Coronavirus i capital, pandèmia global

0
416

Portem més d’un mes de confinament, en una situació excepcional que ha aturat les nostres vides i, per tant, també l’economia. A poc a poc anem rebent missatges que la tornada a la “normalitat” està més a prop, però mentrestant hem vist com la sanitat s’ha saturat, com s’han pres i se seguiran prenent decisions que ens afectaran més enllà de la pandèmia i, aparentment, no tenim més remei que quedar-nos-ho mirant. Experts com David Harvey assenyalen que la nostra manera de viure ha facilitat la propagació del virus i, de fet, l’estrany és que no hagués passat abans. Així doncs, haurem d’esperar que torni a passar quelcom semblant si no hi posem remei: el mercat globalitzat, la contaminació i les aglomeracions de persones a les grans metròpolis són uns dels factors que han facilitat la propagació de la COVID-19.

De la mateixa manera, són les rendes baixes (que viuen en zones amb més densitat de població i agafen més sovint el transport públic) les que tenen més possibilitat de contagi; cosa preocupant si afegim que són aquestes persones les que tenen més dificultat per accedir a la sanitat i, a més, no és el mateix gaudir d’un espai amb jardí, que viure entre quatre parets, cosa que posa al límit l’experiència psicològica del confinament en molts casos. Sigui com sigui, aquest virus ha estat capaç d’aturar el món sencer, però cada país ha pres un rumb i venia de contextos diferents, creant afectacions també desiguals.

En moments d’alarma social, quan hem necessitat una sanitat forta, ens hem trobat que l’havíem desmantellat

Venim de la crisi de l’any 2008, que va deixar la major part de la població en una situació més precària i, de fet, es van incrementar les desigualtats socials enriquint els rics i empobrint els pobres. A nivell polític es va decidir rescatar els bancs i retallar els pressupostos que, entre d’altres, va suposar el deteriorament de la sanitat pública, afavorint el sector privat que veia un increment de la demanda. Així doncs, en moments d’alarma social, quan hem necessitat una sanitat forta, ens hem trobat que l’havíem desmantellat i això s’ha traduït en una falta de protecció pels nostres professionals sanitaris, així com un sobreesforç a l’hora d’assumir jornades laborals desproporcionades, però ho hem resolt donant-los el títol d’herois, ja que l’únic que podíem fer era suport emocional a falta de suport material; tot plegat causant més morts dels que hauria deixat una sanitat pública sòlida.

I és que la lògica capitalista no mira pel benestar de la majoria de les persones, sinó pel lucre privat fent escandalós que sectors tan essencials com la sanitat, les farmacèutiques o les funeràries enriqueixin a uns pocs: invertint on creuen que tindran major rendiment enlloc de fer-ho sota la perspectiva de la millora col·lectiva.

Fa pocs dies es denunciava a les xarxes l’abús d’algunes funeràries al cobrar 4.000 € amb el pretext de fer taüts “segurs” mentre els difunts havien viatjat de l’hospital a les instal·lacions funeràries sense aquests fèretres; o el cas de les farmacèutiques que, en comptes de cooperar per trobar una solució al problema, competeixen entre elles per veure qui serà la primera en patentar una vacuna contra el coronavirus, exceptuant algunes innovadores col·laboracions que posen en evidència la irracionalitat de la manera de treballar anterior.

Aquestes situacions estan traient a la llum una problemàtica que teníem de fa temps, amb la salut de les persones no s’hauria de negociar. Són aquests alguns dels sectors que demanen, amb urgència, una nacionalització completa i, per tant, un canvi de rumb en les seves polítiques: que treballin per la majoria de les persones i no per l’enriquiment d’algunes.

