Durant aquests últims dos anys hem hagut d’adaptar-nos a la nova realitat que s’ha anat imposant degut a la pandèmia. La canalla ha sigut un dels col·lectius que més ha hagut de patir tots aquests canvis i ho ha fet sense queixar-se, amb una capacitat de resiliència admirable. Les famílies, però, hem vist com els nostres fills i filles han incorporat, al seu dia a dia, rutines, normes i maneres de relacionar-se ben diferents a les que teníem abans de la pandèmia, abans de la “nova normalitat”.
En aquest nou context de grups bombolla, petit comitè i zero barreges, ens vam trobar que es decidia tancar una línia a l’escola Puiggraciós. Ningú entenia com podia ser que, quan els nostres governants no paraven de repetir als mitjans de comunicació la importància d’impedir la proliferació del virus, es perdés l’oportunitat de reduir les ràtios a totes les escoles a 20 nens per aula.
Les famílies es van queixar: com podia ser, després dels malabars que van haver de fer totes les escoles el curs anterior per encabir les criatures en grups reduïts, que, aquest curs, tenint l’oportunitat d’abaixar les ràtios, es decidís tancar una línia? La resposta de l’Ajuntament va ser que la responsabilitat era del Departament d’Ensenyament. Però, des de l’Ajuntament, es va lluitar realment perquè això no es produís? S’ha tornat a parlar amb Ensenyament a l’hora d’assignar les noves incorporacions que s’han estat produint durant el curs?
Les famílies de la canalla del Tagamanent hem d’arraconar les criatures en una cantonada o posar-nos a fer de barrera humana per la gran quantitat de camions i cotxes que passen pel l’Avinguda 11 de Setembre
Ara, a mitjans de curs, ens trobem que totes les escoles estan plenes, que les noves incorporacions que han anat arribant a la Garriga han sigut assignades a l’única escola de línia única que no té capacitat de fer-se més gran per manca d’espai. Novament, ens trobem que, tenint la possibilitat de replantejar encara el model actual, veient la gran mobilitat que hi ha hagut arran de la pandèmia i l’elevat nombre de persones que han marxat de les ciutats i s’han desplaçat als pobles, sabent-se ja que a partir del curs vinent les ràtios s’abaixaran a 20, es segueix optant per omplir les aules fins al màxim establert, sense replantejar-se l’alternativa de la segona línia, de poder donar als nens i nenes de la Garriga espais de més qualitat, espais que existeixen i no s’estan utilitzant.
Per altra banda, cada tarda, a l’hora de sortida de l’escola, les famílies de la canalla del Tagamanent hem d’arraconar les criatures en una cantonada o posar-nos a fer de barrera humana per la gran quantitat de camions i cotxes que passen pel l’Avinguda 11 de Setembre. D’altres ajuntaments han plantejat solucions per a casos semblants, com és el cas de l’Ametlla, on durant mitja hora, per pacificar la sortida dels petits de l’escola Els Cingles, es talla totalment la pujada i baixada de cotxes a la urbanització del Serrat. Es podria plantejar fer quelcom similar, posar una barana o buscar altres solucions.
Hauria de caure la cara de vergonya als nostres governants en veure com altres municipis, molts d’ells amb una densitat de població molt menor a la nostra, tenen la mirada posada en la petita infància i les seves necessitats
Com a mare, he anat fent ús d’espais públics que abans no freqüentava. És vergonyós veure l’estat deplorable dels parcs del municipi i acaba sent un patiment per part de les famílies veure qui serà el proper nen o nena que acabarà amb un trau per seure a un gronxador que s’acaba trencant o veure un nen penjant d’un peu en un pont de fusta, perquè rellisca pel seu mal estat de conservació; o veure parcs i places que porten més de mig any amb un precinte de la policia local; o com l’ajuntament porta ignorant, durant anys, els resultats de les votacions dels processos participatius. Com pot ser que el 2019 es votés la rehabilitació del parc dels Pinetons i encara no s’hagi dut a terme?
Hauria de caure la cara de vergonya als nostres governants en veure com altres municipis, molts d’ells amb una densitat de població molt menor a la nostra, tenen la mirada posada en la petita infància i les seves necessitats, proposant i engrescant la ciutadania amb una gran oferta d’activitats durant tot l’any, fires de Nadal, cavalcades en família o, més recentment, rua de Carnestoltes, mentre que la sensació aquí és de deixadesa i desídia. I, novament, tornen a ser els més petits els últims, els que no tenen veu, els que no tenen vot.
Belén Estefano Orozco
