Després d’un any ja no recordem com anava això d’anar a ballar. L’objectiu és que tothom balli i, enmig de l’alegria del moment, seduir definitivament la República catalana a la pista. I per fer-ho s’ha de ballar. Fa tres anys, gairebé culminem amb èxit el propòsit de seducció, però ens vàrem endur una plantofada. Literal.
Amb presos polítics, exiliats, represaliats… hi ha gent que ha pres aire, ha tret aprenentatge de les mancances i s’ha dit “tornarem a vèncer”: hem assajat nous passos i hem tornat a la pista de ball.
La gent d’Esquerra Republicana de Catalunya no ens hem rendit, perquè si no hi ha gent, no hi ha ball, i si no hi ha ball no hi ha festa col·lectiva ni més ocasions per trobar-nos amb la desitjada República. L’altra opció és quedar-se immòbil a la barra, lamentant-se i ofegar les penes amb el bàrman Twitter i la cambrera Whatsapp, que sempre et donen la raó, o bé compartir la frustració amb altres companys de barra. Des d’aquí et pots enfotre dels moviments més o menys gràcils dels que es mouen a la pista i deixar anar: “a canvi de res”, “no a tot”… i buscar rotllo pel Tinder de la Diputació o el Consell Comarcal.
A Esquerra ens arrisquem, ens encarem a l’adversari i assumim amb responsabilitat que, si no som amb la gent, d’altres faran anar el país cap al seu terreny. Si no ajudem tothom, el país que volem pel futur no serà compartit. De fet, no serà prou fort per fer res. Parlem de la Via Àmplia perquè el que importa és on anem i no d’on venim. Sobretot quan sentim la remor dels que volen muntar una tangana per acabar amb la festa. I si no en som molts, no els reduirem.
Hem assumit responsabilitats a ajuntaments com el de la Garriga, amb gran esforç i dedicació, i a conselleries. Sí, potser hem fet algun moviment poc afortunat, però l’hem reconegut i hem seguit movent-nos. Ara els autònoms i altres negocis tenen ajuts d’un govern que no té accés als crèdits internacionals (tant de bo fóssim un Estat!). Hem fet que el PSOE reconegués que hi ha un conflicte polític amb Catalunya i, gràcies al grup del Congrés, tenim més eines de les que estava previst que tinguéssim, perquè els pressupostos de Rajoy ja són història.
La pandèmia pràcticament ens deixa sense música, i ens hem posat a bufar encara més els instruments que tenim: Educació, Salut, Treball, Agricultura, Justícia, Participació…
Ara toca anar a votar, i per això cal que la societat doni suport als que s’arrisquen i volen seguir la festa. O hi juguem tots o no hi haurà ball. Altrament, la nostra desitjada independència potser es deixa seduir per algú que se la vol endur ben lluny, a una Illa perduda.
Votem Esquerra Republicana de Catalunya.
