Quines son les característiques generalment acceptades que conformen un ‘subjecte polític’? Un subjecte polític és aquell que té consciència d’entitat pròpia diferenciada, la capacitat de representativitat política i d’interlocució i negociació amb altres poders, així com el reconeixement d’aquest com a tal.
Històricament, Catalunya ho ha estat. Després d’un llarg parèntesi, fets destacables com la Transició espanyola, la tornada de Tarradellas, la definició de ‘nacionalitat’ que es recull a la Constitució espanyola, un cert diàleg bilateral amb l’estat, el primer Estatut d’Autonomia o el segon, confirmen la condició de subjecte polític diferenciat de Catalunya en l’estat espanyol. Aquest era el pacte, l’acord. Però quina ha estat la realitat?
Ens van enganyar o ens enganyem nosaltres mateixos? Analitzem-ho: la Constitució va ser votada per la societat catalana del moment, de la mateixa manera que les forces polítiques catalanes van creure en les espanyoles. La realitat va demostrar molt ràpid que l’estat espanyol tenia altres projectes que no eren precisament de respecte a Catalunya i sí de recentralizació. La LOAPA en va ser un clar primer avís. Van seguir l’incompliment de pressupostos per a tot tipus d’aplicacions a Catalunya, de transferències estatutàries, invasió de competències… Pujol, Roca o Duran foren considerats “homes d’estat” per Madrid. Potser per no ser enèrgics i plantar-se davant els incompliments? PP i PSOE es van acostumar a incomplir, a donar dos passos endavant en la recentralizació i un enrere amb concessions puntuals.
L’estat incomplia però aquí hi predominava el famós “peix al cove”. I la societat catalana no ho advertia? Potser, com deia John Lennon, “la vida és això que succeeix mentre estem distrets en altres coses”.
Fins que va arribar la majoria absoluta del PP.
El segon estatut fou àmpliament aprovat pel Parlament català, però Montilla ja va anunciar “esmenes en contra” al Parlament Espanyol. Allí, ja ho sabem, es va “raspallar”.
Encara més: el Tribunal Constitucional espanyol va anul·lar allò substancial d’un estatut aprovat i confirmat per la ciutadania i signat pel rei. La història recent és coneguda. Una creixent part de la societat catalana ha reaccionat per dignitat democràtica, per defensar el benestar al que tenen dret, per una justícia social avançada, per la seva llibertat i identitat. Quina ha estat la reacció de l’estat espanyol? No pas una proposta política sinó policial i judicial. Por i amenaces. Els Sindicats? Absents. No hi ha cap estatut. Per iniciativa del PP, fermament recolzat per PSOE i C’s i amb la connivència tèbia de Podemos, s’ha aplicat un 155 anticonstitucional i la condició de subjecte polític de Catalunya passa a ser… què?
Quina és la situació actual? Que un ajuntament té avui més autonomia que la Generalitat, doncs aquesta no pot actuar segons l’Estatut i la Constitució. Tenim líders i polítics a la presó i a l’exili, inclòs el president legítim del país, reelegit recentment, així com el vicepresident. Ara, alguns diuen que l’1-O va ser un simulacre i que l’única via és acceptar la Constitució, però més de dos milions de votants no ho van creure així i van arriscar el físic per dignitat democràtica. El 21-D es va tornar votar, però (oh, sorpresa) l’estat no accepta un resultat que els és desfavorable i vol que Catalunya torni a la “normalitat”.
Però què és “normal”, per l’estat espanyol? La supressió de Catalunya com subjecte polític i deixar-la reduïda a una mera gestora administrativa dels recursos que aprovin les altres autonomies espanyoles? La submissió total dels seus habitants? La desaparició de la seva història, cultura i llengua?
Ens van enganyar? Ens enganyem? Des de la DIGNITAT DEMOCRÀTICA, què és avui Catalunya? Què ha de ser per la seva història, potencial, realitat i pel que mereixen els seus habitants? Què hem de fer?
PER LA DIGNITAT – GRUP D’OPINIÓ / PREGUNTES OPORTUNES Bloc / Facebook / Mail
