta de lleure singular, fresc, arrelat, propi i sobretot, desacomplexat i alliberat de certes ‘toxines festivaleres’ que durant massa anys han fet que una part de la nostra cultura, la més popular i essencial, visqués als llimbs, oblidada de nits de gresca, de festivals i de programacions de Festes Majors.
Propostes com aquestes esdevenen quelcom essencialment necessari en un poble com el nostre a dia d’avui. Ad multos annos!
Aquí no celebrem el Halloween. pic.twitter.com/nuz3bceIfY
— Ball de Gitanes de la Garriga (@GitanesLG) October 31, 2022