En la mateixa dinàmica, el neoliberalisme ha promogut valors com l’individualisme: un model econòmic amb diferències socials clares ens necessita desorganitzats. Ens hem escandalitzat perquè alguns joves trencaven el confinament, perquè eren incapaços de solidaritzar-se amb la gent gran; alhora, se’ns ha demanat que fem un sacrifici pel bé col·lectiu, però, pel contrari, portem tota la vida educant-nos per ser competitius i aixafar els companys. Aquesta crisi ha posat en dubte aquests valors i, per sort, alguns col·lectius s’han organitzat teixint xarxes de suport per tots els pobles i barris oferint cangurs o compres, cosint mascaretes o bates, donant informació i compartint problemàtiques laborals, etc.

Aquesta crisi ha posat en dubte aquests valors i, per sort, alguns col·lectius s’han organitzat teixint xarxes de suport per tots els pobles i barris oferint cangurs o compres, cosint mascaretes o bates, donant informació i compartint problemàtiques laborals

S’ha propagat la idea que quan tot això passi serà el moment per fer balanç i criticar, però mentrestant és millor que deixem fer, que tinguem confiança i no empitjorem la situació. Certament, quan hagi passat tot tindrem més capacitat d’anàlisi i de veure quins errors s’han comès, però això no treu que ara ja veiem que hi ha algunes mesures plenes de contradiccions i irracionalitats. Per exemple, l’evidència que el Govern Espanyol va apostar pel nacionalisme en lloc de l’anàlisi científic, al considerar tot l’Estat com un únic focus en comptes d’aïllar-ne zones que tenien clarament un estadi diferent i, per tant, no es podien tractar de la mateixa manera ni analitzar les seves dades globalment; a més, hem vist grans contradiccions, permetent anar als llocs de treball i agafar el transport públic mentre no es deixava sortir a l’aire lliure individualment per fer exercici o bé permetent anar al supermercat en companyia, però no sol al propi hort (si bé aquesta absurditat s’ha corregit fa alguns dies). Tot plegat, decisions polítiques que posen de relleu quines són les prioritats de les nostres elits.

Per altra banda, també s’ha aprofitat per donar gran protagonisme a l’exèrcit espanyol, fent-los aparèixer a totes les rodes de premsa, amb l’ús del llenguatge bèl·lic a l’hora de parlar de l’aturada del virus com si es tractés d’una guerra en comptes d’una emergència sanitària i, a més, se’ls ha blanquejat donant-los tasques de desinfecció que podrien fer altres cossos com els bombers. I, és clar, amb el creixement de l’enaltiment militar, hem vist com els cossos policials guanyaven confiança i sovint s’excedien de les seves funcions amb nombrosos casos abusius.

Pel que fa a les ajudes, l’aposta del govern Espanyol ha estat clara tot i els adornaments que acostuma a fer el partit de les “esquerres”: ha decidit prioritzar les empreses per sobre de les persones o la sanitat. S’ha parlat de prohibir els acomiadaments a causa de la COVID-19, però la realitat ha estat que durant el més de març s’han perdut un milió de llocs de treball a l’Estat espanyol (sumant acomiadaments, contractes temporals no renovats o contractes per obra i servei que no s’han efectuat, provinents, aquests dos últims, d’una situació laboral ja precària).

S’ha explicat com els ERTOs serien beneficiosos tant per a les empreses com pels treballadors, però les empreses que se n’han beneficiat més ràpidament han estat les grans multinacionals que aquesta crisi tan sols els hagués reportat reduir la seva taxa de benefici, mentre que els treballadors ens hem quedat amb un 70% del salari havent de pagar el lloguer amb l’ajornament d’alguns deutes de subministrament, però que haurem de pagar de cop en una situació que s’haurà precaritzat.

Sembla el conte de mai acabar, altre cop estem com a la crisi del 2008 i encara queda molt per veure… altre cop es socialitzen les pèrdues i es privatitzen els guanys

Durant les setmanes que només treballaven serveis bàsics, se’ns va vendre positivament les hores recuperables, cosa que, altre cop, únicament només beneficia l’empresari que veu com se li deuran unes hores que en realitat no haurien estat productives a costa de vacances o hores extres no pagades com a tal. Se’ns ha parlat d’ajudes als més vulnerables, però la realitat ha consistit en potenciar l’endeutament tant de les empreses com de les persones i, per tant, garantint que els bancs recuperin els diners prestats i que els més desafavorits les passem magres per intentar retornar el deute que pretenen que generem. Sembla el conte de mai acabar, altre cop estem com a la crisi del 2008 i encara queda molt per veure… altre cop es socialitzen les pèrdues i es privatitzen els guanys.

