La Diada Nacional de Catalunya arriba, aquest 2021, amb debats diversos i dispersos al voltant del repte de l’exercici de la plena autodeterminació i també del model de país que volem pel futur. L’Onze de Setembre és el moment per recordar la persistència de Catalunya de ser poble. Des de fa 309 anys, la ciutadania catalana s’ha associat per recuperar l’autogovern, fins arribar majoritàriament a aspirar a la independència, però a cada avenç hem topat amb l’autoritarisme, sigui el de les armes, de la justícia o de l’escanyament econòmic.
No cal fer gaire memòria per tenir presents les decisions preses des de Madrid en matèries estratègiques, que es presenten com un favor o una concessió, i si no ens agraden ens quedem sense res. Els recursos no són de la Meseta, els generem nosaltres amb el nostre esforç i som nosaltres qui hem de decidir què és el que més ens convé per créixer de forma sostenible i amb una economia de valor, no basada en l’especulació, el diner fàcil i la precarització.
No cal anar gaire lluny: quan s’anuncia l’inici de les obres de l’estació de la Garriga a finals d’agost, des de l’ajuntament i el Govern català ens apressem a ple estiu per establir un tren llançadora des del primer dia. Però som a Onze de Setembre i no s’ha mogut cap pedra: tenim una via morta sense fer servir on encara hi podrien arribar els trens.
Enmig d’aquests debats, cal valorar que el context polític d’enguany té escenaris òptims per avançar: l’independentisme democràtic ha assolit el 51 per cent de suport popular a les urnes i el Govern català està format per les dues opcions independentistes majoritàries, amb el suport parlamentari de la tercera. A les corts de Madrid, l’aritmètica ha forçat escenaris propicis. Malgrat que la repressió continua amenaçant tres mil persones, aquí i a l’exili, els nou presos polítics són al carrer i d’aquí a unes setmanes es reprenen les negociacions polítiques Catalunya-Espanya per parlar del conflicte entre els dos països, fet que no havia passat en tres segles.
Aquesta Diada, doncs, cal mostrar amb orgull i perseverança les nostres fortaleses. La imatge —les imatges— de la Diada ha de ser una massa crítica mobilitzada que plani damunt la taula de negociació, perquè qualsevol demostració de força condiciona allò que pot succeir. Sortim al carrer per “cridar qui som i que tothom ho escolti”.
Visca Catalunya!
