Segons informen ells mateixos als mitjans, el govern espanyol inicia una etapa de diàleg amb Catalunya. La vicepresidenta del govern estableix contactes amb forces i organitzacions afins, alhora que ordena als ministres que dialoguin amb els seus col·legues catalans. S’ha publicat, a més, que “s’estan creant a Catalunya diferents grups per propiciar un diàleg constructiu entre el catalanisme moderat i el govern espanyol que condueixi a una relació estable i satisfactòria entre Catalunya i Espanya”.
Des d’aquestes línies, ens preguntem… dialogar assegura arribar a acords? L’experiència demostra que no. Dialogar, si de cas, permet fixar les posicions pròpies i les contraries. A Espanya es diu que “parlant, s’entén la gent”. Això és així, efectivament, si s’interpreta aquesta frase com “entendre què pensa i vol cada interlocutor”. Tanmateix, això no assegura en absolut l’acord.
Harvard defineix dues exigències indispensables per arribar-hi, a aquest acord:
1. Predisposició al diàleg i desitjos d’arribar a l’acord. Existeix, realment? Catalunya ha demostrat que sí, al llarg de la transició i últimament, però Espanya no. Quines respostes ha donat el govern a les demandes del parlament català, a les visites del president de la Generalitat? No a tot! I de l’acordat i pressupostat prèviament amb Catalunya, què s’ha complert? El mínim! Encara hi ha transferències del primer estatut pendents i sentències del tribunal Constitucional o Suprem en temes tan sensibles com beques o la disposició del 0,7% de la renda.
Compleix l’estat allò aprovat en l’últim estatut? No! El ministre de foment ve a parlar d’infraestructures però només proposa fer una mica del molt pressupostat i no complert. Com el morós que ve a dialogar però només ofereix pagar una part mínima del seu deute. El 80% de la població vol un referèndum però el govern central diu que d’això no se’n parla! Algú conscient i amb dignitat democràtica pot acceptar això com a PREDISPOSICIÓ Al DIÀLEG? Sobre què? Per a què?
2. Mútua capacitat de resposta. La societat catalana mereix un nivell de vida en funció del que genera i aporta. En gaudeix? No! Aquí estan els dèficits acumulats que obliguen a oneroses retallades en Sanitat, Educació i serveis socials. Fins i tot els líders regionals admeten beneficiar-se d’un dèficit de 16.000 milions d’euros anuals de Catalunya. Pot l’estat eliminar aquest dèficit? D’on sortiran els diners si totes les autonomies es neguen a cedir un sol euro? Llavors…?
Un altre front: la democràcia. Aproximadament la meitat de la societat catalana vol viure en un estat modern, amb separació de poders, justícia social avançada, que gestioni les seves pròpies lleis, la seva cultura, la seva llengua i les seves infraestructures… L’altra meitat, sembla que es resigna al que ja tenim o a demanar permís. Ofereix l’estat espanyol una resposta suficient en el plànol econòmic i democràtic que es mereix aquesta societat catalana insatisfeta? El màxim que pot oferir és el mínim que mereix i necessita la societat catalana? No ho sembla. L’estat espanyol no té capacitat de resposta. Llavors… algú conscient pot creure que Espanya respondrà satisfactòriament? Diàleg, sobre què? Per a què?
Davant aquesta realitat objectiva, des de la DIGNITAT DEMOCRÀTICA, diàleg per a una dependència creixent i negativa o per a una independència col·laboradora, positiva…? Què és el coherent, el lògic? Independència o dependència…?
PER LA DIGNITAT – GRUP D’OPINIÓ / PREGUNTES OPORTUNES Bloc / Facebook / Mail
