És una pràctica habitual a l’Ajuntament de la Garriga allargar eternament algunes demandes que s’hi fan. Podríem anomenar-ho burocràcia, però creiem que va més enllà d’això, creiem que es tracta d’una estratègia per causar l’esgotament dels demandants, fer-los perdre el temps i que acabin desistint…
N’és un exemple el cas de la casa Narcisa Freixas, ubicada al final del Passeig (Plaça Narcisa Freixas 4-6) i dissenyada pel reconegut arquitecte Manuel Raspall. La casa està en un estat deplorable malgrat el seu alt valor patrimonial i és tasca de l’Ajuntament assegurar que el propietari la conservi. Després de llarga insistència, havent entregat més de 400 signatures i sense haver estat rebuts com requereix tal entrega, s’ha aconseguit que enviïn un requeriment al mencionat propietari, però ja han passat vuit mesos i no hi ha hagut cap restauració a la vista ni cap més insistència per part de l’Ajuntament…
De la mateixa casa en fou desnonada el setembre de l’any passat una persona que portava més de 30 anys vivint-hi i, com moltes d’altres que també han estat obligades a deixar casa seva, després de grans promeses no ha trobat cap mena d’ajuda en la cerca d’un habitatge social que a la Garriga no existeix. I veient com s’han enfilat els lloguers últimament, en son molts els que no els queda més remei que abandonar el poble on han viscut tota la vida. Cap mesura per revertir aquesta situació, sembla que a alguns els agrada l’entorn elitista.
Potser caldria preguntar si resulta que les promeses sense fets i les llargues esperes sense resposta formen part d’una curiosa interpretació de l’anomenat “silenci administratiu” on, per no haver de negar ajuda a casos on un “no” és una clara injustícia, es recorre a l’esgotament i, per tant, transformant-ho en una llarga injustícia.
La Bordalla – Fotografia d’Esther Laudo
