El pla, la muntanya i la transhumància

1
1892
Camps de blat de can Terrers, als anys 40 del segle XX. Autor: Josep Ruaix

El terme de la Garriga gaudeix d’una particularitat que ha condicionat la seva història agrària: la plana al·luvial que forma la riera del Congost s’estreny cap al nord i queda envoltada per un seguit de serres i “muntanyetes” que arriben fins a poca distància del nucli urbà. D’aquesta circumstància, les explotacions agràries n’han sabut treure profit a l’hora de diversificar els conreus. Una mateixa casa podia treballar l’horta propera de la riera i els torrents, el secà dedicat als cereals, o bé les  vinyes plantades a les terres de sauló més enfilades. Quan es vivia principalment de la terra era possible feinejar en tots tres conreus durant una mateixa jornada.

Els anys de la dècada de 1940, el geògraf granollerí Salvador Llobet va poder documentar els efectes d’aquesta orografia singular en els municipis de la falda del Montseny. Així, per exemple, va cartografiar el condicionant de l’alçada en la maduració del cereal i va explicar que la data de la sega podia variar de dies si es comparaven camps relativament propers que s’havien sembrat en les mateixes dates. Podem deduir, doncs, que les colles d’homes que es contractaven a la Garriga entre el 17 i el 24 de juny per segar a la plana trobaven feina al cap de pocs dies a cotes més altes com ara Montmany, Samalús, Rupit, can Valls o can Plans. Però, a més, fins el 12 d’agost, es podien oferir per segar a unes quantes cases més del Montseny. No feia falta a aquestes colles de segadors desplaçar-se massa més enllà.

El caràcter muntanyós del territori també va propiciar l’existència de llocs de refugi a prop dels pobles. Els anys de guerra o d’epidèmies hi va haver gent que es va anar a confinar muntanyes amunt, en llocs més segurs, apartats del camí ral. Sabem que van servir d’empara i refugi l’indret on hi ha la vella església romànica dedicada a Sant Cristòfol i, a l’altre vessant del Congost, en els encontorns de l’ermita de Puiggraciós.

L’any 1936, al començament de la Guerra Civil, posem per cas, Josep Corrons, de la Garriga, va ser assassinat quan el van trobar amagat en una barraca de Monteugues. I, durant una altra guerra, en aquest cas la del Francès, un general de Napoleó, McDonald, va fer detenir tota una colla de garriguencs que s’amagaven per Puiggraciós amb l’ordre de disparar sense contemplacions contra els qui provessin de fugir.

La ramaderia de la Garriga i la dels pobles que es troben al peu del Montseny i del massís de Bertí s’han beneficiat històricament de l’anomenada transhumància de curta distància. Les masies que disposen de bosc i de prat en el pla poden fer servir com a pastura d’hivern el sotabosc, els aglans o el prat. Però durant els quatre mesos que van del maig a l’agost disposen de pastures d’estiu a poca distància, sense haver de conduir el ramat fins el Ripollès o el Berguedà. En el cas de la Garriga, poden pujar fins a Puiggraciós i, si es considera oportú, continuar pel camí de Bertí cap al Clascar i Moià. Dins de la gran xarxa de carrerades que té Catalunya per desplaçar ramats d’ovelles, des de les valls del litoral fins el Pirineu, hi descobrim, doncs, aquests camins ramaders més curts i pràctics.

És un encert que l’Associació Agrària de la Garriga convidi a seguir el ramat d’ovelles de can Nualart durant la transhumància del seu ramat. La complementarietat que el ramat d’aquesta casa troba cada any entre la pastura d’hivern a la Garriga i la pastura d’estiu a l’entorn del mas Miquel de Puiggraciós arrenca del segle XVII quan totes dues cases van unificar les seves hisendes per matrimoni entre l’hereu i la pubilla. Convé agrair, doncs, a la família que ens permeti participar d’una pràctica que els seus avantpassats van saber assentar de manera sòlida fa més de tres segles. El benefici col·lectiu que comporta el tenim a la vista: la pastura d’hivern deixa Malhivern net de sota bosc i els camins i l’entorn de Puiggraciós es mantenen transitables. El paper que juguen els ramats en la prevenció d’incendis és clar.

Enguany recordarem la vella pràctica de transhumar pràcticament des de casa, arrecerats contra una pandèmia que sabrem resoldre amb tots els coneixements que la ciència ha sabut incorporar des dels temps que les persones buscaven refugi a les muntanyes properes del seu poble quan venien malvestats.

Jordi Llimargas Marsal

Article relacionat: Torna la Transhumància a la Garriga

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.