Ara ja sí, els esdeveniments s’han precipitat. Davant la demofòbia de l’Estat i els seus aliats a Catalunya en forma de partits polítics d’obediència espanyola, el govern català derivat de les eleccions del 27 de setembre de 2015 fa valer la seva majoria absoluta parlamentària per a desencallar la situació amb un referèndum d’independència el proper 1 d’octubre.
Molts son els dubtes d’aquí i d’allà sobre si aquest referèndum es podrà fer o no. El que està clar és que la determinació i implicació dels nostres representants independentistes ja està fora de tot dubte i que, de l’altra banda, tan sols arriben amenaces i cap argument de pes per a frenar el tsunami de democràcia que finalment ha de donar veu a una societat catalana que malda de fa anys per a ser escoltada.
El referèndum de l’1-O no és un caprici ni un rampell. Aquest referèndum és el resultat de la incapacitat del govern espanyol de donar resposta a una qüestió purament política que d’altres països del món han abordat amb incomoditat, és cert, però amb la consciència que no es pot ni s’ha d’impedir l’exercici sagrat del vot, i més quan aquesta demanda ve exigida per una majoria aclaparadora de la societat i després de manifestacions pacífiques multitudinàries sostingudes en el temps. I és que ja portem més de 7 anys i aquí ningú ha escoltat des de l’altra banda ni s’ha fet cap oferta amb cara i ulls. Qui vulgui esperar a que els seus companys fraternals de Madrid tinguin majoria absoluta per a donar-nos permís per existir, està en el seu dret, però que no ens demani que també nosaltres ho fem. Perquè la democràcia no entén d’excuses i, si cal desafiar qui ens la vol manllevar, es fa.
Hi ha un conjunt de circumstàncies que ens han dut on som avui, totes amb la seva particular importància. La qüestió cabdal, però, és que n’hi ha uns que volem votar sense esperar el permís de qui ja ha dit que no ens el donarà mai; i n’hi ha uns altres que volen impedir que votem però que, en el fons, no saben com. De moment, ho intenten mitjançant amenaces i desprestigis a la desesperada, però la pregunta del milió és com ho faran, realment, quan arribi el dia que els catalans ens dirigim, tossuts, cap a l’urna amb la nostra papereta –amb un sí, un no o un vot en blanc– entre els dits.
Catalunya és una nació sobirana perquè així se’n sent i així ho va decidir el seu Parlament. Perquè les sobiranies no es demanen ni es concedeixen: es prenen i s’exerceixen.
En tot cas, i per tal que això agafi l’embranzida final necessària, cal una última gran mostra de força. Una última demostració democràtica i pacífica que els catalans no renunciarem de cap de les maneres al nostre dret inalienable a decidir el nostre futur.
Hem dit massa cops que “Ara és l’hora” i hem acabat rebufant de desencís al veure que encara no, que encara faltava una passa més, i una altra, i una altra. Però la persistència sempre ens ha caracteritzat i l’1 d’octubre, si ho fem bé, pot ser l’últim dia de la Catalunya autonòmica. I el primer pas per a fer-ho bé és tornar a demostrar, un cop més, que l’11 de setembre és la nostra Diada i que no ens conformarem mai més amb les engrunes: volem el pa sencer.
Aquesta Diada, omplim de nou Barcelona. Des de la Garriga, sortiran autocars carregats de ciutadans amb la intenció de tornar-se a fer sentir.
Informa’t sobre com pots reservar el teu lloc al bus de l’ANC a les botigues La Vienesa (c. Banys 26), a Ca l’Artesà (c. Calàbria 25), a la carnisseria Valldeoriola (c. Calàbria 74) o a Can Baldich (c. Banys 54). També pots contactar amb nosaltres a través del Facebook o al mail lagarriga@assemblea.cat.
