A casa ens despertem sentint la sintonia de les notícies de les vuit de Catalunya Ràdio. Sonen a casa la veïna. Ja és l’endemà. Ai, què més passarà. La perplexitat no és fàcil de treure i l’estat d’alerta segueix activat. Ahir va ser un dia d’emocions i de molts nervis, d’impotència, de frustració, però també d’una alegria estranya i contagiosa: els carrers eren nostres, com també ho eren les places i la decisió ferma de no cedir davant d’un atac tan roí.
A la televisió, el president i líder d’un dels partits espanyols més descaradament corruptes, es colpejava el pit com un goril·la estarrufat després d’estomacar l’adversari. “No sigan adelante, están a tiempo de evitar males mayores”, repetia, el senyor. I ho deia ell com ho podien dir els altres, com ja ho han dit els altres, de fet. I els carrers plens de gent, i les institucions plenes de Guardia Civil, i registres simultanis a domicilis propers i a impremtes del costat de casa. Enmig de la bogeria, silencis massa dolorosos. Però que no ho veuen, a fora? Que ningú no mourà un dit? Als ports hi arriben vaixells per encabir-hi més guàrdies civils.
Però els silencis, també són aquí dins. A algunes, ens costa d’entendre que hi hagi gent contrària al referèndum: la idea de no poder estar d’acord a consultar un poble sobre què vol ser o quin futur vol tenir, senzillament, no ens sembla assimilable. Entenem, això sí, que es vulgui votar amb un NO a la independència. Fins aquí d’acord, molt bé. Però és que des d’ahir l’escenari ja és un altre i no es tracta de voler un Sí o un No com a guanyador de l’1O, sinó d’alçar-se en defensa de la llibertat i la dignitat d’un poble.
I no s’hi val, ara no, de mirar cap a una altra banda. Ni d’omplir-se la boca amb el discurs d’és-que-jo-sóc-ciutadà-del-món. Perquè si ho som de debò, de ciutadanes i ciutadans del món, s’entén que ho som (o desitjaríem ser-ho) d’un món just i sense mordaces. D’un món on tinguem el dret a dir què volem ser sense que ens tapin la boca ni ens ensenyin les armes. I tampoc s’hi val a dir que la nostra és una societat amb moltes altres injustícies i greuges pitjors, com si les injustícies seguissin jerarquies i hi hagués causes més nobles que d’altres (això les feministes ja ens ho coneixem massa).
Ho podem combatre tot, perquè tot és allà mateix. I per més que el “Procés” ens hagi esgotat — i fins i tot decebut— en molts moments, per més que hi haguem vist clarobscurs notables, per més que a estones gairebé hàgim perdut la fe en la possibilitat d’un canvi de debò, ara ja hem passat aquesta pàgina. I n’encetem una de nova on, encara que intentin impedir-nos-ho, hi escriurem la nostra història.
La crida és clara: sortim als carrers i, qui no pugui, que cerqui altres vies de col·laborar en la defensa d’un futur lliure (el nostre) i la lluita contra les urpes brutes d’una dictadura que, per desgràcia, recordem massa bé. Fem soroll a les xarxes, pengem cartells, busquem suports, escrivim articles, denunciem la repressió i, sobretot, no perdem la calma.
Avui és tan sols l’endemà, però és també el principi d’un món que ens farem nostre i on ningú no ens impedirà decidir què volem ser ni ens esgarraparà l’esperança. Perquè —tinguem-ho clar— callar només serveix per enfortir qui vol silenci… I perquè, com deia Berta Cáceres, “Vos tenés la bala… Yo la palabra. La bala muere al detonarse… La palabra vive al replicarse”.
#Votarem
Berta Florés i Paredes
Text extret de lavidaesunabroma.cat
