El perquè de la transhumància

0
179
Panoràmiques de la Garriga i els seus entorns - Fons Blancafort, Centre de Documentació Històrica de la Garriga, Ajuntament de la Garriga

La primera condició perquè la transhumància es pugui mantenir és que els ramats siguin rendibles, és a dir, que la propietat en tregui profit comercial. Més clar, que comprem carn de xai, i si sabem o podem comprar-lo a prop de casa perquè en coneixem el productor, ramader o tractant, o bé la carnisseria és de confiança i sabem d’on ve el gènere, doncs molt millor. El context d’excepció de les darreres setmanes ha propiciat que molta gent hagi trobat circuits alternatius al del seu consum habitual, a través de cistelles o comandes a productors de proximitat. Són circuits que ja existien, i que estan cridats a guanyar protagonisme per raons diverses.

Ara que el desastre pandèmic s’ha acarnissat –mai millor dit– amb tants sectors productius i de serveis, i que impedeix a l’Associació Agrària de la Garriga celebrar amb normalitat les jornades sobre la transhumància –el ramat de can Nualart no pujarà, per ara, cap a les Planes de Puiggraciós i el mas Miquel– és un bon moment, també, per reflexionar sobre aquesta pràctica secular.

La transhumància és estesa arreu del Mediterrani i documentada a casa nostra des del segle XI (fet que indica amb molta probabilitat que la seva pràctica era anterior). L’origen cal cercar-lo, primer, en la necessitat de pastures altes d’estiu per als ramats ovins i bovins de les terres baixes i, després, dels ramats de muntanya que han de baixar a l’hivern cap a pastures sense gel i neu. Inicialment, la transhumància va ser promoguda pels grans monestirs –agents repobladors durant els segles medievals i tinents de terres i ramats–, fossin de la plana (Poblet i Santes Creus) o de muntanya (Ripoll o Sant Joan de les Abadesses). Després va ser continuada per les poblacions rurals pirinenques i de les planes.

A Catalunya, sense massa pompa, els usos i costums de la transhumància van quedar ràpidament fixats enfora de l’empara institucional. Va ser així perquè a diferència de Castella, on la Mesta (l’organització ramadera impulsada per la corona) tenia molt de poder, aquí la seva organització va ser més pactada i condicionada. Som –érem– un país eminentment agrícola, on la geografia de mosaic abrupte determinava múltiples opcions de pas als camins transhumants, anomenats carrerades (a la Garriga, el nom del carrer Carrerada –antic camí de Cardedeu– suggereix un pas important de bestiar, però no en podem afirmar l’ús transhumant).

Panoràmiques de la Garriga i els seus entorns – Fons Blancafort, Centre de Documentació Històrica de la Garriga, Ajuntament de la Garriga

Aquesta és la tònica que es manté quasi invariable fins a mitjan del segle XIX, quan el paradigma industrial i de mobilitat a l’occident europeu comença a canviar. A la Garriga, per exemple, el tren hi va arribar el 1875, i l’obertura de la carretera de Ribes, a partir del 1846, per sota del camí ral (carrer Negociant), va suposar l’aixafament de la zona de conreu i regadiu d’hortes que s’estenia fins al Congost. La urbanització i l’obertura de vies, doncs, ocupa regadiu i difumina camins, però alhora també es produeix una major demanda de producte agrícola –s’ha d’alimentar més població– i aquest mateix regadiu ocuparà, aleshores, espais susceptibles de ser pastures d’hivern per als ramats de muntanya, sobretot a la Catalunya interior –als anys 30 del segle XX, per exemple, s’inicia la urbanització de la plana de conreu que esdevindria el barri de can Noguera.

Insistim, però, en un fet. Que la transhumància, a Catalunya, no fos institucionalitzada no vol dir que usos i costums –bàsicament, unes dates fixes al calendari i el respecte social pel lloc de pas– no fossin observats, ben al contrari. La manca de documentació per estudiar, però, ha relegat la memòria transhumant a vells pastors i ramaders que en van ser protagonistes i a memòries familiars de masies que en algun moment havien acollit el pas de ramats. Jo mateix he parlat amb ramaders i pastors de Setcases i Bruguera que recordaven haver baixat amb el bestiar fins a casa nostra, l’un a les planes o saleres de can Draper, a l’Ametlla, i l’altre amb el ramat de xais fins a la masia de can Mas, prop del termenal amb el Figaró.

Però tornem, per acabar, als camins. Al text de la ponència que Ferran Miralles, Arnau Queralt i Pere Sala van fer per al Centre d’Estudis de Granollers l’any 2002, identifiquen Els camins ramaders del Vallès Oriental. Els nostres camins pertanyen al sector central i oriental i es deuen a la xarxa que baixa de la Cerdanya, el Ripollès i el Berguedà. Així, a la zona d’Alpens un ramal pren la direcció del Vallès i, el que ens interessa, entra per “Sant Miquel Sesperxes i, finalment, arriba al coll de Gassens. Des d’aquí continua cap a I’anomenat coll del Pollancre i s’enfila al Puigfred. Una mica més avall d’aquest turó, el camí es bifurca en dos brancs que es retroben a la banda nord del coll d’en Tripeta, darrera el santuari de Puiggraciós. (…)

Des del santuari de Puiggraciós, el camí segueix cap al serrat de I’Ocata, on enforca un camí que baixa cap a la Garriga per la plana de Puiggraciós, el paratge anomenat Roques Blanques i I’església de la Doma. A continuació, travessa el riu per I’antic pont de davant la gasolinera de la Garriga i es dirigeix cap a la plaça de can Dachs i la plaça del Silenci, punt per on creua la via del tren. Després de deixar enrere el pas a nivell, el camí surt de la Garriga per la ronda del Carril, passa per davant la bòbila i s’encamina cap al bosc de Malhivern per dirigir-se posteriorment cap a Samalús.”

Aquest darrer és el tram que, a la inversa, hauria de fer el ramat de can Nualart. És el darrer testimoni que resta d’aquesta pràctica al nostre veral, dipositària de valors culturals, històrics, econòmics i ecològics. Lluny de folklorismes banals, la pervivència de la transhumància és la lluita per la viabilitat d’un model de producció agrària i ramadera, difícil d’encaixar en un paisatge massa discontinu i urbanitzat. Però alhora representa, també, l’oportunitat de revertir i assentar, perquè puguin créixer, iniciatives molt interessants del sector primari que haurien d’ajudar a reequilibrar demogràficament i territorial el nostre país.

I, òbviament, cal no descurar la derivada alimentària i tot el que comporta la seva tria. La transhumància s’acosta a un determinat model productiu perquè s’allunya d’un altre, però a la societat que ve –més sensibilitzada per la salut i el medi ambient– és possible que no li interessi gens que el model transhumant es perdi, carrerada enllà, en la pols de testimonis que van deixant de ser-ho. Per entendre’ns, que els xais siguin uns altres, però comprem-ne per poder continuar salvaguardant els valors de la transhumància i els seus camins.

Albert Benzekry i Arimon

Article relacionat: Torna la Transhumància a la Garriga

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.