Ja ha passat més d’un mes des que a Catalunya es va organitzar l’atropellat referèndum d’autodeterminació; més de trenta dies des de l’1 d’octubre, que ha passat a ser, en l’imaginari col·lectiu (no només el nostre), un símbol de la defensa de la democràcia davant l’actuació desmesurada d’un Estat autoritari. Aquest Estat espanyol, desesperat després d’haver promès a viva veu a la seva claca que els catalans no podríem votar, va haver d’enviar la policia per evitar a cops de porra que finalment poguéssim introduir la nostra papereta dins les perilloses urnes, doncs tot estava més que llest per una jornada democràtica amb totes les lletres.
Prèviament, milers i milers de persones d’arreu del país es varen haver d’organitzar i rebel·lar contra amenaces i actuacions desproporcionades per a fer possible que el referèndum d’independència fos un èxit i ni tan sols tota la Guàrdia Civil i tot el servei d’intel·ligència espanyol, dedicats en cos i ànima a trobar i requisar material, van poder res contra l’organització, convicció i tenacitat dels catalans. No van trobar ni una urna en tot el paísdesprés de setmanes de cerca, i això fou així gràcies a gent anònima, voluntaris que les van amagar jugant-se la pell per evitar que fossin requisades. Tot per poder votar.
Així doncs, davant del fracàs estrepitós de la seva campanya de la por, i veient que finalment votaríem i que ho faríem massivament, la única opció que van considerar les seves ments carregades d’odi va ser la d’enviar la policia a colpejar votants indiscriminadament i endur-se urnes per la força. Ja ho justificarien més endavant.
Però no, no hi ha discussió ni matís possible que justifiqui la desproporció de l’actuació policial, que va fer posar les mans al cap als demòcrates i gent de pau d’arreu i va sacsejar consciències: aquelles imatges no cauran en l’oblit.
Sembla ser que els catalans, tantes vegades titllats d’excessivament assenyats o de poc contundents, quan convé seguem cadenes, i quan creiem de cor en el que fem, convertim la nostra por en fortalesa
Sembla ser que els catalans, tantes vegades titllats d’excessivament assenyats o de poc contundents, quan convé seguem cadenes, i quan creiem de cor en el que fem, convertim la nostra por en fortalesa. Si cal, defensem el nostre vot amb el nostre cap, amb el nostre cos i amb els nostres ossos.
Tot això i molt, molt més, intenta explicar el que va passar fa 37 dies a Catalunya. Però després d’aquella jornada que ja té el seu capítol assegurat als llibres d’història, n’han vingut d’altres de tant intenses que es fa impossible de resumir amb fidelitat i amb ulls objectius. Els matisos i les històries d’aquests dies cabdals que vivim com a poble en son tants i tant variats, que l’única manera d’apropar-nos a un retrat fidedigne del que succeeix és tancant el prisma i donant la veu a tots i cadascun dels seus protagonistes.
I això és el que s’ha proposat fer el Comitè de Defensa de la República (CDR) de la Garriga: proporcionar una plataforma per a tothom que viu amb intensitat aquests dies; per a què ens desfoguem, compartim la nostra vivència o, simplement, deixem el nostre testimoni escrit per a la posteritat.
Tots els textos i imatges recollits a través d’un formulari obert constituiran en un futur no massa llunyà un arxiu de valor incalculable, tant ric en història i informació que difícilment som capaços de valorar-ho a dia d’avui. I és que la història l’escriuen les persones (o així hauria de ser), i en aquesta terra nostra hi estan passant tantes coses que seria una llàstima que totes aquestes vivències personals es diluïssin amb el pas dels dies.
Contra la desmemòria, fidel aliada de l’autoritarisme i del feixisme, comparteix la teva experiència derivada de l’1 d’octubre amb tots nosaltres.
Imatge titulada ‘La mort de la democràcia’ – Rubén Córdoba, Disonyando
