Cada dia arriben notícies que posen en dubte la ja precària qualitat de la justícia existent a l’estat espanyol. M’atreviria a assegurar que, més que posar en dubte, les últimes notícies venen a confirmar el que fa temps sospitaven: el descrèdit de la judicatura espanyola és immens i no es veuen signes que intueixin un canvi per millorar.
Fa uns dies vaig publicar un article titulat “La Justícia espanyola sap què és la vergonya?“. Aquest dimarts dos nous capítols s’han afegit als que en aquell article vaig esmentar. El primer, el Tribunal de Drets Humans europeu, amb seu a Luxemburg, ha reconegut que Arnaldo Otegi no va tenir un judici just. El segon, que el Tribunal Suprem s’ha abaixat els pantalons davant la totpoderosa banca.
Després de dos dies deliberant, el Suprem ha dictat, amb 15 vots a favor i 13 en contra, que els impostos derivats d’una hipoteca aniran a càrrec dels clients i no de la banca, tal i com havia dit tres setmanes abans. No tinc present, a tota Europa, que un tribunal suprem faci marxa enrere d’una sentència en ferm dictada per ell mateix.
La deliberació es va iniciar discutint si la sentència anterior tindria caràcter retroactiu per quatre anys; en no posar-se d’acord van començar de zero novament, amb el resultat que ja coneixem. Quan van deixar en stand-by la sentència, el motiu que van argumentar va ser per “l’enorme impacte econòmic i social que representava”. La pregunta obligada era: Per a qui? Per a la banca o per a la ciutadania?
En veure que no s’arribava a un consens, ni tan sols es van atrevir a considerar que els impostos no tinguessin retroactivitat o anessin a càrrec de les dues parts al 50%. Es va decidir tornar al sistema d’abans, favorable a la banca i en contra dels clients. La decisió presa ha deixat la justícia espanyola totalment desacreditada i amb el cul a l’aire.
La llei especifica que l’impost d’una hipoteca (actes jurídics documentats), l’ha de satisfer qui estigui interessat a inscriure-la en el Registre de la Propietat (la banca), però existeix un reglament posterior indicant que ho ha de satisfer el comprador d’un pis. La gran majoria d’experts sostenen que la llei preval per sobre el reglament; sembla, però, que el Suprem ho veu diferent o no s’explica la seva decisió.
Per posar-hi la cirereta al pastís, l’inefable Carlos Lesmes, president del Suprem i del CGPJ, s’ha tret qualsevol responsabilitat de sobre indicant que el problema existeix en la llei i la jurisprudència existent. Que el legislador és qui devia aclarir-ho d’un cop per sempre per evitar possibles interpretacions errònies. Moltes agrupacions, especialment Jutges per la Democràcia, ja han demanat la seva dimissió.
Encara que sigui de forma provisional, el govern espanyol, mitjançant un decret llei, està disposat a resoldre l’atzucac causat pel Suprem i que sigui la banca la que es faci càrrec de l’impost, ja que és la interessada que la hipoteca d’una finca consti en el Registre de la Propietat.
Que la banca no perd mai o que la banca sempre guanya, son dues expressions que s’han dit tota la vida, però el que no imaginàvem és que la justícia pogués col·laborar en l’obtenció dels seus grans beneficis, en contra de la ciutadania en general i la classe obrera en particular.
Encara queda gent que confiï en la justícia espanyola?
Manel Mas
