El president Pujol, acabada la negociació de l’Estatut, va dir: ‘Ens hem mirat al mirall i no ens hem agradat’. Avui, i parlant en clau local de Corpus, els garriguencs (tret de petites excepcions) ens hem mirat i agradat, i crec que bastant. Ara, que han passat uns dies, som conscients que hem viscut una festa de Corpus en majúscules, que ha agradat tant als que s’ho miren com als que hi prenen part activa i per això, molt probablement, els canvis —o incorporacions perquè no tot ha canviat— arrelaran. I ho faran bàsicament per dos motius.
En primer lloc, perquè beuen d’una tradició secular ben fonamentada. No han estat pas inventats sinó que tenen un sentit i una ritualitat i, per tant, la festa té un discurs; i en segon lloc, per la complicitat i sinergies generades (i aconseguides!) entre totes les parts implicades, que no han estat poques. M’explico millor.
L’ajuntament va decidir fa uns mesos apostar per la vessant popular de la festa i s’ha de dir que ha posat facilitats tècniques i pressupostàries per tal que agafés l’embranzida que des de dijous ha tingut. Alhora, els altres dos actors implicats des de sempre, s’hi han sumat de tot cor. L’Associació Cultural Corpus la Garriga ha rebut molt bé les iniciatives i des de la Parròquia hi ha hagut una molt bona acollida i predisposició, bo i sabent els riscos que el canvi podia tenir principalment en la processó. Gràcies, Santi!
Evidentment, no em puc deixar d’anomenar les persones que estan al darrere, és a dir, que formen les associacions garriguenques de cultura popular, que han estat de reunions setmanals des de fa mesos i que han derivat en una dinàmica molt bonica, sincera i estreta de relacions personals i associatives que de ben segur, seguiran donant nous fruits.
I aquí també cal dir una cosa. Hem fet moltes reunions, però no tantes. És a dir, la complicitat, la predisposició i la bona entesa han fet que amb relativament poques trobades, cada grup sabés en què s’havia d’ajudar i en què es podia o s’havia de cedir per tal que tothom hi tingués cabuda. I així ha estat. Perquè hi havia ganes i tots ens hem posat al lloc dels altres, hem cedit en certs aspectes i n’hem sumat en molts d’altres.
Per això, la festa de Corpus a la Garriga, amb una pandèmia cuejant que ha fet mal a la cultura, a l’associacionisme i com se sap, a tothom, tenia dues opcions. O tornar un xic més afeblida o retornar amb força i energia per seguir essent la nostra insígnia i senyera festiva.
Entre tots hem fet un Corpus amb certs aspectes a millorar, evidentment, però la celebració de quatre dies de durada ha estat a bastament integradora, horitzontalment coordinada, altament respectuosa, àmpliament participada i sobretot, amb unes clares connotacions d’esdevenir la primera de moltes pedres que edificaran la gran Festa de Corpus del demà.
I és que la Garriga ha sabut conservar una festa que beu de l’herència i la tradició religiosa sense perdre el seu caire més popular i participatiu en una societat cada cop més indiferent davant el fenomen religiós. Per això és important saber que no ens podem tancar en una excessiva puresa religiosa ni protocol·lària i alhora, que Corpus no és un Carnaval on tot s’hi val per fer volum i fer festa. Hem sabut ser conscients que no ens podem despendre del que la dota de sentit i la lliga amb el passat, però alhora sumant tot allò que la projecta cap al futur.
En resum, una festa que gràcies a molts ha agafat volada sense perdre les arrels. Vaja, el que sempre s’ha dit de cultivar el Cos i l’Ànima.
Visca el Corpus de la Garriga!
