‘La Garriga en temps de coronavirus’, el documental

0
502
Un operari desinfecta els carrers de la Garriga amb aigua clorada durant el confinament per COVID-19

L’estat d’alarma per la COVID-19 ha capgirat la vida de tots els estrats de la població del nostre país, amb especial afectació a les classes populars, els recursos de les quals són més limitats. L’economia, a tots els seus nivells, així com la ciutadania, a títol més personal, s’han vist sacsejats pel tsunami d’infeccions, morts i por d’un virus amb el qual sembla que ja comencem a conviure-hi amb aquesta mal anomenada “nova normalitat”.

Moltes són les surrealistes i impactants escenes i situacions que ens deixa el dia a dia de la pandèmia i, per a conèixer-les de primera mà, el fotoperiodista Ramon Ferrandis i el documentalista Joan Giralt, estan produint una peça audiovisual que ens apropa a aquesta dura realitat en clau garriguenca.

Aquestes últimes hores ha vist la llum un petit avançament d’aquest documental que duu per títol ‘La Garriga en temps de coronavirus’, on ja s’hi pot veure un tastet de la multitud d’aspectes que tractarà: des de la post-apocalíptica estampa dels carrers buits del poble, passant pels múltiples actes de solidaritat entre veïns, fins la solitud dels comiats als morts durant aquestes dates.

Entrevista

Parlem amb els autors per a conèixer les seves impressions sobre tot allò que fotografien i graven les seves càmeres.

-Quina és la relació professional i personal entre Joan Giralt i Ramon Ferrandis?

Ramon: A en Joan el vaig conèixer el dia que va presentar el seu treball de recerca de segon de batxillerat. El treball, motivat per una fotografia publicada a la revista francesa L’Illustration, el febrer de 1939, consistia en un documental que parlava de la història d’una família de Monzón (Aragó) que, de camí a Coll d’Ares, a l’exili, s’havia refugiat a la Garriga. Em va sorprendre tant que, al cap d’uns anys, li vaig regalar un exemplar original de la publicació. De fet, fins ara, mai havíem tingut una relació professional, sí d’amistat, tot i que havíem mantingut converses sobre algun projecte que en Joan tenia in mente, però que mai varem dur a terme.

-Quin valor doneu al fet que es faci un documental sobre aquesta situació?

Joan: Crec que tots dos hi veiem un valor únic i irrepetible, per això vam sortir al carrer a documentar-ho. Quan passen coses així, és necessari que algú en deixi constància, ja sigui per recordar-ho nosaltres d’aquí a uns anys o per fer-ho entendre als que ens succeiran algun dia. Nosaltres, que ens dediquem a això, gairebé ho entenem com un deure.

-Quines dificultats us heu trobat a l’hora de dur a terme la vostra feina?

Ramon: Dificultats, dificultats jo diria que no n’hem tingut, si bé en determinades ocasions hem hagut de fer un treball de producció una mica feixuc.

La visita dels militars —per dues vegades— a la Garriga, també va ser molt xocant, ja que, des de l’any 1947, no n’hi havia hagut, al poble

-Us afecta emocionalment ser testimonis directes de situacions personals difícils?

Joan: Mai és fàcil retratar una situació tan anòmala i complicada pels carrers i les cases del poble que t’ha vist créixer. Però, per desenvolupar la nostra feina de forma professional, sovint hem de deixar els sentiments una mica a banda. Per descomptat, després de gravar segons quines escenes, tornàvem a casa una mica tocats però, sobretot en aquests moments, és quan tenim la sensació d’haver enregistrat el que tocava.

-Expliqueu-nos algun fet que hàgiu viscut aquests dies que considereu especialment rellevant.

Ramon: Tos han estat rellevants, però n’hi ha alguns que potser són mes especials: un va ser l’enterrament d’en Salvador Solà, d’una soledat angoixant, només amb el seu germà i un nebot; un altre, el dia que vàrem acompanyar una família musulmana a casa seva, al vespre, durant el Ramadà, en el moment de trencar el dejuni.

Per altra banda, la visita dels militars —per dues vegades— a la Garriga, també va ser molt xocant, ja que, des de l’any 1947, no n’hi havia hagut, al poble; també el matí que varem passar a l’hospital de Granollers va ser molt interessant, on vàrem poder gravar a la UCI i a la planta 6, amb malalts de COVID-19, i veure en primera persona l’esforç immens que estan fent els professionals sanitaris en aquests moments tant complicats de gestionar.

Va ser espectacular viure i veure de prop com molts garriguencs i garriguenques van fer xarxa a l’hora de produir mascaretes, assistir la gent que més ho necessitava o animar els moments més difícils

-Com valoreu la resposta ciutadana a l’estat d’alarma?

Joan: Crec que el veïnat ha demostrat una vegada més que, quan cal organitzar-se, ho fa. Va ser espectacular viure i veure de prop com molts garriguencs i garriguenques van fer xarxa a l’hora de produir mascaretes, assistir la gent que més ho necessitava o animar els moments més difícils. I també cal destacar la gent que, més enllà del voluntariat, va seguir treballant amb professionalitat en molts sectors aleshores complicats i crítics, com els hospitals, els asils o els cossos de seguretat.

-Hi ha res que us agradaria documentar però us resulta impossible?

Joan: Naturalment una situació així és impossible de documentar per complet. El que hem fet és intentar enfocar la càmera cap a històries que ens han semblat prou potents per a exemplificar el context d’aquells dies. A cada menjador hi havia una història particular i a cada carrer buit un moment únic però amb pinzellades d’una banda i l’altra mirarem de resumir el tarannà d’aquests temps.

-D’on surt el finançament per poder fer aquesta feina tan exigent?

Ramon: Bé, el finançament l’hem de buscar. Creiem que el municipi de la Garriga ha de jugar fort en aquest documental, ja que és història viva i actual de la seva gent i una eina per a futurs historiadors. Començarem per demanar diners via subvencions, o convenis amb l’ajuntament, i ja veurem a on més podem anar a buscar finançament.

-Quan creieu que veurà la llum, el documental enllestit?

Joan: No tenim pressa. Crec que la nostra cobertura d’aquests dies es caracteritzarà per donar una mirada més reflexiva i amb perspectiva de tots aquests dies. La immediatesa i l’actualitat ja la fan els mitjans convencionals. De moment, encara ens queda entrevistar a molts dels protagonistes anònims que hem anat gravat aquests dies. I un cop hàgim enllestit el rodatge, tocarà posar-se a transcriure i editar-ho tot, que no és poca feina.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.