Amb el cor alegre… així continua la cançó que va escriure fa anys en Martí Sunyol, que tots sabem i que escau perfectament per definir la pujada a Puiggraciós des de la Garriga. I és que a finals d’abril, pels volts de Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat, des de temps ancestrals (potser prop de 300) els garriguencs pugem a Puiggraciós col·lectivament.
Pujar-hi no és pas cosa nostra només, sinó que la gent de Bigues, de l’Ametlla o de Figaró també hi tenen el seu dia… perquè en realitat som un país d’ermites i creus a cada cim, de marededéus trobades i de tota una aurèola d’històries i de llegendes que, amb més o menys encert, ens expliquen la troballa d’una talla. Bous, nens, pastors i verges que tornen al paratge de la troballa són alguns dels protagonistes que donen origen als santuaris i ermites que encimbellen Catalunya i que la pietat popular sintetitzada en prometences i vots –tant particulars com col·lectius– han fet que fins a dia d’avui, els veïns de l’entorn hi peregrinin cada any.
D’aquestes ermites n’hi ha de grans i de petites, d’enrunades i de refinades, d’obagues o d’assolellades, enlairades o amagades… però totes tenen quelcom especial. Gairebé podem dir de totes que qui en trià l’emplaçament sabia on posava la primera pedra, i que després de segles, malgrat l’isolament de la majoria, segueixen en peu. I aquí ens trobem amb el Santuari de Puiggraciós, talaia del Vallès, vigilant de la plana i tant nostre, tant de tots! i que guarda una Marededéu gòtica de somriure amagat mentre el Nen s’hi aferra ben fort.
I és que els garriguencs ho tenim bé, ho tenim molt bé per a pujar-hi a peu o bé en cotxe i passar en pocs minuts del brogit de les multituds a un paratge encisador presidit per un monestir que manté la pregària i l’acollida com a norma normarum de la casa.
Qui em llegeix, sap que sobre Puiggraciós ja he escrit vàries vegades en aquesta columna. En un primer escrit, el 2013, reclamava retornar a l’aplec i en un segon, l’any passat, feia un elogi a la muntanya graciosa. Però enguany torno a escriure-hi amb un regust diferent i és que el proper diumenge 30 d’abril tornarem a pujar a Puiggraciós, però amb més il·lusió i empenta perquè recobrem algunes parts de la festa –del Vot de poble– que fa temps que s’havien anat perdent. L’ofici dels garriguencs a Puiggraciós tornarà a tenir arrossada popular, brasa per coure carn i sardanes amb cobla. Des de la parròquia, l’Ajuntament, l’Agrupació Sardanista, el Centre Excursionista i juntament amb els cants de l’escolania Sant Esteve i l’acollida de les monges, l’aplec d’enguany promet tornar a ser molt més entranyable i sobretot, menys nostàlgic si es compleixen dues coses: que el temps ens acompanyi i que també ho faci la gent. Pel temps poca cosa hi podem fer, però la resta depèn de nosaltres. Hi anem? Tornem a Puiggraciós?
