Mai no he votat a unes eleccions espanyoles. Ni n’estic orgullós ni me’n penedeixo, simplement és un fet: mai no m’hi he sentit interpel·lat. Sempre les he percebut com unes eleccions estrangeres i mai no m’han convençut els arguments pragmatistes, quan diuen que mentre paguem els impostos a Espanya i mentre allà s’hi decideixin qüestions fonamentals del nostre dia a dia, aleshores, representa que els independentistes hem de tractar d’anar-hi i arreplegar-hi alguna engruna. No, els independentistes no hi teníem absolutament res a fer al parlament espanyol, tot el contrari: l’abstenció activa m’havia semblat sempre el més raonable i, de fet, em semblaria una estratègia intel·ligent, sempre i quan respongués a una proposta unitària del conjunt del moviment republicà.
Perquè aquesta darrera és, al meu entendre, la qüestió fonamental: la manca d’unitat estratègica és la principal debilitat de l’independentisme des de l’1 d’octubre. És difícil, en aquest context, afirmar rotundament que el projecte d’un partit sigui millor o pitjor que el d’un altre, ja que justament és l’estratègia el que manca. Fins i tot una estratègia dolenta seria millor que la seva absència. D’aquesta manera, la deriva derrotista i el xut de pilota endavant que sembla que es desprengui dels principals partits republicans –sense excepció–, en realitat no és fruit tant d’un rumb conscient, sinó de la desorientació i de la incapacitat per arribar a formar un front comú i defensar una estratègia unitària per guanyar la República Catalana.
Constatant que, sens dubte, no avançarem ni un mil·límetre si els partits republicans no som capaços d’arribar a una estratègia comuna, aquestes eleccions del 28-A ha aparegut una nova força política que sembla que serà una sorpresa: el Front Republicà. La coalició forjada per Poble Lliure, Som Alternativa i Pirates de Catalunya ha estat la primera força republicana que, per primer cop des de l’octubre de 2017, ha fet una proposta realista per avançar cap a l’articulació d’una estratègia de ruptura i de construcció de la República Catalana: no s’ha d’anar al parlament espanyol a fer política espanyola, sinó a obrir un front en defensa del mandat de l’1 d’octubre, l’alliberament dels presos polítics i el lliure retorn de les persones exiliades, ben bé com una estaca clavada al cor de la bèstia.
No podem normalitzar la situació d’excepcionalitat que vivim: no hi ha res a parlar amb un règim que té presos polítics, exiliats i nega el dret a l’autodeterminació. NO a la investidura ni a la governabilitat. Aquest és el lema del Front Republicà: República o República. Perquè tenim clar que ni al Congreso ni al Senado, però tampoc al Parlament, guanyarem la República Catalana. Cal articular una estratègia unitària de ruptura, multiplicant els fronts, a cada barri i poble, a nivell internacional i a les entranyes del règim. Aquestes eleccions al parlament espanyol, doncs, no se’ns plantegen d’aquesta manera com una cita electoral més, tampoc com una nova oportunitat per “comptar-nos” o per millorar la posició aritmètica de l’independentisme: és un punt de partida en una estratègia de confrontació i de lluita no violenta, contra un contrincant que no podem concebre com a democràtic, sinó com un règim autoritari i antisocial.
Per això, aquesta vegada sí que votaré. Però no per enviar diputats catalans a fer política espanyola. No per pidolar engrunes autonòmiques. Tampoc per escollir els representants que formaran la taula de rendició a què ens veurem abocats, si no establim la democràcia com a única línia vermella. Votaré, pel contrari, per sumar-me a aquest moviment imparable que vam iniciar l’1 d’octubre de 2017 i que ara el Front Republicà es disposa a reactivar. I espero que sigui conjuntament amb la resta de forces republicanes, ja que ens necessitem totes i tots en aquest front democràtic comú per a la defensa de la República Catalana. Espero, així mateix, que en aquest camí s’hi uneixin tots aquells garriguencs i garriguenques que no volen fer ni un pas enrere, sinó posar-se immediatament a caminar.
Roger Castellanos Corbera, Membre del Secretariat Nacional de Poble Lliure i Fundador de l’Assemblea de Joves “La República”
