En allau desenfrenada, els mitjans de comunicació estatals han sortit a toc de corneta a criminalitzar els Comitès de Defensa de la República. No és cap secret: el que Arrimadas o Albiol vociferen davant les càmeres un dia, l’endemà és damunt la taula d’una fiscalia que els fa la feina bruta. Simple acció-reacció.
En el seu moment li va tocar el torn a un molest (des del punt de vista del règim del 78) Carod-Rovira, després a l’insurrecte Artur Mas, una mica més enllà a la CUP, al president legítim Carles Puigdemont, a Carme Forcadell, a ANC i Òmnium… en general, a tot el que fes una mica massa d’olor a separatista unchained. Es tracta, òbviament, de perseguir i deshumanitzar un moviment independentista que se’ls ha descontrolat per la seva inoperància i prepotència; es tracta de justificar una història de violència, la única història que coneix Espanya sempre que ha hagut d’afrontar un conflicte, però que requereix de mans i mànigues perquè qualli en l’opinió pública, doncs la mentida és enorme i, fins i tot, ridícula.
A aquestes alçades una gran majoria de catalans ja estem acostumats a la intoxicació de polítics i mitjans que, com una entitat perfectament coordinada amb tots els seus tentacles, actua com un sol home al dictat d’un sol interès superior: la unitat d’Espanya. És igual que la guardiola de les pensions estigui buida o que es destinin milers de milions d’euros públics per rescatar bancs o autopistes a bastament amortitzades. España no se rompe i la resta, és secundari.
Molt a desgrat nostre, ens obliguen a sortir al pas de mentides i calúmnies sense fi que ens manlleven un temps meravellós que voldríem estar destinant a construir una República que fos digne de ser lluitada i viscuda. Ells ja ho saben i per això el bombardeig mediàtic és cruel i constant. Però si en algun terreny ens sentim còmodes els catalans és, precisament, el de la constància, de manera que ara toca defensar, un cop més i amb convicció, els CDRs, que no son altra cosa que els nostres veïns i veïnes que, un bon dia d’octubre, es van trobar sense haver-ho planejat per a defensar amb els seus cossos unes urnes de plàstic que simbolitzaven la dignitat de tot un país davant la incomprensió, la injustícia i, finalment, la barbàrie més indigna en forma de policia i cops de porra.
Aquells Comitès de Defensa del Referèndum van plantar una llavor que ha germinat en els Comitès de Defensa de la República, ara ja centenars de grups de ciutadans lliures (n’hi ha més de 300 a tot Catalunya) de tots els colors polítics i tots els estrats socials que han decidit que lluitaran per fer efectiva la República Catalana i que ho faran de forma pacífica mitjançant l’acció directa.
I res més.
No hi busqueu violència més enllà dels pamflets i les veus que volen justificar la rebel·lió que ara està tant de moda: acusacions ridícules que no passen la prova del cotó amb penes de fins a 30 anys de presó (més que per un assassinat!) per acabar amb els dissidents polítics, siguin independentistes, tuitaires o cantants, tant se val.
Els que hagueu anat a alguna de les trobades de qualsevol CDR ho coneixereu sobradament i, sinó, us ho diu un servidor: la principal i innegociable premissa de totes les accions que es duen a terme és i serà sempre el pacifisme i la resistència passiva. No, aixecar barreres de peatges o tallar autopistes no és violència; rescatar-les amb diners públics sí que ho és. Però el lector és intel·ligent i ja sap què encapçalarà els titulars de tots els mitjans d’arreu d’Espanya.
En resum, deixem que els propis acusats es defensin i donem-los l’altaveu que mereixen i interessadament se’ls nega. Tot seguit, podeu llegir el manifest unitari que ahir varen fer públic els CDRs de Catalunya:
Pots seguir el CDR de la Garriga a Twitter i a Facebook
Xavier Cucurella i Cano
