Primavera en silenci

0
416

La primavera ha arribat abans d’hora. Arbres despullats de fulla caduca es veuen obligats a fer sortir els seus primers brots verds a corre-cuita per la necessitat del moment. A la ciutat li cal un paisatge de positivitat que contrasti amb el panorama dins les llars.

N’hi ha que s’ho agafen millor, amb un pis que els permet gaudir d’una terrassa o amb prou espai per separar les mil i una activitats que hi duen a terme durant el confinament: teletreball, oci, descans, activitat física… d’altres fan malabarismes perquè cada dia sigui diferent a l’anterior tot i les limitacions. Ja sigui per haver de cuidar i escolaritzar els fills al mateix temps, per estar constantment pendents dels pares que viuen lluny o, simplement, per no embogir dins de quatre parets que no donen per més. Us imagineu un confinament sense internet? Més val no pensar-hi.

Els que tenim la sort o la desgràcia de viure entre dos mons -el que hem escollit per viure i treballar i el que tenim a 1.000 km de distància, del que mai ens en hem volgut desvincular- continuem amb l’esquizofrènia pròpia dels que no viuen 100% enlloc. Lamentar-nos davant les notícies que ens arriben “des de casa” cada vespre s’ha convertit en rutina mentre lloem la manera com ho estem portant des d’aquí. Estaran els belgues fent alguna cosa de manera exemplar per primera vegada? Haurà reaccionat a temps i amb prou contundència el país de la crisi política permanent? Suposo que la resposta a aquesta pregunta només la tindrem d’aquí unes setmanes, quan la pressió als hospitals d’aquí i d’allà es rebaixi i les mascaretes ja no siguin considerades preuats objectes de col·leccionista.

El que sí es pot confirmar amb rotunditat és que si això s’allarga gaire més, els que vivim a Bèlgica ens tornarem una mica menys bojos que els nostres familiars del sud. El fet de poder sortir a fer esport canvia les expectatives del dia per complert. No ens importa fer de bons ciutadans de dilluns a divendres si sabem que durant el cap se setmana ens espera un premi en forma de correguda o pedalada sota el sol espaterrant que llueix aquests dies. Els corredors més habituals comparteixen ara les seves rutes amb els més amateurs, guarnits amb el primer que han trobat a casa o dins d’aquella capsa plena de pols de les golfes per passar desapercebuts i poder estirar les cames una bona estona. Sembla però, que una bona conscienciació social -esperonada per l’augment de controls policials- ha permès que la situació no es descontroli.

El premi de sortir a fer uns quilometres té una recompensa doble des que l’abril s’ha deixat veure: els arbres que han dormit fins ara esclaten amb colors i aromes que ens transporten fàcilment a la llibertat que crèiem tenir fins fa poc. Les pinzellades de natura entre l’asfalt -que aquí són abundants- ens fan adonar que, malgrat tot, el cicle no s’atura i l’hivern fred i humit ha deixat pas a una primavera silenciosa.

La música que es fa des dels balcons, els lladrucs dels reis actuals dels carrers, alguna botzina de bicicleta despistada i els aplaudiments que cada vespre reben els professionals sanitaris protagonitzen les escasses alteracions del silenci que gaudim aquests dies. L’escenari actual convidaria a aturar-se, asseure’s en un banc i escoltar el cantar d’ocells que crèiem forans a la ciutat si no fos perquè, en el fons, això encara ho tenim prohibit.

La segona de les preguntes sense resposta és en què es traduiran aquestes mostres de suport diari quan acabi el malson? Potser la majoria reenganxaran les seves vides allí on les van deixar a mitjans de març com si res, d’altres viuran esporuguits durant uns mesos recelosos d’encaixar les mans a companys de feina o abraçar els bons amics, un tercer grup intentarà recuperar el temps perdut viatjant pels descosits i programant trobades socials a diari, però la majoria seran conscients que un episodi com el d’aquesta primavera silenciosa es pot tornar a repetir.

El ‘new normal’ serà diferent. Mentre el tràiler d’aquest nou drama ha començat fort, esperem que la resta de la pel·lícula es relaxi. No obstant això, agafar un vol per veure família i amics només durant un cap de setmana potser ja no estarà a l’abast de tothom, el teletreball ha entrat a les nostres vides per quedar-s’hi, augmentarem les mesures d’higiene en espais on no ho havíem fet fins ara i donarem les gràcies per cada minut estirats a la ‘pelouse’ sense la por a ser desallotjats.

Albert Sesé i Ballart

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.