Si per a alguna cosa ens haurà servit l’episodi pandèmic d’enguany és per a constatar algunes intuïcions. I la gestió política de la crisi no ha fet sinó fer-les emergir de forma bastant grotesca. Una d’elles, potser la més sagnant, és la que diu que el virus iguala tothom. I un rave: la desigualtat ha sobreeixit més crua que mai en tots els aspectes de la quotidianitat, ja sigui la sanitària, l’habitacional, l’educativa o l’esportiva. Si bé és cert que la solidaritat s’expressa també de moltes maneres i amb totes les intensitats possibles, l’aprimament de les nostres defenses bàsiques -o sigui, dels serveis públics- ens fan més difícil sobreviure: si no es mantenen i es reforcen en moments de calma, quan ve una torrentada es pateix més. I sobretot ho fa qui no té cap alternativa per a triar.
També hem constatat que l’Estat espanyol és molt Estat i molt espanyol, i que l’invent de les autonomies, que sempre ha fet nosa, no se’l creuen ni els lleons del Congreso, i a la mínima excusa s’esbandeixen les minses sobiranies delegades i s’exerceix la de debò. Canviem la gestió de quilòmetre zero per la del quilòmetre zero. El que surt de Sol, concretament. Però d’això ja en parlarem un altre dia.
El que hi ha, encara, és altra qüestió que mereix un capítol a part, per la importància real que té i pel gran interès social que suscita. Allò de què, per dir-ho d’una manera una mica naïf, mentre nosaltres patíem angoixes i emergències, el planeta ha respirat. Però més enllà del bucolisme dels animals prenent espais urbans que els eren vedats i de la gent que assegurava que ara des de Vic es podia veure la Mesquita Blava d’Istanbul de tan clar que era el dia, més enllà d’això, deia, i més que respirar el planeta, qui ha respirat millor som nosaltres. Tots els indicadors indiquen descensos pronunciats de la contaminació durant aquesta fase d’aturada severa de la vida-tal-com-la-coneixíem que hem viscut: el soroll de dia ha baixat als nivells del que és habitual a la nit, i les emissions de gasos contaminants com el NO2 s’han reduït a més de la meitat a Barcelona i la seva àrea segons dades de l’Agència Europea del Medi Ambient amb relació a l’any passat mentre les mesures anticoronavíriques han estat en marxa.
Allò de què, per dir-ho d’una manera una mica naïf, mentre nosaltres patíem angoixes i emergències, el planeta ha respirat (…) i més que respirar el planeta, qui ha respirat millor som nosaltres
Com ha indicat Carlos Taibo, malgrat tot, això que hem viscut, i que encara viurem en nous capítols per anar definint, no és un escenari decreixentista: no és fruit de decisions conscients i col·lectives. Ha estat per accident. Enmig de tot el desgavell i el patiment, hi ha hagut beneficis col·laterals dels quals caldria prendre nota: com menys cotxes, menys contaminació; com més a prop ens movem, menys necessitem el cotxe. Obvietats rabioses i cridaneres que, tanmateix, semblem desconèixer. No és cap dèria classemitjanista de qui té la vida resolta i es dedica a salvar arbres i sargantanes: com menys cotxes, més qualitat de vida, més salut. Com més i millors transports públics, més salut. Com més vianants i més bicicletes, més salut, més cohesió i més vida als carrers. Curiosament qui més fa ús de les opcions més netes i col·lectives són les classes populars, fet que les fa doblement perjudicades perquè, com indica un estudi de la Universitat de Halle citat per la Nel·la Saborit en un article recent, «la qualitat de l’aire, en concret l’alta concentració de NO2, es troba directament relacionada amb taxes de mortalitat més altes per COVID-19». Tenir l’aire net resulta, oh, sorpresa, que posa a punt per a rebre malalties amb més garanties.
Què hi té a veure això amb la Garriga? Tot, perquè en matèria de mobilitat, els consistoris tenen marge per prendre decisions, per molt que al mateix temps aquesta sigui una qüestió que transcendeixi l’àmbit municipal. Al municipi podem decidir si reduïm espai al cotxe, si li posem les coses difícils o si els posem una catifa vermella com s’havia fet durant les darreres dècades. Certament, en el terreny de la mentalitat i també a través de les mesures concretes hem anat avançant de mica en mica cap a una mobilitat més sostenible en la qual el vianant ha de ser al capdamunt de la piràmide.
Ara cal aprofitar i tornar-nos-hi: la política de fets consumats que sempre se’ns imposa en tants aspectes l’hem de girar a favor nostre allà on hem vist i constatat millores. No només cal executar les mesures acordades fins ara, sinó que s’ha de continuar aprofitant el descens de la mobilitat en vehicle privat. El retorn a la normalitat -que és com en dèiem de la vida que dúiem fins ara- serà lent i permet la consolidació de pràctiques i mesures en favor del vianant i de la mobilitat en bicicleta, fruit de la necessitat de moure’ns més a la vora i de no fer-ho en cotxe: més zones «alliberades», incloent-hi l’ampliació de voreres imposada per la distància social i en detriment de l’automòbil; més facilitats per a la mobilitat neta intraurbana; talls de vies més enllà del centre en dies de baixa mobilitat laboral per tal que tothom pugui gaudir de l’espai públic amb l’amplitud requerida i necessària; pacificació de carrers en zones on hi hagi teixit comercial per tal que el veïnat hi pugui accedir amb regularitat i en base a desplaçaments curts; difusió dels recorreguts possibles… les possibilitats són notables i abundoses i convé tenir agilitat i decisió per a no deixar-les escapar. Tot el que construïm avui a favor nostre està destinat a convertir-se en el refugi per a la intempèrie de demà.
Roger Prims, Militant de l’Assemblea Local de la CUP de la Garriga
