Després dels últims esdeveniments ocorreguts a Madrid, concretament a la seu del PSOE a Ferraz i que ha acabat amb la dimissió de Pedro Sánchez, el PSC té un problema per resoldre més important que el de la lluita entre Miquel Iceta i Núria Parlon, que pugnen per ocupar la secretaria general del partit.
La batalla interna d’aquest passat cap de setmana entre els dos bàndols socialistes ens ha donat a conèixer que dins del PSC existia un talp, anomenat Carme Chacón, que era contrari a les tesis del socialisme català. Aquest talp, prescindint i menyspreant el partit i el seu projecte, s’ha alineat amb els crítics en contra del seu posicionament.
En l’enfrontament Rubalcaba/Chacón, aquesta va rebre el suport de Susana Díaz, tot i no sortint-se’n; ara li deu tornar el favor. El que està clar és que a l’ex-ministra de Zapatero només li interessa la seva situació personal. Si no se’n surt, marxa a Miami i abandona l’escó. No li va agradar el resultat del 20-D i va renunciar presentar-se el 26-J. Si no en treu un benefici, deixa la primera línia. D’aquesta forma es compromet amb el partit?
La sultana d’Andalusia és qui ha sortit guanyadora en la batalla socialista i, conjuntament amb “els barons”, és qui mana dins el PSOE. Els catalans i balears són pràcticament els únics que donaven suport a Sánchez, el federalisme i la formació d’un govern alternatiu al PP. El seu programa contemplava, entre altres coses, un no rotund a Rajoy. Si els nous responsables socialistes decideixen abstenir-se, facilitant la investidura popular, en quina situació quedarà el PSC?
Tant Iceta com Parlon hauran de revisar els protocols i compromisos que mantenen ara mateix amb els socialistes espanyols. En cas de no fer-ho, corren el risc de seguir perdent militants i votants, quedant com un partit residual. Han de recuperar el dret a decidir i, en conseqüència, actuar en clau catalana. El poder socialista espanyol està en mans dels barons que presideixen Andalusia, Castella, Extremadura i Astúries, comunitats totes elles receptores de la solidaritat catalana. Pactar amb ells no seria propi del PSC.
Si convé, ha de deslligar-se totalment del PSOE i tenir representació i veu pròpia a Madrid. De no actuar així, corre el risc de desaparèixer, sent substituït per una federació catalana del PSOE. És això el que volen? S’han adonat de la inexistència del federalisme a la resta d’Espanya? Creuen encara en l’esperit de la Transició? Després de la LOAPA i el cafè per a tothom, encara confien en un bon encaix de Catalunya dins l’estat espanyol?
Els seus representants a Madrid haurien de ser conseqüents amb el programa electoral del partit i votar lliurement, prescindint del que faci la majoria socialista. És el que esperen els seus militants i votants. No actuar així suposaria un cost que confio sabran valorar. No s’enganyin, senyors del PSC, a Espanya no ens volen: per ells som una colònia a la qual poden maltractar com els doni la gana.
Un bon amic, mentre esmorzàvem, deia: Espanya tracta Catalunya com un pagès a una vaca, amb l’agreujant que de tant munyir-la ens estem quedant sense llet. Si ho entenen i redrecen el rumb, el PSC revifarà, si no… hauran d’atenir-se a les conseqüències.
Manel Mas
