Pujarem dalt dels cims

0
379

Amb el cor alegre… així continua la cançó que va escriure fa anys en Martí Sunyol, que tots sabem i que escau perfectament per definir la pujada a Puiggraciós des de la Garriga. I és que a finals d’abril, pels volts de Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, des de temps ancestrals (potser prop de 300) els garriguencs pugem a Puiggraciós col·lectivament.

Pujar-hi no és pas cosa nostra només, sinó que la gent de Bigues, de l’Ametlla o de Figaró també hi tenen el seu dia… perquè en realitat som un país d’ermites i creus a cada cim, de marededéus trobades i de tota una aurèola d’històries i de llegendes que, amb més o menys encert, ens expliquen la troballa d’una talla. Bous, nens, pastors i verges que tornen al paratge de la troballa són alguns dels protagonistes que donen origen als santuaris i ermites que encimbellen Catalunya i que la pietat popular sintetitzada en prometences i vots –tant particulars com col·lectius– han fet que fins a dia d’avui, els veïns de l’entorn hi peregrinin cada any.

D’aquestes ermites n’hi ha de grans i de petites, d’enrunades i de refinades, d’obagues o d’assolellades, enlairades o amagades… però totes tenen quelcom especial. Gairebé podem dir de totes que qui en trià l’emplaçament sabia on posava la primera pedra, i que després de segles, malgrat l’isolament de la majoria, segueixen en peu. I aquí ens trobem amb el Santuari de Puiggraciós, talaia del Vallès, vigilant de la plana i tant nostre, tant de tots! i que guarda una Marededéu gòtica de somriure amagat mentre el Nen s’hi aferra ben fort.

I és que els garriguencs ho tenim bé, ho tenim molt bé per a pujar-hi a peu o bé en cotxe i passar en pocs minuts del brogit de les multituds a un paratge encisador presidit per un monestir que manté la pregària i l’acollida com a norma normarum de la casa.

Qui em llegeix, sap que sobre Puiggraciós ja he escrit vàries vegades en aquesta columna. En un primer escrit, el 2013, reclamava retornar a l’aplec i en un segon, l’any passat, feia un elogi a la muntanya graciosa. Però enguany torno a escriure-hi amb un regust diferent i és que el proper diumenge 30 d’abril tornarem a pujar a Puiggraciós, però amb més il·lusió i empenta perquè recobrem algunes parts de la festa –del Vot de poble– que fa temps que s’havien anat perdent. L’ofici dels garriguencs a Puiggraciós tornarà a tenir arrossada popular, brasa per coure carn i sardanes amb cobla. Des de la parròquia, l’Ajuntament, l’Agrupació Sardanista, el Centre Excursionista i juntament amb els cants de l’escolania Sant Esteve i l’acollida de les monges, l’aplec d’enguany promet tornar a ser molt més entranyable i sobretot, menys nostàlgic si es compleixen dues coses: que el temps ens acompanyi i que també ho faci la gent. Pel temps poca cosa hi podem fer, però la resta depèn de nosaltres. Hi anem? Tornem a Puiggraciós?

Article anteriorLa nova sèrie de documentals esportius de TV3 té segell garriguenc
Article següentLa Garriga celebra un Sant Jordi ben lluït
Sóc politòleg i gestor cultural. Agrupació Sardanista de la Garriga. Fundació Maurí.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.