Fa dies que sentim veus d’una imminent crisi econòmica causada pel coronavirus, però no ens enganyem, aquesta crisi ja treia el cap abans del primer cas a la Xina, tal i com assenyalaven molts indicadors econòmics¹. Sí que és cert, però, que la pandèmia ha accelerat el que ja era imminent, i és que no hem d’oblidar que les crisis periòdiques són inherents al sistema capitalista. Explicat de manera molt simple: el capitalisme productiu tendeix a l’acumulació d’estoc, ja que sempre es produeix més del que es pot vendre, perquè no es pot permetre no disposar de producte degut a la forta competència. Això, a part de ser absolutament irracional i un desastre ecològic, arrossega, inevitablement, a una crisi a causa de la llei de l’oferta i la demanda instaurada, també, pel capitalisme.

En el cas del capitalisme financer, basat en l’especulació i, per tant, en la creació de diner fictici, genera una bombolla creixent d’endeutament fins que algú no paga i, finalment, esclata la bombolla iniciant una roda d’impagats. La desvinculació entre l’economia productiva i l’economia financera és preocupant, ja que el volum de capital generat en la dinàmica financera desapareix després d’una crisi. Així doncs, com més gran és la bombolla financera, més gran és la caiguda. Per si no fos poc, l’estat d’alarma ha generat un estat de shock en la població que farà possible implementar mesures excepcionals que en moments “normals” no acceptaríem. Aquesta dinàmica, descrita per l’economista Naomi Klein, ja ha estat utilitzada en moltes altres ocasions i podria fer que, altre cop, qui pagui aquesta crisi siguem les classes populars, no ho podem permetre!

El capitalisme té eines per sortir d’aquesta crisi alimentant el monstre que és. No sabem si ho farà incentivant el consumisme, regulant el mercat i tornant-se més keynesià, o bé tornant-se encara més salvatge. És probable que suposi un abans i un després en inversió en matèria d’investigació per part de governs… però no ens enganyem, si s’acosta aquest canvi de rumb no serà per salvar vides, doncs el capitalisme ha demostrat en nombroses ocasions que no l’hi importa les vides de la gent comú: sigui propiciant guerres a orient mitjà, recolzant cops d’estat a l’Amèrica Llatina o matant de gana a treballadors en condicions esclaves arreu del món.

El coronavirus ha accelerat una crisi que ja venia, però també ha revelat defectes importants del nostre sistema, ha posat en valor les nostres vides i ha demostrat la importància que té el nostre treball

Aquest gir, si es dona, ho farà perquè han vist com un virus pot fer trontollar el seu capital. El que sabem del cert és que sortir d’aquesta crisi amb capitalisme ens submergirà altre cop en les desigualtats per, al cap de pocs anys, esclatar una nova crisi. Es fa imperant, doncs, un canvi de paradigma.

Així, el coronavirus ha accelerat una crisi que ja venia, però també ha revelat defectes importants del nostre sistema, ha posat en valor les nostres vides i ha demostrat la importància que té el nostre treball. Ha demostrat com la classe treballadora és, en realitat, la que sosté el dia a dia i la que genera riquesa al món; organitzada i conscient pot ser una gran amenaça per les elits que viuen a costa nostra, està doncs, a les nostres mans un canvi que beneficiarà a les persones, que farà del nostre entorn un món millor.


¹ Alguns indicadors que mostraven la imminent crisi són la baixada del creixement de la OCDE i altres països emergents, el desplomament de l’índex de producció industrial, la baixada del rendiment de productes financers emesos per governs o empreses que mostraven més rendiment a curt termini que a llarg termini, cosa que indica una pèrdua de confiança en l’economia.


La Bordalla

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.