Em perdonareu que avui parli de gent propera que alhora no ho són tant, perquè el que diré no va per ningú en concret, va per molts, alguns dels quals mai coneixeré.
Vull parlar d’una raça específica que no és ni ària ni de cap color específic però que molts porten als gens. Vull parlar de les persones que fan poble, d’aquells que vertebren els pobles i barris del nostre país. A cada poble, a cada municipi (què lleig és dir municipi!) n’hi ha uns quants, a vegades pocs, a vegades molts, però mai en sobren. A la Garriga, crec de ben segur que estem per sobre de la mitjana nacional i per això el nostre poble té quelcom d’especial, que ens identifica i ens fa tenir un petit orgull garriguenc més enllà del modernisme i les botifarres.
Parlo d’aquella gent que fa coses, que fa que passin coses. I el fruit d’aquest ‘fer’ i ‘voler fer’ ha identificat una manera de ser que enriqueix les nostres viles i, especialment, la Garriga. A partir d’aquí s’entenen moltes festes i tradicions, moltes d’elles no tan seculars ni tan antigues, celebracions de tota mena que han esdevingut indissociables de la seva gent i que a darrere tenen una ànima, una persona en concret. Una festa que comença amb un sopar, amb una caminada, amb una broma entre amics i que acaba arribant a celebrar-se durant dècades, en part perquè aquella persona sempre està disposada a tirar-ho endavant.
… a aquesta gent els he batejat com a garrigarencs. No perquè no siguin garriguencs, sinó perquè en són un pas més, viuen en un graó més amunt
En el cas de la Garriga, a aquesta gent els he batejat com a garrigarencs. No perquè no siguin garriguencs, sinó perquè en són un pas més, viuen en un graó més amunt. Seguint el tòpic pujolista, tots els que hi vivim i hi treballem, som garriguencs, els que garriguen perquè els agrada garrigar, son garrigarencs i ja està. Concretament, són aquelles persones que el seu calendari i agenda personal fluctuen amb les festes locals, amb entitats, carrers, clubs, parròquies o petites institucions com ateneus, que no són ni serien gran cosa sense ells. A nivell nacional, en Pla va dir-ne homenots i a nivell d’aquest poble que té un ‘altre aire’, jo goso anomenar-los garrigarencs. És una mena de raça, que com les teresines, són gent d’empenta i estupenda, i que de lluny estant es poden identificar sense tenir mai la definició concreta de la seva especificitat. Arribes a un poble o a una festa i ja cales, al cap de poc, els seus garrigarencs locals.
Penso que a molts d’ells la història sovint no els ha estat justa reconeixent-los la seva aportació, i a vegades, quan ha arribat, ha estat massa tard. Ai las dels reconeixements pòstums, tant dolorosos i alhora emotius! Els reconeixements, a voltes no calen, però poques vegades sobren.
Molts dels que llegireu aquest article us vindrà al cap algun nom, segur que varis. Persones que han enriquit el poble, sense enriquir-se ells (materialment parlant). Que sempre estan disponibles i disposats. A posar cadires, a penjar cartells, a coure botifarres o per cobrar rebuts.
Vagi per endavant que sempre, sempre, el millor homenatge a qualsevol d’aquestes persones és el relleu. Paraula màgica que em té robat el cor perquè significa alhora, geografia, continuïtat i importància. Perquè qualsevol empresa, festa, equipament o associació somia amb el demà, amb persones que continuïn el camí iniciat amb el mateix compromís i il·lusió dels que varen començar.
Al capdavall la història no s’explica sense això i sense ells. I a la Garriga, de garrigar en sabem, però no s’ha d’abaixar la guàrdia perquè hi ha una generació que va marxant silenciosament.
